Graus de la Gritella (Siurana)

Podem aparcar el cotxe al corral de l'Isidret (carretera Cornudella - Siurana, a 1 km de Siurana).

Agafem la pista cap a Prades, però de seguida la deixem per agafar una pista secundària a mà esquerra tancada amb una cadena.

Passem pel costat del Cantacorbs i entremig del Tossal Pelat i de la Marmolina. Trobem una altra tanca i seguim cap a la dreta (cap a l'esquerra trobaríem el pla dels Bassots).

Comencem a baixar i, en un tomb tancat cap a la dreta que fa la pista, a mà esquerra veurem un sender i un pal indicador (en aquest moment, però, no indica res). Aquest sender és el que passa pels Puntalots, una sèrie de roques que sobresurten entre el bosc. També es passa molt a prop de la Cova de l'Església, de fet, una fita marca un sender que es desvia cap a l'esquerra i que hi permet accedir.

Seguirem el sender per on veníem i arribarem a la pista que ve del coll de l'Andreu i va cap als cingles de la Gritella. La seguirem cap a l'esquerra per anar cap als graus del Llop i del Saura. Tots dos graus tenen un pal indicador a l'inici: al del Llop és de fusta i no és tan visible com el del Saura, que és metàl·lic (del Reus Deportiu) i es troba ben bé a peu de pista.

Tot i això, abans de baixar per qualsevol dels dos graus, val la pena anar a guaitar per damunt del cingle. Les vistes són molt interessants: en un dia clar veureu perfectament els Pirineus.

- Si baixem pel grau del Llop, al començament és roca i després passa entremig de grèvols i finalment alzinar. Arribarem a una pista que seguirem cap a l'esquerra i s'acaba en el punt on hi ha una bassa contraincendis, sota mateix de la Roca Foradada, anomenada també lo Puntal o lo Frare. A mà esquerra veurem el sender del grau del Saura.

- Si baixem pel grau del Saura, també passarem entremig de grèvols, aurons i alzines, i farem cap directament a la bassa contraincendis i la Roca Foradada.

Des de la Roca Foradada seguirem el sender anomenat Camí Baix Gritella, que actualment està marcat amb franges verdes i blanques fins al grau de l'Esteve.

La pujada la podem fer per quatre graus diferents:

- el del Julivert: marcat amb un indicador de fusta (al mapa Muntanyes de Prades del 2007 no té nom i només fa referència a les Solanetes) i després amb fites. Aquest grau s'enfila molt i molt dret, fins que es fa cap davant mateix de les parets del cingle de la Gritella; llavors el sender se'n va cap a la dreta a buscar un pujador entre la roca, per on cal grimpar.

Un cop arribem al capdamunt del grau del Julivert, continuem seguint les fites, les quals ens portaran fins al collet del Carabassa. Des d'aquí baixarem per la pista, seguint-la cap a la dreta i, al cap de mitja hora aproximadament arribarem on tenim aparcat el cotxe.

- el grau de l'Esteve (o de l'Aleu): també marcat amb un indicador de fusta i fites. Es tracta d'un grau empedrat molt bonic. També acaba en una pista per on cal continuar fins arribar al pla dels Bassots. Des d'aquí es pot tornar fàcilment fins al cotxe seguint la pista que ens queda a mà dreta.

- el grau Tallat: un grau molt maco que les motos insisteixen a fer malbé. Està marcat amb les franges grogues i blanques de PR, per tant, quan en les trobem, les hem de seguir, pujant cap a l'esquerra. Tot i això, aquest grau l'aconsello fer de baixada, per les vistes que es tenen del Montsant.

- el grau de la Covassa: després d'enganxar amb les marques del PR, cal seguir-les cap a la dreta, baixant una estona. Trobarem un sender a mà esquerra marcat amb un pal indicador on hi diu Camí Baix Gritella: l'agafem (i, per tant, abandonem el PR, que ens portaria fins a la carretera). Cal seguir el sender fins que trobem el pal indicador del grau de la Covassa. Hi ha alguna grimpadeta. Des del grau de la Covassa es fa cap al coll de la Vaca i d'aquí es segueix el PR cap a la dreta, fins a la font de l'Aubergada i el corral de l'Isidret.

L'itinerari del 50è Dia del Camí de Muntanya a Cardó

L'Agrupació excursionista La Picossa ha fet una molt bona feina a Cardó, netejant i senyalitzant l'itinerari que us descric a continuació.

Aparquem davant de la planta embotelladora i sortim caminant cap a la carretera per on hem arribat fins a l'antic balneari de Cardó.

A l'alçada de lo Paller agafem el sender que surt a mà dreta per pujar cap a les ermites de la Santíssima Trinitat i de Sant Àngel. Aquest sender ressegueix el Camí dels Frares, marcat com a PR.

A la Santíssima Trinitat hi descobrirem un parell de comunes i uns estables “nominals”. Per la de Sant Àngel, adossada a l'antiga muralla de Cardó, s'hi passa pel mig.

Seguim pel Camí dels Frares fins arribar al Portell de Cosp. Aquí hi trobarem el primer dels pals indicadors nous. Seguirem la direcció de la Cova Lluminosa.

El sender que porta a aquesta cova és un dels que s'ha netejat per a celebrar aquest 50è Dia del Camí de Muntanya, i és preciós.

Cova Lluminosa. Sorprenent. No en dic res perquè s'ha de veure.

Seguim, després de travessar la cova, cap a la Roca Foradada, per un altre sender netejat de nou. El sender en realitat porta cap a l'ermita de Sant Roc, i per anar a veure la Foradada, caldrà que ens desviem una mica, resseguint un altre senderó que ens trobarem a mà esquerra (compte a no saltar-se'l) i que també han deixat ben net d'argelagues.

Després de visitar la Roca Foradada, recuperem el sender per on veníem des de la Cova Lluminosa i seguim cap a Sant Roc, que intuïm gràcies als xiprers.

Cruïlla. Està indicada amb una piqueta de la UEC. Des d'aquí es pot anar a la Cassola del Diable (i, per tant, als Martells i la Creu de Santos). Nosaltres seguim en direcció al Balneari.

Arribem a l'ermita de Sant Roc, on a la font que hi ha, fins ara, sempre hi hem vist baixar aigua (encara que sigui poca). S'hi està fresc i a l'hivern i fa fred.

Seguim cap al Balneari, passem per davant de la Font del Prior (que avui també goteja) i arribem a una cruïlla: continuem recte, no baixem a mà dreta.

A l'alçada de l'ermita de Sant Josep se'ns bifurca el camí. Agafem el trencall de l'esquerra. Rodegem l'edifici de l'ermita (el que en queda) i trobem unes magnífiques escales de pedra tosca que ens permetran baixar fins a la font: preciós.

Seguim baixant i arribem a la Font de l'Avellaner, on trobem una altra cruïlla amb un nou pal indicador. Seguim la direcció “Barranc de la Columna”, per un altre camí recuperat.

Passem per sota mateix de l'ermita de la Columna i acabem davant mateix de la cadena que barra el pas als vehicles que puguin venir des del Balneari.

Seguim cap a mà esquerra i trobem un nou pal indicador. Si no s'hi ha estat mai (o es vol repetir la visita) val la pena pujar cap a l'ermita de la Columna. Després cal recular fins a aquest punt.

Seguim la indicació "Ermita de Sant Onofre". Un altre caminet recuperat, dels d'abans, d'aquells que van fent revolts, ens farà pujar cap a Sant Onofre, des d'on hi ha una bona vista aèria cap a on hi havia l'antic convent i ara el que queda del balneari.

Des de Sant Onofre seguim per l'altre sender que hem vist a mà esquerra mentre acabàvem de pujar. Pràcticament planejant ens portarà fins a una cruïlla, on nosaltres hem d'optar per baixar recte (el sender de l'esquerra ens tornaria al barranc de la Columna a l'alçada de la Cova dels Porcs).

Font de l'Argilagar. Una altra meravella de l'arquitectura rural.

Continuem pel sender i fem cap a la pista o antic camí de Tivenys.

Si ja us heu cansat o teniu pressa, anant cap a la dreta feu cap al Balneari en un no res.

Nosaltres seguim l'itinerari i girem per la pista cap a l'esquerra. Fa una mica de pujada, però poc després de passar per damunt del barranc de l'Oliver, a mà dreta veurem una fita i un sender que baixa dret cap al llit del barranc de la Font del Pastor.

Un cop al barranc, el sender continua cap a l'esquerra i puja, més a poc a poc, fins al Coll de Murtero. Pel camí veurem les restes de l'ermita de Sant Bernat i el pouet de pedra seca del mateix nom.

Al coll de Murtero hi ha un altre pal indicador nou. Seguim en direcció a l'ermita de Santa Anna per un altre sender recuperat per a l'ocasió. Baixem més o menys pel que devia ser l'antic Camí de Calses.

Ens desviem lleugerament per anar a veure l'ermita de Sant Anna, que encara conserva parets i sostre, però no té res de més a més. Recuperem el sender per on baixàvem, que de seguida es converteix en un camí ample, que passa a la vora d'un pany de muralla molt ben conservat.

Anem a parar al llit del barranc i el creuem. A l'altra banda, un camí igualment ample (possiblement el mateix) ens porta fins a la pista - antic camí de Tivenys. I d'aquí, girant a l'esquerra, arribem al cotxe.

Les Cabreres i les Puntes de Melica

Sortim de Tivissa seguint el GR 7 en direcció a l'ermita de Sant Blai. Tot i això, just abans d'abandonar el camí empedrat i començar a caminar per pista, deixem les marques de GR i ens enfilem per un sender a mà esquerra: és lo Grau.

Anem rodejant un antic camp de conreu i fem cap al pal indicador de la Font de Sant Blai. No en fem cas i continuem en la mateixa direcció que veníem. Arribem a una pista. Seguim les indicacions de Monegret.

Arribem al coll de Monegret. Seguim el sender del nostre davant (Monegret - Barranc dels Fogassos), que aviat fa cap a un pista forestal.

Seguim per la pista parant atenció a la nostra esquerra, ja que hem de veure el sender per on haurem de continuar.

Sender a mà esquerra. Hi ha una fita. D'entrada és planer i després comença a enfilar-se.

Veiem una fita a mà esquerra, que marca l'inici d'un sender que està molt net. Pugem sense parar, agafant bona perspectiva cap al barranc dels Fogassos i la Serra de la Creu (on hi ha la Foradada de Missamaroi). Al cap d'una estona comencem a veure franges grogues. Les anem seguint.

Sense perdre les marques grogues, travessarem mig carenejant les Cabreres fins arribar a la Tossa (718 m), que reconeixerem fàcilment pel vèrtex geodèsic.

Si volem fer una excursió de mig dia, des de la Tossa podem baixar per la drecera de Benet fins al coll de la Llena, des del coll seguir cap a l'esquerra per la pista i finalment agafar el magnífic camí empedrat de la Llena, que ens portarà fins a Tivissa (marcat com a PR).

Nosaltres hem volgut allargar l'excursió i, des de la Tossa, hem baixat en direcció est cap a les restes del corral de Benito. Des d'aquí ens hem anat enfilant cap al coll de la Punta de l'Àliga, i des del coll hem carenejat per les Puntes de Melica.

Un cop passada la punta més alta, cal estar a l'aguait i anar seguint un sender desdibuixat que baixa a mà esquerra, per poder continuar resseguint els cingles que s'aboquen cap a la pista de la Llena. El nostre objectiu és arribar a la bassa contraincendis que veiem a baix i ho farem per l'anomenat pujador de l'Enric.

Així, doncs, continuem caminant pel sender més trepitjat fins que, finalment, aquest comença a baixar. Arribem a una corda. Serveix per agafar seguretat a l'hora de descendir per un petit ressalt que dóna al buit. A continuació cal girar a l'esquerra i caminar per una llisera. Actualment aquí hi han instal·lat unes cadenes, que també ajuden a tenir més sensació de seguretat. Després de la llisera, ja hi torna a haver sender, per on es baixa ràpidament fins a la pista de la Llena.

Al capdavall hi ha un pal amb diverses indicacions, una d'elles el pujador de l'Enric (per on nosaltres hem baixat). Per acabar, seguim la pista cap a l'esquerra, en direcció al Coll de la Llena - Tivissa, i no l'abandonem fins a trobar l'indicador del camí de la Llena que ens portarà fins a Tivissa. Des del pal indicador fins al poble està marcat amb les franges grogues i blanques del PR-C 91.

Per anar de la Tossa al pujador de l'Enric, s'aconsella porta mapa i tenir cert sentit de l'orientació.   

La Tossa de l'Alzina

Sortirem del poble de Vandellòs pel carrer Nou i, seguint les franges grogues i blanques del PR-C 92, anirem pujant pel camí dels Fontanals per a arribar al capdamunt dels Dedalts. Passarem per trams de pista i trams de camí empedrat.

Enllaçarem amb el GR 192, que seguirem en direcció al Corral de ca la Torre carenejant pel tossal de Penjabudells. Precisament fins a les restes del corral trobarem marques tant de PR com de GR, però a partir d'allí (hi ha un pal indicador) ja només seguirem les marques vermelles i blanques del GR, que ens acompanyaran fins a la Tossa de l'Alzina, resseguint les Moles del Taix.

Arribem a la Tossa de l'Alzina, a gairebé 700 m d'altitud, reconeixerem fàcilment el cim gràcies al vèrtex geodèsic. Si fa bon dia, hi ha fantàstiques vistes cap al mar, des del Cap de Salou fins al Delta de l'Ebre, i també cap a les muntanyes, des del Port fins a les Muntanyes de Prades, sense oblidar el paisatge més immediat. Si és cap de setmana ja farà estona que estarem sentint els aficionats al motor fent voltes al circuit de Calafat.

Des de la Tossa, recularem una mica (seguint les marques de GR) per continuar aquesta excursió pràcticament circular.

Des de les Moles del Taix seguirem un senderó que ens surt a mà esquerra i que, després, gira a la dreta per fer-nos baixar cap al fons del que sembla un amfiteatre natural. El sender no està gaire fressat, però ja es veu que és per on es pot baixar més fàcilment. Hem d'arribar al Cucó de Recules: si anant cap a la Tossa ens hi hem fixat, haurem vist un foradet negre a mitja vessant (mireu la foto).

Des del Cucó, el sender és més evident i hi ha alguna fita. Passem pel grau del Sóc i per davant de la cova del Colom. El sender gira a la dreta per anar a buscar la pista que veiem més avall.

Arribem a la pista; la seguim fins a les restes del Mas de l'Arboç. Aquí girarem cap a l'esquerra, seguint el barranc del Taix, sempre caminant per pista. Passem per davant d'una bassa contra incendis.

De cop, la pista gira cap a la dreta i s'enfila, mentre que a l'esquerra surt una mena de camí. Seguim aquest camí cap a l'esquerra, que de seguida es transforma en el llit del barranc, ple de còdols.

Fem cap altre cop a una pista. A mà dreta, al costat d'un pi solitari, hi ha el sender que ens dóna pas cap dins el barranc de Casseà. Actualment, com que enguany hi van fer passar la cursa de muntanya VandeKames de Vandellòs, està molt net i es va combinant el pas pel mateix llit del barranc i per senders laterals. Finalment acabarem pujant pel costat esquerre del barranc de Casseà, passant a la vora de marges i d'una paret amb un forat característic: el morral de la Campana.

Sense deixar la direcció que portem (N - NO), obviem el sender més fressat que gira cap a la dreta (traçat de la cursa VandeKames que ens portaria a la Portella de Mianet) i seguim recte. Arribarem a uns camps d'avellaners que vorejarem resseguint els marges i farem cap a una caseta de tros (Corral del Cantando).

Seguim camí i pista amunt, passant a prop de dues casetes més. Arribem a una pista principal: és el camí de Casseà. Veiem les marques vermelles i blanques del GR 192-1, les seguim cap a la dreta. El traçat del GR ens portarà fins a Vandellòs sense cap dificultat, a través de bosc i per un camí que encara conserva alguns bocins empedrats.

L'excursió és llarga (18 km) i amb un desnivell acumulat de 800 m. L'itinerari està molt ben explicat al llibre Muntanyes de Tivissa-Vandellòs de l'Editorial Piolet i val la pena portar el mapa Muntanyes de Vandellòs també de la Piolet per anar-se situant.

Pics de l'Estanyó, la Cabaneta i la Serrera (Andorra)

Bonica excursió per pujar a un dels millors miradors d'Andorra... ho diuen els andorrans, així que saben de què parlen.

Se surt de l'aparcament que hi ha a prop del refugi de Sorteny (1.900 m), per un sender a mà dreta que hi ha just després de la tanca. Un pal indicador de fusta ens informa que anem cap a l'Estany i Pic de l'Estanyó.

El sender no té pèrdua, i a més a més hi ha alguna marca groga; primer passa pel mig del bosc i després, de tant en tant, planeja lleugerament entre prats.

S'arriba a l'Estanyó, un petit llac situat a 2.339 m, envoltat d'un paisatge completament rocós.

El sender continua cap a l'esquerra per començar a enfilar-se seriosament cap al Pic de l'Estanyó. Es mig cresteja fins arribar a l'avantcim i, finalment, ja només cal creuar un petit replà i pujar al capdamunt del Pic. Som a 2.915 m i, efectivament, hi ha molt bona vista, amb l'Aneto inclòs.

Pic de l'Estanyó vist des del Serrera

Des d'aquí se'ns ofereixen diverses opcions per tornar al refugi de Sorteny. Naltros decidim arrodonir l'excursió anant al Pic de la Serrera, passant pel Pic de la Cabaneta.

Així, doncs, baixem del Pic de l'Estanyó fins al replà i des d'aquí, ens dirigim cap a la dreta (est) en direcció al petit cim de la Cabaneta. Descobrim que també està marcat amb punts grocs.

Des del cim de l'Estanyó, anar cap al de la Cabaneta semblava pla, però aviat descobrim que no és així, i el primer que ens toca fer és perdre alçada.

Després sí, el recorregut planeja una mica, fins arribar a la base del Pic de la Cabaneta. Abans d'enfilar-nos al cim trobem una pintada que també indica l'itinerari cap a Meners (es refereix al coll de Meners). Com que naltros després hi hem de baixar, decidim deixar les motxilles i pujar lleugeres, malgrat que no hi ha gaire distància ni alçada.

Pic de la Cabaneta (2.852 m). Ens fem la foto de rigor i també fem fotos de la cresta per on ens tocarà passar.

Pic de la Cabaneta des de la cresta

Recollim les motxilles i comencem a baixar per anar a buscar la cresta. La baixada és molt dreta i el terreny és tot de pedra sòlta bastant inestable. Aquesta és, sens dubte, la part de l'excursió on ens cansem més.

Finalment arribem a la cresta. És entretinguda, però com que està marcat amb punts grocs, és molt fàcil de seguir i passar pel millor lloc possible en cada moment, pujant i baixant. A mitja cresta ens girem per veure per on hem baixat i ens en fem creus, mentre compadim els que en aquest moment hi estan pujant.

Arribem al Coll de Meners. Ja només ens queden els 190 metres de desnivell fins al Pic de la Serrera. Els anem fent xino-xano i arribem sense cap complicació al cim (2.912 m). El Pic de la Serrera és fronterer amb l'Arieja, per tant, tot el que ens queda al nord ja és Occitània.

Pic de la Serrera pujant cap al de l'Estanyó

Tornem al Coll de Meners pel mateix camí de pujada. Des d'aquí ja només ens queda baixar cap al refugi de Sorteny seguint el sender evident i marcat amb les franges vermelles i carabasses del GRP (Gran Recorregut del Principat). Des del refugi s'arriba al cotxe en 5 minuts.

La Mola d'Irto des de Pinell de Brai

Pinell de Brai - Mola d'Irto - Cavalls - Pinell de Brai

Hem deixat el cotxe aparcat a prop del celler modernista de Pinell de Brai. Aquí hi ha un pal indicador del PR-C 27, també anomenat Sender de la Pau. Es pot seguir en direcció a Santa Magdalena i Pàndols. Tot i això, nosaltres sortim de Pinell de Brai creuant la carretera que travessa el poble i agafant un camí de terra que hi ha a l'altra banda.

En una bifurcació del camí, continuem cap a l'esquerra, enfilant-nos una mica. Al cap d'una estona veurem una primera marca de color blau i en forma de ferradura. A partir d'aquí, anirem seguint aquestes marques, que corresponen a la Marxa senderista dels Espantarrucs. Girem, doncs, cap a l'esquerra i baixem una mica; la tornada la farem per la dreta.

Les marques ens porten al llit del barranc i a la carretera, que creuem per sota, per un pas habilitat.

Comencem a caminar per camins de tros fins que enllacem amb les marques grogues i blanques del PR-C 27. A partir d'ara, les seguirem fins que entronquem amb el GR 171.

A l'alçada de les restes del qe devia ser un gran corral, deixem de banda camins i pistes i agafem un sender que puja de forma molt agradable per la Serra de Pàndols; l'ermita de Santa Magdalena encara es veu lluny. En el tram de carena, podrem descobrir restes de parapets de la Guerra Civil.

Arribem a un replà des d'on veiem per primer cop la Mola d'Irto, un dels nostres objectius d'avui. Entremig, però, hi ha una bona vall.

La Mola d'Irto: una magnífica magdalena (com l'ha definit una companya)

El sender planeja fins que enllaça amb un altre sender molt trepitjat: és el GR 171, tot i que costa de veure'n les marques vermelles i blanques.

Des d'aquest punt, si es vol allargar l'excursió, es pot anar cap a l'esquerra fins a Santa Magdalena i després tornar. Tot i això, cal tenir en compte que l'excursió proposada ja és prou llarga.

Si hem decidit no anar a Santa Magdalena, cal seguir aquest sender cap a la dreta, de baixada. El traçat va planejant i baixant fins que s'arriba gairebé a la carretera i trobem un pal indicador. Si seguíssim cap a l'esquerra, podríem arribar a Gandesa després de 4,4 km de camí.

Nosaltres, però girem a la dreta, cap a Cavalls. Caminem pel llit del barranc i creuem la carretera per sota, per un altre pas habilitat.

Encarem el barranc que separa les serres de Pàndols i Cavalls. A la nostra esquerra queda la Mola d'Irto. Anem pujant suaument fins que passem a l'altra banda de barranc i fem cap sota una petita torre elèctrica.

Aquí si ens hi fixem veurem un sender que surt a mà esquerra: és el que puja a la Mola d'Irto. si volem podem deixar la motxilla aquí i pujar a la Mola més lleugers. Entre anar, badar i tornar serà una hora.

A dalt de la Mola hi ha les restes de l'ermita de Sant Marc (dues parets); d'aquí que els republicans rebategessin el lloc com la Mola de Karlos Marx. El lloc és molt estratègic, especialment pel que fa a la vall per on passa la carretera.

Després de baixar de la Mola i recuperar el GR 171, seguim endavant. Travessem un camp i comencem a enfilar-nos per la Serra de Cavalls; tornem a trobar les marques blaves de la Marxa dels Espantarrucs. Mentre pugem, entrem a la zona que es va cremar fa dos o tres anys i arribem gairebé a la carena.

El sender travessa tota la Serra de Cavalls resseguint la carena pràcticament tota l'estona. Podrem veure restes de parapets i aixoplucs excavats a la roca durant la Guerra Civil. Per la visibilitat del lloc s'entén el seu sentit estratègic.

Arribem a la Punta Redona (659 m), on hi ha un vèrtex geodèsic. Caminem una mica més i trobarem una cruïlla de senders, amb un pal indicador. (Abans haurem passat a la vora d'un bust en record d'un muntanyenc jove que es va morir; és bo saber que hi és perquè fa impressió veure aquell cap sortint de la roca...)

Abandonem el GR i seguim les marques blaves i també les grogues i blanques de PR. Comencem a baixar pel Camí de la Font emmarcat per les cingleres del barranc dels Bous.

En un punt determinat, les marques blaves de la marxa senderista i les marques del PR se separen. Nosaltres optem per seguir les marques blaves de l'Espantarrucs, que se'n van cap a l'esquerra i que, segons el mapa, passen per senders; en canvi, no sabem si el PR va per pista. Les distàncies segurament són si fa no fa (8,5 km fins a Pinell).

Així, doncs, seguim el traçat de la Marxa dels Espantarrucs. Passem pel que deduïm que són les mines de Picalta (hi ha una gran concentració de terra vermella), i anem combinant senders i camins fins arribar al mateix lloc per on hem sortit de Pinell de Brai.

Ha estat una excursió llarga, però interessant. I el mapa “Terra Alta - Serres de Pàndols i Cavalls” de la Piolet ja ha quedat estrenat.

De la Torre de Fontaubella a la Riba

22 d'abril

Ahir va ploure a bots i a barrals a tot Catalunya i per avui la previsió era inestable. Per la finestra he vist que estava ben emboirat, però he pensat que ja s'aniria aclarint i, si no, què hi farem.

He pujat cap al Portell del Peiró pel Camí de l'Argentera, marcat com a PR, i ara també com a “itinerari saludable”, un sender amb restes d'empedrat que puja d'una manera força gradual els 270 m de desnivell que té.

En arribar a la carena de la Serra de l'Argentera - Pradell, encara hi havia força boira, tot i que l'aire que bufava ja deixava entreveure part del paisatge cap al mar.

Des del pal indicador del Portell del Peiró, he seguit cap a l'esquerra, en direcció al Cingle Clos i el Morral Blanc. No cal fer-ho per pista, sinó que es pot anar resseguint el cingle: es veu trepitjat i hi ha alguna marca de pintura groga de la xarxa de camins.

Abans d'arribar a l'Enderrocada, es passa pel costat de dos indicadors més en els quals ja s'hi anomena el Coll de la Teixeta, que és cap on em dirigeixo. A l'alçada de l'Enderrocada la boira i els núvols ja s'han dissipat del tot i puc contemplar la plana del Camp de Tarragona.

Continuo cap al Coll de la Teixeta. Al meu davant ja es veuen els molins de vent del Collet dels Feixos i l'ermita de Puigcerver.

Passo per darrere les antenes i surto a la pista que hi puja des de la carretera. Al cap de no res, però, un sender a mà dreta, on hi ha un pal indicador, m'assenyala cap al Coll de la Teixeta. El sender baixa ràpidament entre el bosc i fa cap al Teix Gran: preciós.

Des d'aquí es continua baixant més suaument. L'objectiu és arribar a la cruïlla de carreteres que hi ha al Coll de la Teixeta. Es fa cap a una pista i a les restes de l'antiga carretera; llavors cal buscar-se la vida per fer cap a la carretera nova. Cal travessar cap a l'atra banda (millor fer-ho per la rotonda de connexió entre les carreteres de Porrera i Duesaigües), on veurem un pal indicador del GR 7.

Sobretot, NO FEU CAS d'aquest indicador: assenyala el Santuari de Puigcerver i Porrera en direcció contrària!

Un altra vegada cal buscar-se la vida per anar a trobar les marques del GR 7. Jo he optat per enfilar-me directe amunt pel terraplè fins al molí més proper. Des d'allí he seguit la pista en direcció als altres molins (i Puigcerver). Al cap de no res apareix un senyal de GR i, la veritat és que, a partir d'aquí, està ben marcat.

Tret d'algun petit bocí de sender (estorrentat per culpa de les motos) la resta és tot pista fins a l'ermita de Puigcerver.

De l'ermita de Puigcerver es marxa per pista i, si segueix el GR 7, per pista es continua fins al Coll d'Alforja, és a dir, 6,5 km, 1 h i 20' de trepitjar constant i monòton. Quan he arribat al Coll de Cortiella només n'havia fet 2 km i ja estava cansada de caminar per pista. Llavors he recordat que des d'aquí surt el sender que, per una banda (cap a l'esquerra) baixa cap a la Garrantxa i Porrera, i per l'altra (cap a la dreta) puja fins al Molló (o Mirador).

Així, doncs, com que anava molt bé de temps, i la direcció és la mateixa, he decidit anar a cremar la mona de Pasqua pujant al Molló. He afegit 200 m de desnivell a l'itinerari d'avui, però ho he compensat amb el fet de caminar per sender, fer un cim (915 m) i tenir bones vistes cap al Montsant. Només una pega, la calor, tot i que anant per la pista també n'hauria tingut...

Des del Molló, seguint el sender i acabant per un tram de pista, també es fa cap directament al Coll d'Alforja, on he recuperat el GR 7.

Aquí és més fàcil travessar la carretera i, un cop a l'altra banda, marques i pals indicadors ens van orientant. Tot i que es comença caminant per sender (de fet, aquest és l'antic camí carreter d'entrada a la comarca del Priorat), de seguida tornem a transitar per pista i, aquest cop, a més a més, encimentada.

Al cap d'uns 3 km la pista travessa el llit del barranc de la Font Freda a l'alçada dels molins (no de vent, sinó dels altres) i s'enfila lleugerament fins que, a mà esquerra, trobem el sender que ens portarà fins a Arbolí. Un sender empedrat que s'enfila amb rapidesa però agradablement i acaba desembocant en una pista que surt al camí forestal asfaltat que va d'Arbolí al pantà de Siurana. Des d'aquí només falten 900 m per arribar al poble.

A Arbolí actualment hi ha un hostal i un refugi, tots dos molt nous, per tant, no hi ha problemes d'allotjament ni d'avituallament.

23 d'abril

Continuo seguint el GR 7 de bon matí. La sortida d'Arbolí es fa per un camí empedrat que va pujant fins al Collet dels Colls. Des d'aquí el sender planeja fins arribar a les ruïnes de Gallicant, amb una vista fantàstica de Siurana amb el Montsant de fons.

El sender continua cap als Gorgs de la Febró. Es passa pel costat del Gorguet i s'arriba davant el Gorg, que gràcies a les pluges de diumenge baixa que fa goig. Llavors el sender s'enfila fins arribar a la pista que ve de la carretera i que, precisament, haurem de seguir.

Aquesta pujada fins a la carretera només és el preludi de la que vindrà després. Un cop travessada la carretera no em va quedar clar per on calia continuar el GR 7 i vaig optar per tirar dret amunt, seguint unes marques que es veien més aviat antigues. Tot i això vaig fer cap on havia de fer cap, ja que vaig arribar al pal indicador que hi ha quan s'acaba el sender i comença la pista: havia arribat, doncs, als Plans de la Pona.

La pista es fa llarga fins al Pla de l'Agustenc: és completament plana i passa entremig del bosc. Com que sé que encara em queda pista per a hores, decideixo anar fins als Avencs de la Febró, que són allí mateix seguint el PR-C 88 (Ruta del Carrasclet) en direcció a la Febró.

De tornada dels Avencs, reprenc el camí seguint el GR 7. No acabo d'entendre perquè s'ha optat fer-lo passar per la pista que ressegueix tota la serra de la Mussara. Potser perquè no es perd desnivell, per què el traçat ja està fet? En tot cas, és una llàstima, perquè el bosc no et deixa veure les vistes impressionants que hi ha des dels cingles de la Mussara.

La pista se m'ha fet molt llarga fins que he arribat al pal indicador de la Font dels Agrèvols [sic]. Aquí comença un sender molt bonic que baixa entre boixos i arriba a la font, on hi ha força teixos però pocs grèvols...

El sender s'acaba al Barranc de la Font Fresca i comença un camí ample que segueixo fins arribar a les ruïnes del Mas de Cisterer. Aquí decideixo abandonar el GR 7 i pujar cap als Motllats per caminar pel senderó que ressegueix els Serret dels Avencs. Es fa més desnivell de pujada però val la pena. Hi ha marques grogues i blaves de la Ruta dels Refugis, seguint-les s'arriba a la Foradada de Mont-ral, la Punta Coroneta i, finalment, a Mont-ral.

A Mont-ral hi ha el refugi Musté-Recasens. És aconsellable trucar-hi per reservar.

24 d'abril

M'aixeco ben d'hora tot i que tinc temps de sobres per arribar a la Riba i agafar el tren de les 2 del migdia.

Torno a seguir les marques del GR 7 i avui sí que no les deixo en cap moment. El tram fins a la Font de Dalt combina sender i pista i no es fa pesat, però a partir d'aquí comença la pista que no s'acaba fins uns quants quilòmetres més endavant. Es passa vora el Mas de la Torre i el Coll de Gràcia i després s'enfila com si volgués pujar al Puig de Marc (a on no s'arriba).

Quan el GR torna a ser sender, baixa ràpidament fins al Castell Dalmau, un bloc de pedra maquíssim on abans s'hi feia escalada. Aquí m'hi entretinc una estona. La meva intenció era desviar-me per anar a veure també els Tres Pilans, però m'he despistat i m'he empassat el trencall, i això que és ben visible, però em pensava que era després del Castell Dalmau i resulta que és abans.

Des del Castell Dalmau es continua baixant cap a la Font del Pasqual i d'aquí a la Riba, on acabo aquesta travessa de dos dies i mig.

El GR entra a la Riba pel capdamunt, és a dir, per on hi ha les fàbriques papereres, per tant, cal travessar tot el poble de baixada (escales i escales) per anar a buscar el baixador del tren, que és justament al capdavall del poble.

Riu Siurana i barranc dels Gorgs

Excursió que, uns anys després, torna a la Febró i els Gorgs, però variant i allargant una mica l'itinerari.

Aparquem a l’entrada de la Febró, situada a 760 m d'altitud. Travessem el poble i sortim en direcció oest per un carrer cimentat. Arribem davant d’una mena de mas. A mà dreta veurem un pal indicador metàl·lic: seguirem la direcció de Prades.

Anirem enfilant-nos per un caminet ben traçat i marcat amb les franges grogues i blanques de PR-C 87.

Arribem a un coll (és el coll de les Torres). El sender es bifurca. El de la dreta porta cap a Prades. Nosaltres agafarem el de l’esquerra, que comença a baixar. El sender continua marcat com a PR i s’anirà eixamplant fins arribar als masos de Galzeran (també anomenats de la Febró), que actualment es troben en runes. Des del pla de l'era hi ha una bonica panoràmica.

Des dels masos de Galzeran seguirem per pista fins al mas d'en Porrera, també en runes.

Al cap de molt poc abandonarem la pista per agafar un sender a mà esquerra. Hi ha un pal indicador; cal seguir la indicació “Grau del Gris”. Gràcies a aquest grau davallarem amb rapidesa fins al llit del barranc del Carcaix. El camí és obac i hi ha força vegetació, tot i això, també tindrem bones vistes cap als cingles que hi ha sota el mas de la Barba i de l’Extremenyo.

Arribem a una cruïlla senyalitzada amb un pal indicador. Seguirem el “Camí del Carcaix” cap a la nostra esquerra. Travessarem el barranc del Carcaix i continuarem cap a l'esquerra per anar al molí de l'Esquirola, un edifici emblanquinat però també en runes.

Per baixar des de la pista cap al molí haurem d’agafar un petit baixador a mà esquerra. No és molt evident, però si ens hi fixem sí que el veurem. És poc abans d’arribar a la cadena que tanca la pista als vehicles motoritzats.

Un cop al Molí de l’Esquirola, enllaçarem amb el PR-C 7 que hem deixat precisament en sortir de la Febró i que ara seguirem en direcció est. Hi ha un pal indicador.

Travessem el riu Siurana i ens enfilem a l’altra riba. Seguim el sender i trobarem dues indicacions: “La Febró”, i “Els Gorgs”, que és cap on anem. Per a orientar-nos deixarem les marques de PR i seguirem unes franges de pintura blaves i grogues.

Seguim, doncs, aquestes marques i ens enfilem ràpidament per un sender, amb alguna petita resta de camí empedrat. Ens endinsem pel bosc. Aquest sender, frondós però net, ens porta directament a la Gorguina, un salt d’aigua sobre un toll que forma un conjunt molt bucòlic. Després de travessar el barranc a gual, ens hi podem acostar agafant un senderonet que es desvia cap a la dreta. Després de gaudir del lloc, tornem enrere a buscar el sender principal, que s’enfila bastant dret i ens permet agafar perspectiva altra vegada.

Arribem a una pista, nosaltres continuem recte, seguint les marques blaves i grogues, que ens portaran fins al Gorg per un sender frondós.

Des del Gorg, tornarem cap al riu Siurana. Per fer-ho, ens dirigirem cap al Gorguet, seguint una barreja de marques grogues, alguna de blava i també de PR. En tot cas, no hem de seguir les de GR (blanques i vermelles).

Passem per davant del Gorguet i seguim un sender clar. Arribarem a una cruïlla, on hi ha un pal indicador una mica rovellat. Seguirem el sender de la dreta, que baixa ràpidament i desemboca en una pista.

Seguirem la pista cap a l’esquerra, la qual, de pujada, ens portarà fins al mas de Ribelles des d’on hi ha unes vistes impressionants de les cingleres de la vall del riu Siurana.

Seguim per la pista en la mateixa direcció i estem a l’aguait d’un sender marcat que surt a mà dreta. Està indicat amb una fita.

Baixem de forma còmode fins al fons de la vall. Trobarem un pal indicador amb banderoles metàl·liques de color verd. Segons la informació que conté, fins a La Febró hi ha 4,4 km i 2 h i 15’ de camí.

Seguim, doncs, en direcció a la Febró. Anirem seguint el sender, marcat com a PR i que ens farà travessar diverses vegades el riu. Al començament segueix el Siurana pel seu costat dret a certa alçada, trobarem indicis que estem passant per un antic camí empedrat i tindrem molt bona vista cap a les parets del costat esquerre del riu, amb una bona perspectiva de la Desenrocada dels Castellans. Quan anem per la riba esquerra, també passarem per sota la balma coneguda com a Cova Serena. Si baixa aigua, podrem sentir el so del riu i dels petits salts que s’han format al llarg del seu recorregut i podrem admirar diverses balmes i gorguets.

El sender s'acaba on comença la pista, tot i això, les marques grogues i blanques del PR i algun pal indicador ens portaran sense pèrdua fins a la Febró, punt final de l'excursió d'avui.

De Prenafeta a Miramar passant pel Tossal Gros

Sortirem del capdamunt del poble de Prenafeta, seguint les indicacions del GR 175 (o Camí del Císter) en direcció a Figuerola i Santes Creus.

Ens creuem amb una pista i el GR 7 (que, cap a l'esquerra, ens portaria a Cabra del Camp). Nosaltres tombem cap a la dreta, travessem la pista i continuem seguint el GR 175 cap a Figuerola i Santes Creus. En el mateix pal indicador, també hi surt Miramar.

El sender comença a fer pujada i encara conserva bocins de camí empedrat.

Cruïlla de senders. Si seguíssim recte pel GR 7.8 faríem cap al Coll de Prenafeta i podríem arribar a Miramar. Nosaltres, però, seguirem el GR 175 cap a Figuerola i Santes Creus per pujar al Castell de Prenafeta, girem, doncs, a l'esquerra.

Seguim el sender, que passa pel mig del bosc i a la vora de les restes d'antics edificis fets de pedra. Passem pel costat de l'església de Sant Salvador, que encara conserva el sostre i algunes voltes. Continuem i arribem a la font de Sant Salvador.

Des de la font ens desviarem cap a l'esquerra per pujar cap a les ruïnes del Castell de Prenafeta per un sender amb escales de pedra.

Des de dalt del Castell hi ha molt bones vistes de la Conca de Barberà, amb les serres del Prepirineu de teló de fons. Reculem fins a la font de Sant Salvador.

Continuem cap a l'esquerra, seguint el GR 175 en direcció a Figuerola. En un altre pal indicador ja hi surt indicat el Tossal Gros. Caminarem per una pista que fa molta pujada.

Arribem a la Planota del Faló. Aquí abandonem el GR i ens endinsem per un sender que surt a la nostra dreta. Ens dirigim cap al Tossal Gros.El sender fa força pujada.

Cim del Tossal Gros. Molt bones vistes, des del mar fins als Pirineus. També es veu Montserrat per una banda, i les muntanyes de Vandellós per l'altra. La serra Carbonària és al nostre davant, amb les antenes de la Cogulla, les del tossal de la Somerota i la carena per on passarem de tornada.

Baixem del Tossal Gros per l'altre sender que es veu, i que ressegueix el vessant sud. Al capdavall hi ha un pal indicador per als que hi pugen per aquí.

Arribem a la pista i la seguim cap a l'esquerra, de baixada.

Coll de Prenafeta. Caminarem recte per la mateixa pista, seguint les indicacions de Figuerola i Miramar, marcat com a GR 7.8. Anem de baixada.

Cruïlla amb pal indicador. Girem cap a la dreta, per anar cap a Miramar. El camí continua sent pista.

Després d'una lleugera pujada arribem a Miramar.

Pugem cap dalt a l'església. Passant per darrere de l'edifici fem cap a una esplanada. Seguim les marques de GR en direcció a Lilla. Caminem per pista.

Després d'uns revolts pronunciats, el GR cap a Lilla deixa de passar per pista i comença a ser sender. En aquest punt hi ha un pal indicador del GR (Miramar 0,43 km - Lilla 1,25 km). Nosaltres continuem caminant per la pista que se'n va cap a la dreta i abandonem, doncs, el GR.

Caminem passant per sota del tossal de la Somerota (que reconeixem per les antenes) i encarats cap al nord. La pista s'acaba en una esplanada. Si ens hi fixem bé, veurem un senderó que s'enfila cap a la cresta; hi ha alguna marca de pintura blanca i alguna fita.

Un cop agafat, el senderó no té pèrdua, està trepitjat i va carejant. Al fons es veu el Tossal Gros, on hem pujat abans.

Finalment, el sender abandona la carena i baixa cap a l'esquerra; al cap d'una mica, gira a la dreta i s'endinsa cap al bosc. Continua sent ben visible.

Arribem a un camí més ample. A la cruïlla hi ha una marca de PR (franges grogues i blanques) tot i que venint només n'hem vist un parell més de perdudes.

El camí on hem desembocat és el que uneix Prenafeta amb el coll de Prenafeta. Si pugéssim cap a la dreta, en un no res arribaríem al coll. Però nosaltres anirem cap a l'esquerra, de baixada, per tornar al poble.

Tornem a passar per la cruïlla, on, al començament d'aquesta excursió, hem agafat el sender per pujar al Castell. Així, doncs, ara continuem de baixada, cap a Prenafeta i Poblet, seguint altra vegada el GR 175. Tornem a creuar la pista i, en un no res arribem al poble.  

Cardó: barranc de Sant Roc - Xàquera - font de l'Argilagar

Aparcat el cotxe al costat del balneari, ens dirigim cap a la carretera fins que veiem un edifici a mà dreta, situat on abans hi havia l'ermita de Sant Elies.

Agafem aquest camí cap a la dreta, que comença sent ample però que a poc a poc es va emboscant. És el barranc de Sant Roc.

El camí s'acaba en una captació d'aigua envoltada d'una tanca metàl·lica. La rodegem per la dreta i veurem que el sender comença a enfilar-se. De fet, estem caminant per un antic camí margenat, que més endavant s'eixampla i s'estreny segons l'espessetat de la vegetació.

En un moment determinat, veurem unes escales de pedra a mà dreta: pugen cap a l'ermita de Sant Josep, en runes. Si hi passem, després podem recuperar el mateix sender més endavant.

Cruïlla amb el sender que hem deixat, cal seguir cap a la dreta, amunt.

Continuem pel sender i arribem finalment a l'ermita de Sant Roc, de la qual només en queden les quatre parets. Tot i això és fàcil fer-se una idea de com devia ser d'agradable aquest lloc.

Continuem enfilant-nos pel caminet. Estarem atents a la nostra esquerra, ja que hem de veure una discreta piqueta instal·lada per la UEC, que ens indicarà el trencall per anar a la Roca Foradada.

El recorregut fins a la Roca està molt tapat per les argilagues i demana una miqueta de sacrifici, però el lloc val la pena. Després haurem de tornar enrere pel mateix lloc fins a la cruïlla marcada amb la piqueta.

Ara seguirem cap a la Cassola del Diable. Passarem a la vora de grèvols i entremig d'un bosc de pins, roures i alguna blada mentre anem pujant a poc a poc.

Enmig de la cassola, si ens hi fixem, veurem una altra piqueta. Ens indica com anar a Xàquera, per una banda, i als Martells per l'altra. Primer anirem cap als Martells (sender de la dreta), són a prop i el camí és molt net. Quan tornem dels Martells a la Cassola, enfilarem cap a Xàquera, que encara queda una miqueta lluny.

Pel camí trobarem un parell de cruïlles més, totes ben indicades gràcies a les piquetes de la UEC: el nostre objectiu és Xàquera, també anomenada la Creu de Santos.

Arribem a Xàquera. Des del cim (942 m) hi ha molt bona vista.

De baixada, hem de seguir les indicacions cap al Balneari, passant pel barranc de la Columna. Tot i això, a la cruïlla de la Cova dels Porcs, en lloc de continuar pel barranc de la Columna, girarem cap a l'esquerra, cap a la Font de l'Argilagar i l'ermita de Sant Onofre.

Anirem baixant i arribarem a una cruïlla sense cap indicador però amb un sender que es veu clarament que se'n va per la nostra dreta. Aquest sender porta a l'ermita de Sant Onofre, un lloc des d'on es domina el balneari. També haurem de recular per recuperar el sender principal.

Al cap de no res d'haver deixat el trencall de Sant Onofre ens trobarem amb l'agradable sorpresa que representa la Font de l'Argilagar.

Continuem baixant i al cap de poc, desemboquem a una pista. De fet, és l'antic camí que permetia arribar amb carro a Cardó des de Tivenys.

Seguim el camí ample fins al balneari. Abans, però, en un tomb de 180º cap a l'esquerra, girarem a mà dreta per anar fins a l'ermita de la Columna. Tot i que sembla penjada, és fàcilment accessible.

Ara sí, és l'ultim cop que reculem; recuperem el camí de Tivenys i arribem on tenim el cotxe aparcat.

Malgrat que passarem per diverses fonts, només la de sant Roc pot ser que ragi.

Vells camins de Benifallet a Cardó

Sortim de Benifallet (20 m d'altitud) pel carrer de l'Ermita o pel carrer de Cardó.

Tot just sortir del poble, el camí es parteix en tres. Cal seguir recte, pel del mig. Veurem la primera de les ratlles grogues que ens aniran marcant pràcticament tot el recorregut de l'excursió.

Al cap d'una estona, abans d'un revolt, deixem el camí, per agafar un sender cap a mà dreta. De fet, aquest sender és ja el camí cap a Cardó, amb trams empedrats molt ben conservats i boniques vistes cap a l'Ebre i lo Port.

Fem cap a un camí cimentat, però de seguida el deixem per tornar a agafar el sender que surt a mà esquerra (fita i marca groga), que ens evita fer un sifò i haver de caminar per la pista.

Sortim altra vegada al camí cimentat. El seguim. En cas d'haver-hi alguna bifurcació cal seguir les marques grogues.

Arribem al camí de Costumà. El seguim cap a l'esquerra.

Deixarem el camí de Costumà a l'alçada d'un pal indicador (Cardó a 8 km - Benifallet a 2 km). Des d'aquí surt un camí de terra a la dreta, que és per on continuarem. Al cap de poc un altre pal indicador ens informa de la direcció a prendre per arribar a la Cova Culla, que és per on seguirem. Passem a la vora d'uns quants masos amb diversos estats d'ús i conservació.

Parant atenció a les marques grogues, en un revolt que el camí fa cap a l'esquerra, vora una parada d'oliveres, ens hem de fixar en la fita i la marca groga que ens indiquen que hem d'abandonar el camí per agafar un sender que surt a mà dreta.

El camí puja dret fent ziga-zagues i ens acabarà portant fins a un collet i davant la Cova Culla (de fet, una gran balma). En aquesta balma s'hi van trobar pintures rupestres, però són difícils de localitzar.

Continuem pujant i fem cap al punt on s'acaba el camí del Mas de Montclús, és una pista que porta fins al coll de Som, a la carretera de Benifallet a Tivenys.

Encarats cap al sud, al nostre davant hi ha el sender per on hem de continuar. Hi ha una piqueta metàl·lica de la UEC de Tortosa. Seguirem la direcció del Coll de Calces i Coll de Murtero. Aquest sender puja molt dret, esguardats per la roca de l'Agulla, que queda a la nostra dreta.

Al capdamunt de la pujada, en un primer coll, una altra piqueta metàl·lica de la UEC ens dóna diverses orientacions. Continuem cap al Coll de Murtero. El sender ha deixat de ser-ho per convertir-se en una mena de pista.

Després d'uns quants revolts, fem cap al coll de Murtero (721 m). Poc abans d'arribar al coll hem entroncat amb el camí ral de Tivenys a Cardó que, des del 1887, permetia arribar-hi amb carro.

Passat el coll, en un revolt cap a la dreta de la pista, a mà esquerra ens hem de fixar en una fita, que marca l'inici d'un sender.

Aquest sender baixa pel mig de l'alzinar fins a les runes de l'ermita de Sant Bernat (anomenada l'ermita cremada) i passa pel costat de la mina d'aigua del mateix nom amb una volta feta de pedra seca.

Tot i que el sender antigament permetia arribar directament fins al lloc on hi havia el balneari, actualment no està netejat i, per tant, en una cruïlla evident, agafarem el sender que puja a mà dreta, tot recuperant el desnivell que hem fet de baixada, fins arribar altra vegada al camí de Tivenys a Cardó. Des d'aquí, continuarem a mà esquerra pel camí fins al balneari.

[Si ens volem estalviar aquesta baixada i pujada de l'Ermita de Sant Bernat o veiem que el barranc està molt emboscat, des del Coll de Murtero podem continuar pel mateix camí de Benifallet a Cardó fins arribar directament al balneari.]

Som al Balneari de Cardó (504 m). Molt a prop hi ha l'ermita de Sant Simeó Estilita, més coneguda com ermita de la Columna, per motius evidents. Val la pena arribar-s'hi.

Des del Balneari de Cardó, sortim caminant per la carretera de Rasquera fins al senyal del Km 9. Uns cent metres més avall, a mà esquerra surt un sender (marcat amb una fita) que enllaça amb l'antic camí de ferradura de Benifallet. També està marcat amb ratlles grogues, que seguirem cap a la dreta.

El camí va descendint fins al barranc de la Fou (340 m). A partir d'aquí anirem pujant, passarem pel costat mateix de les runes del Mas d'Odres (davant hi ha un pi gros) i arribarem al coll del mateix nom (517 m).

A partir d'ara ja és tot baixada. Passarem pel costat del Mas de Montclús i, allí on comença la pista que baixa cap a la carretera de Benifallet, recuperarem, a mà dreta, el sender per on hem pujat des de Benifallet. A partir d'aquí, doncs, repetirem el camí de la primera part de l'excursió en sentit invers.

L'excursió és llarga (7h i 1/2 sense comptar aturades) i caldrà fer-la a la primavera o la tardor, que és quan hi ha prou hores de sol.

No hi ha mapa de la zona detallat amb els camins. Podeu consultar les ressenyes següents:

- De Benifallet a Cardó pel coll d'Odres, dins de Serres de Cardó, del Boix i del Coll de l'Alba de Joan J. Tiron Ferré, Cossetània edicions.

- Circuit per la serra de Cardó i els colls d'Odres i de Calces, dins de Muntanyes de la Costa Daurada i de les Terres de l'Ebre d'Antoni Cabré Puig, Cossetània edicions.