dijous, 8 de maig de 2014

La Mola d'Irto des de Pinell de Brai

Pinell de Brai - Mola d'Irto - Cavalls - Pinell de Brai

Hem deixat el cotxe aparcat a prop del celler modernista de Pinell de Brai. Aquí hi ha un pal indicador del PR-C 27, també anomenat Sender de la Pau. Es pot seguir en direcció a Santa Magdalena i Pàndols. Tot i això, nosaltres sortim de Pinell de Brai creuant la carretera que travessa el poble i agafant un camí de terra que hi ha a l'altra banda.
En una bifurcació del camí, continuem cap a l'esquerra, enfilant-nos una mica. Al cap d'una estona veurem una primera marca de color blau i en forma de ferradura. A partir d'aquí, anirem seguint aquestes marques, que corresponen a la Marxa senderista dels Espantarrucs. Girem, doncs, cap a l'esquerra i baixem una mica; la tornada la farem per la dreta.
Les marques ens porten al llit del barranc i a la carretera, que creuem per sota, per un pas habilitat.
Comencem a caminar per camins de tros fins que enllacem amb les marques grogues i blanques del PR-C 27. A partir d'ara, les seguirem fins que entronquem amb el GR 171.
A l'alçada de les restes del qe devia ser un gran corral, deixem de banda camins i pistes i agafem un sender que puja de forma molt agradable per la Serra de Pàndols; l'ermita de Santa Magdalena encara es veu lluny. En el tram de carena, podrem descobrir restes de parapets de la Guerra Civil.
Arribem a un replà des d'on veiem per primer cop la Mola d'Irto, un dels nostres objectius d'avui. Entremig, però, hi ha una bona vall.

La Mola d'Irto: una magnífica magdalena (com l'ha definit una companya)
El sender planeja fins que enllaça amb un altre sender molt trepitjat: és el GR 171, tot i que costa de veure'n les marques vermelles i blanques.
Des d'aquest punt, si es vol allargar l'excursió, es pot anar cap a l'esquerra fins a Santa Magdalena i després tornar. Tot i això, cal tenir en compte que l'excursió proposada ja és prou llarga.
Si hem decidit no anar a Santa Magdalena, cal seguir aquest sender cap a la dreta, de baixada. El traçat va planejant i baixant fins que s'arriba gairebé a la carretera i trobem un pal indicador. Si seguíssim cap a l'esquerra, podríem arribar a Gandesa després de 4,4 km de camí.
Nosaltres, però girem a la dreta, cap a Cavalls. Caminem pel llit del barranc i creuem la carretera per sota, per un altre pas habilitat.
Encarem el barranc que separa les serres de Pàndols i Cavalls. A la nostra esquerra queda la Mola d'Irto. Anem pujant suaument fins que passem a l'altra banda de barranc i fem cap sota una petita torre elèctrica.
Aquí si ens hi fixem veurem un sender que surt a mà esquerra: és el que puja a la Mola d'Irto. si volem podem deixar la motxilla aquí i pujar a la Mola més lleugers. Entre anar, badar i tornar serà una hora.
A dalt de la Mola hi ha les restes de l'ermita de Sant Marc (dues parets); d'aquí que els republicans rebategessin el lloc com la Mola de Karlos Marx. El lloc és molt estratègic, especialment pel que fa a la vall per on passa la carretera.
Després de baixar de la Mola i recuperar el GR 171, seguim endavant. Travessem un camp i comencem a enfilar-nos per la Serra de Cavalls; tornem a trobar les marques blaves de la Marxa dels Espantarrucs. Mentre pugem, entrem a la zona que es va cremar fa dos o tres anys i arribem gairebé a la carena.
El sender travessa tota la Serra de Cavalls resseguint la carena pràcticament tota l'estona. Podrem veure restes de parapets i aixoplucs excavats a la roca durant la Guerra Civil. Per la visibilitat del lloc s'entén el seu sentit estratègic.
Arribem a la Punta Redona (659 m), on hi ha un vèrtex geodèsic. Caminem una mica més i trobarem una cruïlla de senders, amb un pal indicador. (Abans haurem passat a la vora d'un bust en record d'un muntanyenc jove que es va morir; és bo saber que hi és perquè fa impressió veure aquell cap sortint de la roca...)
Abandonem el GR i seguim les marques blaves i també les grogues i blanques de PR. Comencem a baixar pel Camí de la Font emmarcat per les cingleres del barranc dels Bous.
En un punt determinat, les marques blaves de la marxa senderista i les marques del PR se separen. Nosaltres optem per seguir les marques blaves de l'Espantarrucs, que se'n van cap a l'esquerra i que, segons el mapa, passen per senders; en canvi, no sabem si el PR va per pista. Les distàncies segurament són si fa no fa (8,5 km fins a Pinell).
Així, doncs, seguim el traçat de la Marxa dels Espantarrucs. Passem pel que deduïm que són les mines de Picalta (hi ha una gran concentració de terra vermella), i anem combinant senders i camins fins arribar al mateix lloc per on hem sortit de Pinell de Brai.
Ha estat una excursió llarga, però interessant. I el mapa “Terra Alta - Serres de Pàndols i Cavalls” de la Piolet ja ha quedat estrenat.

dimarts, 6 de maig de 2014

De la Torre de Fontaubella a la Riba


22 d'abril
Ahir va ploure a bots i a barrals a tot Catalunya i per avui la previsió era inestable. Per la finestra he vist que estava ben emboirat, però he pensat que ja s'aniria aclarint i, si no, què hi farem.

He pujat cap al Portell del Peiró pel Camí de l'Argentera, marcat com a PR, i ara també com a “itinerari saludable”, un sender amb restes d'empedrat que puja d'una manera força gradual els 270 m de desnivell que té.
En arribar a la carena de la Serra de l'Argentera - Pradell, encara hi havia força boira, tot i que l'aire que bufava ja deixava entreveure part del paisatge cap al mar.
Des del pal indicador del Portell del Peiró, he seguit cap a l'esquerra, en direcció al Cingle Clos i el Morral Blanc. No cal fer-ho per pista, sinó que es pot anar resseguint el cingle: es veu trepitjat i hi ha alguna marca de pintura groga de la xarxa de camins.
Abans d'arribar a l'Enderrocada, es passa pel costat de dos indicadors més en els quals ja s'hi anomena el Coll de la Teixeta, que és cap on em dirigeixo. A l'alçada de l'Enderrocada la boira i els núvols ja s'han dissipat del tot i puc contemplar la plana del Camp de Tarragona.
Continuo cap al Coll de la Teixeta. Al meu davant ja es veuen els molins de vent del Collet dels Feixos i l'ermita de Puigcerver.
Passo per darrere les antenes i surto a la pista que hi puja des de la carretera. Al cap de no res, però, un sender a mà dreta, on hi ha un pal indicador, m'assenyala cap al Coll de la Teixeta. El sender baixa ràpidament entre el bosc i fa cap al Teix Gran: preciós.
Des d'aquí es continua baixant més suaument. L'objectiu és arribar a la cruïlla de carreteres que hi ha al Coll de la Teixeta. Es fa cap a una pista i a les restes de l'antiga carretera; llavors cal buscar-se la vida per fer cap a la carretera nova. Cal travessar cap a l'atra banda (millor fer-ho per la rotonda de connexió entre les carreteres de Porrera i Duesaigües), on veurem un pal indicador del GR 7.
Sobretot, NO FEU CAS d'aquest indicador: assenyala el Santuari de Puigcerver i Porrera en direcció contrària!
Un altra vegada cal buscar-se la vida per anar a trobar les marques del GR 7. Jo he optat per enfilar-me directe amunt pel terraplè fins al molí més proper. Des d'allí he seguit la pista en direcció als altres molins (i Puigcerver). Al cap de no res apareix un senyal de GR i, la veritat és que, a partir d'aquí, està ben marcat.
Tret d'algun petit bocí de sender (estorrentat per culpa de les motos) la resta és tot pista fins a l'ermita de Puigcerver.
De l'ermita de Puigcerver es marxa per pista i, si segueix el GR 7, per pista es continua fins al Coll d'Alforja, és a dir, 6,5 km, 1 h i 20' de trepitjar constant i monòton. Quan he arribat al Coll de Cortiella només n'havia fet 2 km i ja estava cansada de caminar per pista. Llavors he recordat que des d'aquí surt el sender que, per una banda (cap a l'esquerra) baixa cap a la Garrantxa i Porrera, i per l'altra (cap a la dreta) puja fins al Molló (o Mirador).
Així, doncs, com que anava molt bé de temps, i la direcció és la mateixa, he decidit anar a cremar la mona de Pasqua pujant al Molló. He afegit 200 m de desnivell a l'itinerari d'avui, però ho he compensat amb el fet de caminar per sender, fer un cim (915 m) i tenir bones vistes cap al Montsant. Només una pega, la calor, tot i que anant per la pista també n'hauria tingut...
Des del Molló, seguint el sender i acabant per un tram de pista, també es fa cap directament al Coll d'Alforja, on he recuperat el GR 7.
Aquí és més fàcil travessar la carretera i, un cop a l'altra banda, marques i pals indicadors ens van orientant. Tot i que es comença caminant per sender (de fet, aquest és l'antic camí carreter d'entrada a la comarca del Priorat), de seguida tornem a transitar per pista i, aquest cop, a més a més, encimentada.
Al cap d'uns 3 km la pista travessa el llit del barranc de la Font Freda a l'alçada dels molins (no de vent, sinó dels altres) i s'enfila lleugerament fins que, a mà esquerra, trobem el sender que ens portarà fins a Arbolí. Un sender empedrat que s'enfila amb rapidesa però agradablement i acaba desembocant en una pista que surt al camí forestal asfaltat que va d'Arbolí al pantà de Siurana. Des d'aquí només falten 900 m per arribar al poble.

A Arbolí actualment hi ha un hostal i un refugi, tots dos molt nous, per tant, no hi ha problemes d'allotjament ni d'avituallament.



23 d'abril
Continuo seguint el GR 7 de bon matí. La sortida d'Arbolí es fa per un camí empedrat que va pujant fins al Collet dels Colls. Des d'aquí el sender planeja fins arribar a les ruïnes de Gallicant, amb una vista fantàstica de Siurana amb el Montsant de fons.
El sender continua cap als Gorgs de la Febró. Es passa pel costat del Gorguet i s'arriba davant el Gorg, que gràcies a les pluges de diumenge baixa que fa goig. Llavors el sender s'enfila fins arribar a la pista que ve de la carretera i que, precisament, haurem de seguir.
Aquesta pujada fins a la carretera només és el preludi de la que vindrà després. Un cop travessada la carretera no em va quedar clar per on calia continuar el GR 7 i vaig optar per tirar dret amunt, seguint unes marques que es veien més aviat antigues. Tot i això vaig fer cap on havia de fer cap, ja que vaig arribar al pal indicador que hi ha quan s'acaba el sender i comença la pista: havia arribat, doncs, als Plans de la Pona.
La pista es fa llarga fins al Pla de l'Agustenc: és completament plana i passa entremig del bosc. Com que sé que encara em queda pista per a hores, decideixo anar fins als Avencs de la Febró, que són allí mateix seguint el PR-C 88 (Ruta del Carrasclet) en direcció a la Febró.
De tornada dels Avencs, reprenc el camí seguint el GR 7. No acabo d'entendre perquè s'ha optat fer-lo passar per la pista que ressegueix tota la serra de la Mussara. Potser perquè no es perd desnivell, per què el traçat ja està fet? En tot cas, és una llàstima, perquè el bosc no et deixa veure les vistes impressionants que hi ha des dels cingles de la Mussara.
La pista se m'ha fet molt llarga fins que he arribat al pal indicador de la Font dels Agrèvols [sic]. Aquí comença un sender molt bonic que baixa entre boixos i arriba a la font, on hi ha força teixos però pocs grèvols...
El sender s'acaba al Barranc de la Font Fresca i comença un camí ample que segueixo fins arribar a les ruïnes del Mas de Cisterer. Aquí decideixo abandonar el GR 7 i pujar cap als Motllats per caminar pel senderó que ressegueix els Serret dels Avencs. Es fa més desnivell de pujada però val la pena. Hi ha marques grogues i blaves de la Ruta dels Refugis, seguint-les s'arriba a la Foradada de Mont-ral, la Punta Coroneta i, finalment, a Mont-ral.

A Mont-ral hi ha el refugi Musté-Recasens. És aconsellable trucar-hi per reservar.



24 d'abril
M'aixeco ben d'hora tot i que tinc temps de sobres per arribar a la Riba i agafar el tren de les 2 del migdia.
Torno a seguir les marques del GR 7 i avui sí que no les deixo en cap moment. El tram fins a la Font de Dalt combina sender i pista i no es fa pesat, però a partir d'aquí comença la pista que no s'acaba fins uns quants quilòmetres més endavant. Es passa vora el Mas de la Torre i el Coll de Gràcia i després s'enfila com si volgués pujar al Puig de Marc (a on no s'arriba).
Quan el GR torna a ser sender, baixa ràpidament fins al Castell Dalmau, un bloc de pedra maquíssim on abans s'hi feia escalada. Aquí m'hi entretinc una estona. La meva intenció era desviar-me per anar a veure també els Tres Pilans, però m'he despistat i m'he empassat el trencall, i això que és ben visible, però em pensava que era després del Castell Dalmau i resulta que és abans.
Des del Castell Dalmau es continua baixant cap a la Font del Pasqual i d'aquí a la Riba, on acabo aquesta travessa de dos dies i mig.
El GR entra a la Riba pel capdamunt, és a dir, per on hi ha les fàbriques papereres, per tant, cal travessar tot el poble de baixada (escales i escales) per anar a buscar el baixador del tren, que és justament al capdavall del poble.



Riu Siurana i barranc dels Gorgs


Excursió que, uns anys després, torna a la Febró i els Gorgs, però variant i allargant una mica l'itinerari.

Aparquem a l’entrada de la Febró, situada a 760 m d'altitud. Travessem el poble i sortim en direcció oest per un carrer cimentat. Arribem davant d’una mena de mas. A mà dreta veurem un pal indicador metàl·lic: seguirem la direcció de Prades.
Anirem enfilant-nos per un caminet ben traçat i marcat amb les franges grogues i blanques de PR-C 87.
Arribem a un coll (és el coll de les Torres). El sender es bifurca. El de la dreta porta cap a Prades. Nosaltres agafarem el de l’esquerra, que comença a baixar. El sender continua marcat com a PR i s’anirà eixamplant fins arribar als masos de Galzeran (també anomenats de la Febró), que actualment es troben en runes. Des del pla de l'era hi ha una bonica panoràmica.
Des dels masos de Galzeran seguirem per pista fins al mas d'en Porrera, també en runes.
Al cap de molt poc abandonarem la pista per agafar un sender a mà esquerra. Hi ha un pal indicador; cal seguir la indicació “Grau del Gris”. Gràcies a aquest grau davallarem amb rapidesa fins al llit del barranc del Carcaix. El camí és obac i hi ha força vegetació, tot i això, també tindrem bones vistes cap als cingles que hi ha sota el mas de la Barba i de l’Extremenyo.
Arribem a una cruïlla senyalitzada amb un pal indicador. Seguirem el “Camí del Carcaix” cap a la nostra esquerra. Travessarem el barranc del Carcaix i continuarem cap a l'esquerra per anar al molí de l'Esquirola, un edifici emblanquinat però també en runes.
Per baixar des de la pista cap al molí haurem d’agafar un petit baixador a mà esquerra. No és molt evident, però si ens hi fixem sí que el veurem. És poc abans d’arribar a la cadena que tanca la pista als vehicles motoritzats.
Un cop al Molí de l’Esquirola, enllaçarem amb el PR-C 7 que hem deixat precisament en sortir de la Febró i que ara seguirem en direcció est. Hi ha un pal indicador.
Travessem el riu Siurana i ens enfilem a l’altra riba. Seguim el sender i trobarem dues indicacions: “La Febró”, i “Els Gorgs”, que és cap on anem. Per a orientar-nos deixarem les marques de PR i seguirem unes franges de pintura blaves i grogues.
Seguim, doncs, aquestes marques i ens enfilem ràpidament per un sender, amb alguna petita resta de camí empedrat. Ens endinsem pel bosc. Aquest sender, frondós però net, ens porta directament a la Gorguina, un salt d’aigua sobre un toll que forma un conjunt molt bucòlic. Després de travessar el barranc a gual, ens hi podem acostar agafant un senderonet que es desvia cap a la dreta. Després de gaudir del lloc, tornem enrere a buscar el sender principal, que s’enfila bastant dret i ens permet agafar perspectiva altra vegada.
Arribem a una pista, nosaltres continuem recte, seguint les marques blaves i grogues, que ens portaran fins al Gorg per un sender frondós.
Des del Gorg, tornarem cap al riu Siurana. Per fer-ho, ens dirigirem cap al Gorguet, seguint una barreja de marques grogues, alguna de blava i també de PR. En tot cas, no hem de seguir les de GR (blanques i vermelles).
Passem per davant del Gorguet i seguim un sender clar. Arribarem a una cruïlla, on hi ha un pal indicador una mica rovellat. Seguirem el sender de la dreta, que baixa ràpidament i desemboca en una pista.
Seguirem la pista cap a l’esquerra, la qual, de pujada, ens portarà fins al mas de Ribelles des d’on hi ha unes vistes impressionants de les cingleres de la vall del riu Siurana.
Seguim per la pista en la mateixa direcció i estem a l’aguait d’un sender marcat que surt a mà dreta. Està indicat amb una fita.
Baixem de forma còmode fins al fons de la vall. Trobarem un pal indicador amb banderoles metàl·liques de color verd. Segons la informació que conté, fins a La Febró hi ha 4,4 km i 2 h i 15’ de camí.
Seguim, doncs, en direcció a la Febró. Anirem seguint el sender, marcat com a PR i que ens farà travessar diverses vegades el riu. Al començament segueix el Siurana pel seu costat dret a certa alçada, trobarem indicis que estem passant per un antic camí empedrat i tindrem molt bona vista cap a les parets del costat esquerre del riu, amb una bona perspectiva de la Desenrocada dels Castellans. Quan anem per la riba esquerra, també passarem per sota la balma coneguda com a Cova Serena. Si baixa aigua, podrem sentir el so del riu i dels petits salts que s’han format al llarg del seu recorregut i podrem admirar diverses balmes i gorguets.
El sender s'acaba on comença la pista, tot i això, les marques grogues i blanques del PR i algun pal indicador ens portaran sense pèrdua fins a la Febró, punt final de l'excursió d'avui.