Lo Sarraí

Aparquem davant del Celler Masroig (la cooperativa).

Sortim del poble del Masroig (192 m), creuant l'avinguda de l'Arbre i baixant pel carrer de les Pinyeres, seguint les indicacions del camí del Masroig a Bellmunt, que està marcat amb franges de pintura groga i pals indicadors de la Xarxa de Camins del Priorat. Des d'aquí, Lo Sarraí ens queda a 5 km i 1 hora i mitja aproximadament.

Després d'aquesta primera baixada, arribem a una cruïlla davant d'un mas; agafarem el camí de la dreta, que és el camí dels Horts. L'altre, el que va cap a l'ermita de les Pinyeres, és per on tornarem.

Part de l'interés d'aquest itinerari és que pel camí, veurem diversos vestigis relacionats amb l'aprofitament de l'aigua: primer el Molí de la Verònica, que encara conserva les basses, un aqüeducte, un pou i una cisterna; més endavant més basses, les arcades que aguanten un rec i un pou per extreure aigua amb la sínia.

Arribarem a una altra bifurcació (amb pal indicador), agafarem el camí de l'esquerra, cap al Molí de l'Antònia i lo Sarraí, i travessarem el barranc. Anem seguint les marques grogues que, de cop, ens faran desviar cap a l'esquerra. Caminarem per sender, resseguint una antiga séquia, a mitja alçada del barranc, fins que tornarem a sortir a un camí. Seguint-lo cap a l'esquerra arribarem davant d'un forn d'obra, en el qual es fabricaven teules i toves. A la dreta es veu un edifici de color blanc, abandonat, és el Molí de l'Antònia, mentre que al nostre davant hi tenim el mas del Ramon Sens (completament arreglat) i la seva vinya.

Passem pel costat del mas i tornem a abandonar el camí ample per agafar un senderó que s'enfila pel talús, a mà dreta. La sendera que seguirem ens permetrà remuntar i travessar la partida de les Guixeres. Des d'aquí podrem veure, des de dalt, el sector on hi ha els avencs del Masroig i també, si ens girem, el poble del Masroig amb la serra de Cardó i lo Port de rerefons.

Continuem enfilant-nos suaument, mig planejant, fins que, just abans que el camí comenci a fer baixada, a mà esquerra surt el sender que porta al cim del Sarraí (358 m). Si fa bon dia tindrem unes vistes magnífiques cap a bona part de les comarques del Priorat i la Ribera, on podrem identificar un grapat de pobles i muntanyes.

Des del Sarraí, recularem cap al camí principal, que, empedrat, baixa en direcció a Bellmunt tot fent una sèrie de revolts sobre la roca roja. Desemboquem en una pista. Des d'aquí podríem anar fins a Bellmunt i les mines, però avui només fem una excursió matinal i ens en tornem directament cap al Masroig. La pista que agafem ara està marcada com a GR i s'anomena Camí del Mas Vell, la seguim cap a l'esquerra.

Ens estalviarem algun bocí de pista si en una cruïlla que trobarem, seguim les marques grogues que s'enfilen pel camí del mig. Després de recuperar la pista, seguint-la en la direcció que ja portàvem, enllaçarem amb el Baixador de la Dama, que ens portarà fins al Barranc Fondo. Després de travessar el barranc i recuperar una mica de desnivell, en una altra cruïlla (amb pals indicadors), ens desviarem cap al poblat ibèric del Puig Roig. En un dels cartells diu que són uns 6 minuts d'anada, per tant, entre anar, fer-hi un tomb i tornar podem comptar una mitja horeta.

Així, doncs, des del Puig Roig tornarem a recular per recuperar la pista que ens portarà fins al Masroig altra vegada. Aquest bocí serà el més pesat, ja que després de la pista de terra, el camí està alfaltat. Passarem per la vora de l'ermita de la Mare de Déu de les Pinyeres i, força més endavant, tornarem a ser a la cruïlla del mas per on hem passat a primera hora. Des d'aquí només ens cal fer la pujada cap al poble pel carrer de les Pinyeres.

L'excursió són uns 12 km aproximadament, amb uns 250-300 m de desnivell. 

Salbaguardia (2.738 m)

Tothom que hi puja n'ha fet la seva ressenya. Jo no seré menys...

Excursió circular per pujar i baixar d'un dels millors miradors de la Maladeta, Aneto i companyia.

Des de darrera de l'Hospital de Benasc (1.758 m) surt un sender (hi ha un pal indicador) que travessa el riu i ens fa caminar per uns prats ben plans. Aquest primer bocí està marcat amb les franges blanques i vermelles de GR: és el GRT 46.

Trobarem una bifurcació, també indicada. El sender de la dreta, que és per on tornarem, continua sent el GRT 46. Nosaltres agafarem el de l'esquerra per anar cap al Portillón (o Puerto) de Benasc. El camí primer s'enfila suaument, però després agafa alçada gràcies a una sèrie de ziga-zagues molt ben fetes (és el que tenen els camins antics, que estaven pensats) que pugen a través de la Peña Blanca.

S'arriba a una mena de replà. A mà dreta hi ha les restes de Casa Cabellud i, davant, el sender que s'enfila cap al Portilló, que ja torna a ser el GRT 46. A l'esquerra tenim el nostre objectiu: el Salbaguardia.

Abans d'enfilar-nos al cim val la pena arribar fins al Portilló. Sembla ben bé una porta, i a l'altra banda veurem el sender que baixa vertiginós cap als Boums i el refugi de Benasc. Tornem enrere.

El sender que puja cap al Salbaguardia es veu clarament. Hi ha llocs on a mà esquerra només hi ha aire i la terra queda molt avall. Tot i això el terra és ferm i només algun pas sobre roca pot representar perill si està mullat i relliscós. Després del pas amb cable (que es pot fer servir o no), aquesta sensació augmenta, fins que ja s'és al capdamunt. En un dia tan agradable com el que hem tingut nosaltres, les vistes són molt bones.

Per baixar del Salbaguardia hem de seguir el mateix recorregut de pujada fins arribar a Casa Cabellud. A partir d'aquí seguirem les marques de GR en direcció al Pla d'Estanys i la Besurta. En aquest cas, el camí també acaba baixant fent ziga-zagues.

A la bifurcació entre el GR i el sender que porta a la Besurta, optem pel GR, que ens portarà xino-xano fins a l'Hospital de Benasc tot seguint la Colladeta dels Aranesos.

Fotos a http://pujarpertornarabaixar.blogspot.com.es/

GR 11. Capítol 15 (i últim): Zuriza - Cap Higer

37a etapa Zuriza - Isaba

11 km. Desnivells: 225 m pujada, 640 m baixada

1 de juny de 2013

Ahir vam arribar al càmping de Zuriza després de passar-nos el dia viatjant: primer amb el tren fins a Saragossa, el tren de Saragossa a Jaca i finalment en un taxi. Al càmping vam sopar i dormir la mar de bé. Tenen habitacions dobles.

Avui la nostra intenció era fer el que actualment es considera una variant del GR 11, però que abans era l'itinerari únic: pujar i baixar per la Peña Ezkaurre. Però ens vam trobar que encara estava nevada (i només fa 2.000 metres) i completament tapada pels núvols. De fet, sort de les fotos que li vam fer l'any passat, perquè no l'hem vista per a res. A més a més hem començat a caminar plovisquejant (“sirimiri” en diuen), cosa que no ha parat de fer en tot el dia.

Així, doncs, arribats a la cruïlla entre les dues variants, just al coll que separa Navarra i Aragó, hem tirat per la que ressegueix la vall del Belabarze. El bosc de faigs és preciós, però ja hem hagut de començar a anar amb compte per no caure de cul: tot està xop i ben xop. Anem baixant fins que arribem al nivell del barranc. Barranc? Però si això és un riu! Es veu que a Navarra no ha parat de ploure en tot el mes de maig i qualsevol miseriós corrent d'aigua baixa a l'ample.

A partir d'aquí el camí ha estat una tortura, en el sentit que tot està fet un pastitx per culpa de bens i cabres. Pel que fa a la senyalització, tot el camí està molt clar. Fins que hem arribat a un punt on es veu que cal creuar el barranc de Belabarze. Aquí hem perdut les marques. Però el que realment ens ha fet desistir de creuar-lo, i decidir que seguiríem una mena de senderó alternatiu, ha estat el cabal d'aigua del Belabarze. O sigui que en part ha estat una sort, perquè si haguéssim vist clar que havíem de passar a l'altra banda no sé què hauríem fet. 

Davant el dubte, doncs, ens hem estimat més aventurar-nos pel que semblava un sender, certament una mica emboscat, però que un cop s'ha enfilat, s'ha convertit en un caminet ben agradable pel mig del bosc, des d'on sentíem com el Belabarze baixava fent cascades, una mica més avall. El caminet, però, s'ha acabat (o això ens ha semblat) i hem decidit baixar pel que segurament era un pas de fauna, molt dret, sense saber exactament on ens portaria. Però la sort ens ha acompanyat (dintre del que cap) i hem recuperat el GR al capdavall, travessant el barranc sense haver-nos de mullar els peus.

Arribar a Isaba ha estat un moment. A prop de les Ateas de Belabarze he pogut retratar les primeres orquídies. Última pujadeta cap a la petita ermita de Belén i de pla cap al poble.

A totes les etapes de Navarra, tant a l'inici com al final, hi ha uns plafons amb informació: foto Google Earth amb tot l'itinerari marcat, desnivells i quilòmetres totals i parcials... A més a més a les cruïlles entre senders marcats hi ha uns pals indicadors de fusta també amb molta informació.

Hem arribat molt aviat a Isaba (entre la una i les dues). Ja hi comptàvem i hem anat a dinar i fer les cervesetes. Després hem hagut de fer passar el temps com hem pogut.

Dormir: Alberg Oxanea (érem nosaltres sols i, per tant, res de mitja pensió)

38a etapa Isaba - Otsagabia

20,3 km. Desnivells: 730 m pujada, 735 baixada

2 de juny de 2013

Avui fa sol. Hem matinat perquè les previsions eren de pluja i ens les hem volgut estalviar. Tot i això hem esmorzat tranquil·lament al mateix lloc on vam dinar ahir, hem travessat per enèsima vegada el poble i hem sortit en direcció a l'ermita d'Idoia, a on s'arriba seguint un camí empedrat agradable i bonic. A l'ermita hi ha font i una mica de rafal. A partir d'aquí arriba la pujada de veritat. La Peña Ezkaurre continua sense deixar-se veure perquè allà ja està núvol; nosaltres en canvi, continuem sota el sol, que s'escola entre els fajos.

Quan arribem, però, al capdamunt (a tocar del Kakueta) l'aire fred es fa sentir i la boira fa acte de presència. Comencem també a caminar per pista i, de fet, ja no deixarem de fer-ho fins a Otsagabia. Faig fotos a les primeres orquídies d'avui. El camí és bastant monòton i, després d'aturar-nos a dinar sota una plantació d'avets, ens hem hagut de protegir contra el plugim.

Hem tornat a arribar aviat al poble d'Otsagabia. Ens hem esperat a que toquessin les 4 per anar cap a la casa on ens han llogat l'habitació. Avui celebraven Corpus i encara estaven dinant, però la senyora amablement ens ha explicat el que ens havia d'explicar i au, després ja no hi hem interaccionat gaire més.

Ens hem preocupat per l'esmorzar i el dinar de demà. Davant la negativa del bar de l'Hostal Auñamendi, hem anat fins al Camping Osate, a uns 500 m del poble. L'hem encertat, uns xics molt espavilats ens han fet uns entrepans la mar de macos (especialment bo el vegetal: una amanida mixta posada entre pa i pa, amb tonyina, ou dur i espàrrec inclosos).

Sopar: restaurant de l'Hostal Auñamendi

Dormir: Casa Sarbide (habitació en casa compartida amb els amos)

39a etapa Otsagabia - Arrazola

29,5 km. Desnivells: 730+400 pujada, 650+360 baixada

3 de juny de 2013

Primera etapa fora pistes. Actualment el GR 11 el fan passar per Hiriberri, sense entrar a la Selva d'Irati. Com que nosaltres el GR 11 el vam començar quan encara passava per Irati, hem decidit fer el recorregut antic. Això implica que, per dormir bé, l'etapa s'allarga una mica.

Hem sortit que feia sol i hem pujat per un camí empedrat fins al santuari de Muskilda, on hem esmorzat (hi ha zona de pícnic i font). Després, combinant senders i pista, seguint encara les marques del GR 11, hem pujat fins a l'anomenat Paso de las Alforjas. Aquí ens ha envaït la boira altra vegada, però la bona senyalització de senders ens ha permès continuar pel bon camí. Hem abandonat el GR 11 i hem seguit les marques del GRT 9 (també vermelles i blanques), un sender d'enllaç entre el GR 11 actual i el GR 12. Hem passat pel costat d'un menhir tombat i ens hem endinsat de seguida al bosc d'Irati, una de les fagedes més grans d'Europa. Tenint en compte que ens hi hem passat hores, ja pot ser ja.

Hem deixat les marques del GRT 9 a la zona de pícnic de les Casas de Irati (hi ha font). Tot i que no hi havia cap complicació (es tracta de seguir la pista fins a l'embassament d'Irabia), les marques verdes i blanques de sender local ens han acompanyat fins a l'anomenat Puente de la Cuestión. El creuem i seguim per la pista de la dreta, que ens portarà fins al refugi lliure Egurgi (en prou bon estat). Ara ja no hi ha indicadors i a partir d'aquí ja es qüestió d'intuició i bona vista; també resulta útil portar mapa. Tot i això, encara queden restes de les marques de l'antic traçat del GR 11 que s'han d'anar buscant pintades als troncs dels fajos, però arriba un punt en què es perden. Una bona opció (si no hi ha boira, és clar) és continuar pujant per agafar perspectiva sobre la fageda. A partir d'aquí es tracta d'anar resseguint la muntanya rumb oest - nord-oest fins a trobar la pista que acaba en una caseta. Seguint la pista de baixada s'arriba a una cruïlla (coll d'Orión) on hi ha la indicació Arrazola. Si la seguim farem cap a les portes de l'Hostal Mendilatz després de 4 km per ciment: pesadíssim, però segur.

Dormir, sopar i esmorzar: Hostal Mendilatz.

40a etapa Arrazola - Auritz/Burguete

22 km. Desnivells: 650 pujada, 600 baixada

4 de juny de 2013

Segon dia fora del traçat actual del GR 11 però sense complicacions gràcies a les marques i indicacions de diversos senders.

Hem sortit de l'Hostal. A mà esquerra, poc més enllà, surt una altra pista encimentada que només cal seguir en direcció a l'antiga fàbrica d'armes d'Orbaitzeta. Naltros vam arribar a les restes de la fàbrica i d'aquí vam seguir la direcció cap a Azpegi-Idopil-Arpea caminant 4 km per una pista encimentada. Tot i això, si veure les runes d'una antiga fàbrica d'armes tant us fa, val la pena seguir el senderó que porta a les “majadas” d'Azpegui marcat com a GRT 8: venint per la pista des de l'hostal, surt a mà dreta i està molt ben indicat.

A Azpegui, on s'acaba la pista de ciment hi ha un refugi lliure molt net, amb una font al costat i on només es pot dormir si s'està fent travessa. Aquesta zona és un bon referent perquè, a banda d'alguna petita borda, hi ha tota una sèrie de restes megalítiques escampades. Aquí hem enllaçat amb el GR 12, el qual seguirem en direcció als colls d'Arnostegi, Bentartea i Aztakarri (en aquest últim no hi arribem, però). Passem a la vora del dolmen de Soroluze, des d'on hi ha una bona vista cap als Pirineus nevats: per fi veiem la Peña Ezkaurre! També passem per sota del turó Urkulu, reconeixible per l'ampla torre que el corona: malgrat la temptació, no hi pujo perquè hi ha més d'1 hora entre anar i tornar.

Arribem al coll d'Arnostegui, on els francesos poden accedir en cotxe. De fet, a partir d'aquí caminarem sobre terreny francès, resseguint les tanques que separen pastures i ramats i anant passants mollons de pedra numerats. 

Arribem al coll de Bentartea. De sobte ens trobem immersos en la multitud: és i no és exagerat alhora, però passem de trobar-nos un persona o dues al dia a coincidir amb un bon grapat de pelegrins que pugen de Donibane Garazi (Saint Jean Pied de Port en francès) i que fan el Camí de Santiago. Naltros ens hi sumem alegrement fins a Auritz, i és que decidim que per on passa el Camí de Sant Jaume (indicat com a GRT 7) és millor que per on anava el GR 11 original. Baixem per entre la fageda i arribem a Roncesvalles (Orreaga en la llengua del país). Ens hi aturem just per fer una foto i continuem cap a Auritz pel sender dels pelegrins.

Sopar: Hotel Loizu

Dormir: Casa Pedroarena (on hem aprofitat per rentar roba: bé, de fet, la renta i l'estén l'amo de la casa; un petit luxe que només costa 6 eurets)

41a etapa Auritz - port d'Urkiaga

17,3 km. Desnivells: 300+400 pujada, 400 + 300 baixada

5 de juny de 2013

Hem esmorzat tranquil·lament a una cafeteria - fleca i ens hem posat a caminar barrejats entre algun pelegrí matiner (en aquest poble els rara avis érem naltros). A Auritz hem tornat a recuperar el GR 11 (nou i antic) i, per tant, ja podem oblidar-nos de mapes i de tot. Ens espera una etapa fàcil. Pugem, primer per fageda, després entre prats, fins al coll d'Arbilleta. D'aquí baixada llarga cap a Sorogain, on teníem previst acabar l'etapa d'ahir si hagués estat obert. Ens adonem que aquest fet ha estat providencial, perquè hauríem arribat destrossats. L'alberg de Sorogain es veu molt nou (després un dels amos de l'Arrobi Borda ens confirmarà que l'han renovat fa molt poc) i és llàstima que estigui tancat. Hi reposem una estoneta, confiats per l'hora que és i el magnífic dia que fa; si arribem massa aviat al port d'Urkiaga tampoc ens podran venir a buscar.

Quan reprenem el camí ens trobem amb la sorpresa que hem de creuar el Sorogain. Els mapes diuen que és un barranc, però baixa com un riu. El travessem amb les bótes posades i acabem xops. Però la cosa no s'acaba aquí. Després de travessar tot un camp fet pastetes per les vaques, ens trobem que hem de tornar a travessar el “barranc”. Ens enrecordem sense massa estimació de qui ha ideat el traçat. Aquest cop ens traiem les bótes i aprofitem per canviar-nos els mitjons. 

Sembla que ara anem per on hem d'anar. Sí, és correcte, però hem de tornar a travessar el barranc! Ens mirem el mapa: és l'Odia i sembla que aquest cop sigui l'últim. Busquem si hi ha algun lloc per passar a l'altra banda sense haver-nos de descalçar però no hi ha sort. Ens traiem les bótes altra vegada. A l'altra riba ja comença el sender. Anem pujant enmig d'una fageda amb racons molt bonics. En un d'aquests racons cal tornar a travessar el barranc... per sort, es veu que aquí deu ser més habitual que baixi tant, perquè hi ha un pont metàl·lic ben modern.

Sortim de la fageda a través d'una clapa de bosc de pi negre, entre els cims de l'Adi i de l'Iturrunburu. Entrem altra vegada al bosc, i anem passant pel costat d'una sèrie de búnquers. Caminant, caminant arribem al port d'Urkiaga a les 4 de la tarda. Truquem al Nolo de l'Arrobi Borda, que ens puja a buscar amb el cotxe al cap de no res i ens porta fins a l'hostalet on farem nit.

Sopar, dormir i esmorzar (pa amb tomaca!): Arrobi Borda (Eugi).

42a etapa port d'Urkiaga - Elizondo

18,8 km. Desnivells: 250+100 pujada, 250+800 baixada

6 de juny de 2013

A les 9 el Nolo ens ha tornat a deixar al coll d'Urkiaga. L'etapa comença amb una pujada agradable entre la fageda que acaba sortint a camp obert. Durant uns quants quilòmetres gaudirem de vistes cap a tot de prats verds, esquitxats d'una colla de “palomeras” (una mena de casetes de caça sense sostre), per on pasturen vaques i, sobretot, cavalls. Al coll de Zagua ens tornarem a separar del GR 12.

Comença la baixada; al cap d'una estona ens creuem un anglès que va carregat com un ruc i ens demana que li fem una foto. Avui, a diferència dels altres dies, ens trobem bastantes persones de cara: sembla que les hagin deixat anar de cop. El paisatge va alternant fagedes, prats i algun esperó rocallós que sembla voler recordar-nos que encara som als Pirineus.

Dinem sota un faig. El cel sembla que es vagi enterinyant, però arribem a Elizondo sense que la pluja faci acte de presència, tot i haver sentit algun tro llunyà cap a la zona per on hem passat aquests dies. Els últims quilòmetres se'ns han fet pesats, sobretot per culpa de la xafogor, però també per una certa monotonia en el paisatge.

Ens hem dirigit cap a l'alberg d'Elizondo, on dormirem. És als afores del poble i està instal·lat dins una nau industrial (!). Si els altres dies presentar-se a les 4 al lloc per dormir era aviat, avui hauria estat tard. Per sort se'ns ha ocorregut anar-hi abans. No ens donaran sopar (perquè som nosaltres sols) però al costat mateix hi ha un supermercat. Hi anem a comprar el dinar i l'esmorzar de demà, però el sopar el farem en algun dels bars del poble. A l'alberg no hi ha ningú i, malgrat tenir una aparença ben normal, resulta un pèl inquietant. Quan tornem de sopar, rient perquè durant la nit serem els amos del petit polígon, ens trobem a dues russes (mare i filla) instal·lades al menjador.

Sopar: bar Labaien (pizzes molt bones)

Dormir: Alberg Kortarixar

43a etapa Elizondo - Bera

30,5 km. Desnivells: 600 pujada, 700 baixada (diversos puja i baixa tot el camí)

7 de juny de 2013

Després de preparar-nos l'esmorzar per emportar al menjador de l'alberg i anar a fer un cafè al bar de sota (a les 8 sí que estava obert), ens hem posat a caminar a 1/4 de 9. No volíem perdre temps perquè havien anunciat pluges i ens les volíem estalviar tants quilòmetres com fos possible. El cel a Elizondo està ben tapat.

Hem anat pujant i als 500 m d'alçada hem descobert que els núvols en realitat eren boira i que per damunt dels nostres caps llueix un bonic sol matinal. A 4 km d'Elizondo hi ha una petita zona de pícnic, amb tauletes i font (pla d'Amezti).

Hem començat a pujar altra vegada, passant per camins i fagedes agradables. El cel s'anava enteranyinant però no semblava que volgués ploure, almenys de moment. Hem tornat a sortir a camp obert i hem arribat a la màxima alçada del dia, 805 metres. Molt lluny es veu el Larrun (989 m) amb els seus edificis i repetidor blancs: Bera és pràcticament a sota. Tornem a ser a tocar de la frontera amb França, tal com demostren tot de búnquers escampats a la vora del camí. També hem pogut veure cavalls d'aquells més petits, que s'allunyaven de seguida al nostre pas. I també hem coincidit un parell de cops amb tres mossos ben plantats de la policia foral de Navarra que estaven fent no sé exactament quin servei relacionat amb els senders.

Hem anat fent pujades i baixades, hem passat per una zona on marcava que hi havia tot de restes megalítiques i hem dinat en una altra petita zona de pícnic (hi havia dues taules de fusta amb seients, una font i un búnquer).

Després ens ha tocat fer un sifò per travessar el barranc (regata en diuen) de Basate i tornar a enfilar-nos. Hem passat per les “Palomeras” d'Etxalar, on hi ha un bar que, naturalment, estava tancat. També estava tancada la venta del coll de Lizarrieta, situada a la carretera d'Etxalar a Sara, just a la frontera entre Navarra i França. Aquí comencen els últims 8 km, pràcticament tots per pista. En algun punt, però, devem haver mal interpretat una pintada, perquè ens hem desviat de l'itinerari i anàvem en direcció a Lesaka, però ho hem arreglat fent ús del GPS del mòbil. Quan hem recuperat el GR, aquest ens ha fet fer una pujada i una baixada absurdes, suposo que per “visitar” una mena de monument i ermita (Santa Bàrbara) on no ens hem ni aturat. Estem cansats i amb ganes d'arribar a lloc per reposar.

Finalment hem entrat a Bera. L'hostal és a la zona bonica del poble. Mentre ens instal·làvem ha començat a fer les primeres gotes i mentre sopàvem (al bar de sota el mateix hostal) a les 8, ha fet un bon aiguat.

Sopar i dormir: Auzoa (hostal, bar i restaurant)

44 etapa Bera - Irun

24,7 km. Desnivells: 500+300 pujada, 200+350 baixada

8 de juny de 2013

Mentalizats que l'etapa d'avui serà pràcticament tota per pista (cosa que no ha acabat sent ben bé certa), hem sortit després d'esmorzar a la “kitchenette” de l'hostal. Hem travessat Bera i després el riu Bidasoa per damunt d'un pont gòtic. Durant la primera hora ha fet un plugim intermitent que de cop i volta s'ha convertit en pluja i ja no ha parat en tot el dia. Així, doncs, no hem gaudit del paisatge (emboirat i ennuvolat, no es veia pràcticament res que no fos tot allò més immediat) ni del recorregut. Els pantalons han aguantat fins on han pogut, però a mig camí ja els portàvem mullats fins dalt de tot. Les bótes han aguantat una mica més, però al final també han sucumbit a l'aigua imparable. Sabia que el pantà de San Antón representava tenir mitja feina feta, per això suposo que se m'ha fet llarg arribar-hi. Aquí hi ha una mena de restaurant, però també estava tancat.

El pas de Navarra al País Basc s'ha notat per un cartell de benvinguda al parc natural d'Aiako Harria. A partir d'aquí ha començat una pujada per pista (i sort d'això) que ens ha portat a la carretera i al coll d'Ursain. Jo desitjava que hi hagués un punt d'informació on almenys ens poguéssim resguardar una estona ni que fos al rafal de la caseta. Hem estat de sort i sí, hi havia una caseta d'informació (tancada) i tenia una mica de rafal on ens hem aixoplugat a peu dret per dinar. Després hem vist que, passat el coll, hi havia un refugi lliure sense porta, on com a mínim hauríem estat més amples. Quan fa bon temps el lloc és ideal per aturar-se a menjar, ja que hi ha taules, bancs de fusta i fonts.

La baixada fins a Irun ha continuat igual, sota la pluja. No hem tingut ni ganes d'aturar-nos a l'ermita de San Martzial, des d'on se suposa que hi ha bona panoràmica (avui gens). Hem arribat a Irun i hem anat a buscar la pensió on havíem de dormir. Ens hem recuperat de la mullena i hem anat a investigar on era l'estació de tren. Irun sembla gran però no ho és tant: l'estació és a tocar d'on hem dormit.

Sopar: Bodegón Sotero (molt bé)

Dormir: Pensión Bowling (si pot ser, trieu passar l'última nit del GR en algun altre lloc més bonic)

45a etapa Irun - far d'Higer

7 km. Desnivell: 42 m de pujada

9 de juny de 2013

Després dels 8 km d'asfalt que vam fer enguany per arribar a l'Ametlla de Mar en la nostra travessa des de Tivissa, teníem claríssim que no repetiríem l'experiència per molt GR 11 que fos. Així, doncs, per fer part dels últims quilòmetres fins al cap d'Higer, hem agafat l'autobús que porta a Hondarribia, ja que el GR passa per la carretera. Tot i això, des d'on hem baixat encara hem caminat gairebé un quilòmetre per a arribar al far d'Higer, on hem considerat que ja havíem complert, i és que el temps no estava per jugar-se-la a baixar fins al mar.

A la tarda hem agafat l'Alvia que surt d'Irun i ens ha deixat en 5 hores i mitja a l'estació del Camp de Tarragona.

En fi, ja s'ha acabat el GR 11. 

Sant Joan del Codolar - grau de la Montserrat - pas del Gat - barranc de les Pletes - barranc de la Bruixa - grauets del Mateva - Serra Major - grau del Tomaset - Sant Joan del Codolar

Aparquem el cotxe a l'ermita de Sant Joan del Codolar.

Marxem com si seguíssim les marques del GR (vermelles i blanques) en direcció a Cornudella. Al cap de molt poc (a l'alçada d'una gran roca que ens queda a l'esquerra), a mà dreta surt un sender poc definit però que encara conserva algunes marques blaves i grogues. El seguim.

A partir d'aquí anirem veient fites que ens indicaran el sender per enfilar-nos grau de la Montserrat amunt; hi ha algun bocí bastant desgastat i fins i tot hi ha un petit pas equipat (quatre anses de ferro) que no té cap mena de dificultat.

Ens plantem davant mateix del cingle. El seguim cap a la nostra esquerra, arran de paret, fins que s'acaba i arribem fàcilment al damunt del cingle que estàvem resseguint. Vistes magnífiques cap al sud, sud-est.

Ara seguirem el sender que se'n va cap a la nostra dreta, en direcció a Albarca. Passarem pel costat mateix de la sortida del grau dels Tres Esglaons; continuem recte fins a trobar un pal indicador.

Anirem cap a l'esquerra, per pujar a la Roca Corbatera, tot i que també la podem rodejar per sota. Hi ha franges de color groc.

Des de la Roca Corbatera anirem en direcció oest fins arribar a un altre pal indicador: Pas del Gat - 7 minuts. Agafem el sender que baixa.

El pas del Gat és un pas estret entre roques que ens obligarà a treure'ns la motxila; abans d'arribar-hi hi ha un petit tram equipat amb cable que tampoc té cap dificultat (i menys si està sec).

Seguim el sender i trobarem la font del Manyano, ara molt arreglada. Aquí hem d'estar a l'aguait perquè el sender més clar se'n torna cap a la Serra Major. Nosaltres hem d'agafar un sender que baixa a mà dreta fins a una pista.

Pista. La seguim cap a l'esquerra, de manera que anirem resseguint el barranc de les Pletes pel seu costat esquerre. El barranc es va enfonsant, mentre nosaltres fem poc desnivell de pujada.

La pista es converteix en sender.

Arribem a un replà amb vistes cap a la cova del Caterí i la punta Pericana. Continuem pel sender, que s'endinsa cap al barranc de la Bruixa, resseguint-lo a mitja alçada.

Passem per davant de la cova del Serret amb font i un petit aixopluc en forma de niu d'oreneta gegant.

Continuem. Al cap d'una estona veurem un sender que surt a mà esquerra. Val la pena seguir-lo per anar a veure la gran balma (també murada) de la cova de l'Abelló. Reculem fins al sender per on veníem i continuem.

Arribem al Cap de Gos que reconeixem pel pal indicador (no li hem sabut veure la forma). En el mateix pal, del Reus Deportiu, se'ns indica el sender de baixada que ens portarà a la cova del Pedret i a l'altra banda del barranc de la Bruixa.

Al cap d'una bona estona des de la cruïlla passarem per la balma de la Cova del Pedret; més endavant podrem gaudir d'una bona vista cap als cingles de la Carraguina.

Continuem pel sender que, fins ara, ha estat força planer i de cop comença a baixar ràpidament fins a la pista. Un cop hi hem arribat la seguim cap a l'esquerra.

La pista s'acaba bifurcant en dos senders. El de l'esquerra, que s'enfila, ens portaria pel barranc de les Falles. Nosaltres seguim el que segueix recte davant nostre.

Abans d'anar-se'n decididament cap al Toll de l'Ou, a mà esquerra veurem un sender. En una gran roca hi ha pintat de color blanc “G. Mateva” i una fletxa. Seguim la indicació. A mà esquerra surt un sender marcat amb fites que fa pujada.

Hem d'anar seguint les fites, les quals ens indicaran el millor lloc per passar, especialment en els llocs més complicats i menys evidents. Hi ha un parell de passos que demanen una certa agilitat, ja que cal enfilar-se directament per la roca, tot i això són curts i gens exposats. Després ja només es tracta d'anar seguint el sender, el qual ens portarà directament a la Serra Major.

A la Serra Major enllaçarem amb el GR 174.1, que seguirem cap a l'esquerra, en direcció a Cornudella. Passarem per davant de la cova Santa (en aquest cas sí que es tracta d'una cova i no d'una balma) i farem cap al grau del Tomaset (o camí de Montsant) que ens permetrà fer tot el desnivell de baixada.

Ja a baix, una gran fletxa feta amb pedres, ens indicarà la direcció per arribar a Sant Joan del Codolar, i que ens permet fer marrada.

Arribem on tenim aparcat el cotxe.

Moleta Castellona i Roca del Migdia (Lo Port)

El punt de sortida és la Casa Carvallo, a on s'arriba des de Tortosa i Roquetes per la Carretera del Port.

Des de la Casa Carvallo, un refugi forestal abandonat, cal anar en direcció cap al barranc de la Caramella. Aviat trobarem la primera marca vermella. De fet, durant pràcticament tot el recorregut seguirem aquestes marques vermelles, les quals, sobretot al final de l'excursió, són molt útils per no perdre's.

Així, doncs, seguint les marques vermelles ens anem enfilant per sender. Arribarem a un replà que ofereix una vista espectacular i vertiginosa del barranc de la Caramella. Poc després, arribarem a una cruïlla senyalitzada amb una pintada a la roca. Tot i que naltros seguirem cap a l'esquerra, cap a la Moleta Castellona, si disposem de temps de sobres per fer l'excursió, val la pena desviar-se cap a la dreta una estona per anar cap a “los Forats”. Aquest forats són una mena de casetes a la roca, tot i que pel que de debò ens hem desviat és per la vista que hi ha cap al salt de la Cua de Cavall i el fons del barranc de la Caramella.

Des de la cruïlla amb la pintada, continuem pel sender. Arribarem a una altra cruïlla marcada amb una fita. Aquí, tenim dues opcions per pujar a la Moleta Castellona:

Opció 1) seguir cap a la dreta: en aquest cas, continuarem trobant marques vermelles força noves. La pujada és bastant constant fins a l'últim tram, en què és molt més pronunciada. Arribarem a una petita explanada que agrairem per a descansar; aquí ens hi hem de fixar, perquè hi ha una cruïlla de senders marcada amb unes petites plaques metàl·liques clavades sobre la roca per la UEC. Les marques vermelles continuen cap al coll del Vicari (i el Caro) i, per tant, en aquest punt les haurem de deixar.

Naltros hem de seguir la indicació cap a la Moleta Castellona. Aparentment el sender s'acaba davant una roca que a primer cop d'ull sembla que ens barri el pas. No és així, cal enfilar-se per la roca (amb agilitat però sense dificultat); si ens hi fixem, al capdamunt hi veurem una fita: és el pas de l'Escaleta. Quan ens hàgim enfilat, ens trobarem davant mateix de la Moleta, però encara a un tros de distància. Seguim les fites. Arribem a una mena de collet. Des d'aquí cal tirar pel dret per pujar a la Moleta Castellona, en principi no hi ha fites ni marques, però més endavant si que trobarem alguna fita que ens orientarà per pujar al cim, també passarem pel damunt d'una pintada del Caminant Solitari (CS). Arribem al cim.

Baixarem de la Moleta pel mateix lloc que hem pujat. Un cop al coll, anirem cap a l'esquerra a trobar un sender que ens permetrà rodejar la Moleta pel seu vessant sud-oest. El sender va baixant i de tant en tant tornarem a trobar marques vermelles. També trobarem unes altres petites plaques metàl·liques de la UEC: seguirem cap a la Caramella i deixarem la Mola del Moro per a un altre dia.

Arribarem a una explanada rocosa. Si ens hi fixem, potser veurem una pintada a la roca que indica cap a la Caramella. Si no volguéssim passar per la Roca del Migdia, seguint aquesta indicació arribaríem al barranc de la Caramella fent una semicircular.

Opció 2) seguim cap a l'esquerra. En principi també hi ha marques vermelles. Ens enfilarem i arribarem a una esplanada rocosa, des d'on es veu la Roca del Migdia. Una pintada a la pedra ens indica la direcció d'on venim (La Caramella); cal seguir les marques vermelles, que pel vessant sud-oest de la Moleta Castellona ens portaran cap al cim. Passarem una cruïlla marcada amb unes petites plaques metàl·liques clavades sobre la roca per la UEC: seguim en direcció cap a la Moleta Castellona.

Arribem a una mena de collet. Des d'aquí cal tirar pel dret per pujar a la Moleta Castellona, en principi no hi ha fites ni marques, però més endavant si que trobarem alguna fita que ens orientarà per pujar al cim, també passarem pel damunt d'una pintada del Caminant Solitari (CS). Arribem al cim.

Baixarem de la Moleta pel mateix lloc que hem pujat fins arribar a l'esplanada rocosa.

Des de l'esplanada hem d'agafar un sender cap a la dreta, marcat amb pintura vermella. Baixa decididament i ens aboca cap a una canal des d'on ja es veu la lleixa estreta que porta a la Roca del Migdia. És un d'aquells llocs on et preguntes qui troba aquesta mena de camins.

Es va baixant per la canal i al final ens trobarem davant de la feixa, molt i molt aèria (les persones amb vertigen o aprensió elevada que s'ho treguin del cap). Si no hi ha humitat i no fa vent, es pot passar amb relativa tranquil·litat però sense badar. Al final de la feixa, on sembla que només hi hagi roca, se'ns apareixerà un forat a mà dreta, que és per on s'ha de passar. Un cop a l'altre costat, el forat torna a quedar mimetitzat amb la resta de roca i et tornes a preguntar qui devia trobar aquest pas, perquè no es veu, ni d'anada ni de tornada, fins que hi ets físicament a dins.

La dificultat orientativa de l'excursió comença aquí, per això és tan d'agrair que algú hagi repassat i augmentat les pintades per arribar des de la Roca del Migdia fins a la Casa Carvallo pel coll de la Garrofera, ja que hi ha punts en què seria un constant buscar el millor lloc per passar. De fet, hi ha una canal per on difícilment et posaries si no estigués marcada. Això sí, el paisatge és realment bonic, passant entre miloques i columnes de roca amb formes diverses. Així, doncs, seguim les marques vermelles (si en algun moment les perdem, val la pena recular a trobar l'última i continuar pel bon camí) i arribarem fins a la Casa Carvallo. Durant l'últim tros, la dificultat pot ser obrir-se camí entre la vegetació que ha crescut en els camps abandonats fa molt i molt temps. 

La foto que fa tothom, però és que la lleixa es veu tan poca cosa...