GR 11 Revival. Capítol 4: Albanyà - Talaixà - Beget - Molló

Després de llargues discussions sobre si féiem una única megaetapa de 30 km o la partíem fent bivac a Sant Aniol, i un posterior canvi de dates, motivat per la calor que vam patir durant les etapes del juny, el trajecte Albanyà - Beget va quedar així.

6a etapa Albanyà – Talaixà
20 km. Desnivells: 870 + 300 m de pujada i 635 de baixada. Cota màxima: 1.105 m

1 d'octubre de 2005
La famosa megaetapa Albanyà – Beget que havíem previst fer a l'agost ha quedat partida en dues: la d'avui i la de demà.
Hem sortit caminant a les 8 del matí des del càmping Bassegoda Park (on hem dormit), cosa que ens ha permès estalviar-nos 1 km de pista encimentada. La pujada ha estat forta, però el paisatge, bonic des del primer moment, i la bona temperatura ens han acompanyat tot el dia.
La font marcada de Can Nou, no rajava, però a pocs metres hi ha la masia, i la senyora que hi habita (uns neo-rurals) s'ha espavilat i ofereix te, cafè, refrescos i si convé fa entrepans. Bo saber-ho. A Can Nou s'acaba la pista i comença el sender.
No gaire lluny queda el refugi lliure de Bassegoda [que en aquell moment estaven restaurant], on hi ha una part completament habitable (amb el sostre sencer i tancada amb finestres i porta). A partir d'aquí, el sender s'enfila ràpidament pel mig del bosc fins arribar al coll de Bassegoda, on es recupera el camí per pista, tot i que només per una estona.
Avui, tot el camí passa per boscos d'alzines i roures, amb castanyers i faigs escampats, algun d'ells realment impressionant. També durant tot el dia (i, de fet, tot el cap de setmana), hem pogut anar veient bolets ben diversos. A partir del coll de Bassegoda, tot el camí fa baixada.
A poc a poc el cel s'ha anat enteranyinant de núvols prims. Com que hi havia previsió de pluges, hem accelerat el pas per arribar a dinar a Sant Aniol i allí decidir què fer segons la meteorologia. La baixada des del coll Roig fins a Sant Aniol és bastant llarga, però el paisatge és molt maco; hi ha algun moment en què es va realment penjat pel mig d'un parell de tarteres. En aquest tram ens hem creuat amb un basc, autènticament patxi: al seu parer, les etapes de 19 km són curtes.

Hem arribat a l'ermita de Sant Aniol i hem dinat tranquil·lament. A les 4, hem omplert les cantimplores (beneïda aigua, Sant Aniol sempre raja) i hem enfilat l'últim tram d'avui: uns 3,5 km amb uns 300 m de desnivell de pujada. El sender passa pel cingle conegut com a Salt de la Núvia, i més endavant, empedrat, travessa el despoblat de la Quera i continua fins a Talaixà, un altre despoblat. A Talaixà, a banda de bones vistes, hi ha un refugi lliure molt respectat: net, sense pudor de fum (el foc a terra és a l'exterior), tancat amb finestres i porta, i amb el sostre sencer (ens havien dit que un bocí havia caigut); crec que hi caben més de 6 persones (ben col·locades, és clar). Aquí hem passat la nit, que per això hem carregat el sac i l'esterilla. L'únic inconvenient ha estat que no hem trobat la font que se suposa que hi ha a uns 3 minuts... Bé, aparentment no ha estat l'únic inconvenient: per Talaixà hi tombaven tres individus que ens han fet mala espina de manera unànime (no eren muntanyers), però com que no ens han amoïnat ni res, doncs, ja està. Hem sopat, i cadascú s'ha posat a dormir com ha pogut (si és que ha pogut), mentre a fora començava a ploure.

Dormir a Albanyà al càmping Bassegoda Park (en dos bungalous) i al refugi lliure de Talaixà.


7a etapa Talaixà – Beget
11 km. Desnivells: 330 + 260 m de pujada i 390 + 70 de baixada. Cota màxima: 760 m

2 d'octubre de 2005
Ens hem anat despertant, hem menjat i hem arreplegat les coses. Durant la matinada ha acabat de ploure i la boira ha desaparegut pràcticament del tot. A 2/4 de 9 hem començat a baixar. Hem tornat a passar per llocs força bonics, combinant senders i pistes (gens pesades)... amb travessa de pont inclosa, per damunt de la “riera” d'Escales.
Cal destacar la presència d'una font gairebé a mitja etapa, als primers 100 m de pujada; probablement rajava perquè havia plogut últimament, és possible que no ragi sempre. Pel que fa a la Farga, ja no hi ha restaurant ni allotjament rural, ni tan sols hi ha bar, està tancat. Els últims quilòmetres d'avui ens han agafat de sorpresa: no ens esperàvem que fossin de ciment i asfalt. Al final, a 2/4 de 2 hem arribat a Beget, on teníem reservat el dinar a l'Hostal El Forn: si no m'equivoco, un dels punts àlgids del dia per a tots nosaltres. Per cert, Beget és molt bonic, es mereix realment que l'hagin declarat patrimoni històric monumental.

Dormir (i sopar i esmorzar) a Beget: Hostal El Forn (en un apartament). Molt i molt aconsellable.


8a etapa Beget – Molló
9.8 km. Desnivell: uns 700 m de pujada. Cota màxima: 1.184 m

3 d'octubre de 2005
Tres menjades amb cara i ulls (dinar i sopar boníssims, i esmorzar de pa amb tomaca i embotits) i una dormida aprofitada del primer a l'últim segon, ens han deixat nous. Hem sortit a les 10 en punt. L'etapa d'avui ha sigut realment bonica. El GR s'enfila per un sender frondós, empedrat en molts trams, que s'apropa a la riera de Beget, la travessa per dos ponts de pedra i se n'acaba allunyant per anar a buscar la riera de Rocabruna. Precisament, mentre passàvem pel bosc que hi ha abans d'arribar-hi, hi hagut l'eclipsi: nosaltres, despistats, ens hem pensat que la foscor era deguda a l'espessetat del bosc...
El sender, molt agradable tot i la pujada, segueix enfilant-se per camps i boscos. A mig camí, en el tram per pista, hi ha dos llocs on és possible trobar allotjament. Al final s'abandonen definitivament els boscos i s'entra en un paisatge de prats, ja ben a prop de Molló. La imatge del Costabona (on havíem pujat a l'estiu) enfarinat ens ha sorprès agradablement. L'etapa s'acaba fent un gran sifó per creuar el Ritort [actualment s'ha modificat el trajecte i em sembla que ja no es fa, aquest sifó]. A 2/4 de 2 ens féiem la foto davant de l'església de Santa Cecília (una altra joia del romànic català).

La Cabrafiga

Muntanya que, vista des de Llaberia, per exemple, sembla un nap tardà, però amb molt bona vista. N'hi ha un munt de ressenyes i, de fet, mentre no desapareguin les marques pintades pel Grup Cultural de Pratdip (o el metge del poble, el Pere Iglesies) és ben fàcil de seguir. Aquesta versió escrita, però, fa el tomb al revés de les altres. Avantatges? Tens el sol a l'esquena i és especialment aconsellable si ets una persona a qui no agraden les baixades...

Sortim de davant del monument al Dip, situat a l’entrada del poble. Aquí hi ha un pal indicador (de plaques verdes) del PR-C 90. Seguirem les indicacions “Barranc de la Dòvia – Capelleta de Sant Isidre” i “Tomb de la Cabrafiga”, senyalitzat amb marques de color blau.

Així, doncs, sortim de Pratdip per la carretera seguint, de moment, les marques del PR (franges grogues i blanques). Arribem al primer tomb de la carretera, hi ha un altre pal indicador amb la mateixa llegenda de l’anterior.

Abandonem la carretera i agafem un camí a la dreta que baixa cap al barranc de la Dòvia. Hi ha algun bocí cimentat. Travessem a la riba dreta del barranc i passem entre camps d’olivers i algun fruiter. El camí per on passem és el que porta a Masriudoms i conserva algun tram empedrat.

Passem de llarg el trencall anomenat “Camí de les Vinyasses” i que fa el tomb de la serra de Güena. Passem també pel costat de l’anomenada capelleta de Sant Isidre, una coveta en una gran pedra tosca. A causa de la ventada del 24 de gener d’aquest any, alguns pins han caigut al mig del camí.

Pal indicador: el PR continua cap al coll del Marquès i la font de l’Anxanera. Naltros abandonem el PR i seguim les marques blaves del “Tomb de la Cabrafiga”, que segons aquest indicador ens portarà fins al salt de la Sabinosa, pel barranc de la Dòvia i el grauet de les Mugues.

Els pins caiguts per la ventada ens obliguen a sortir del camí un petit bocí. Seguim per la vora del barranc fins arribar a una mena de preseta. Aquí ens enfilem lleugerament cap a la dreta fins a recuperar les marques de color blau. Des d’aquí podem veure a l’altre costat de barranc les restes d’un aqüeducte enganxat a la roca.

Hem recuperat el sender i ens enfilem per agafar alçada respecte al nivell del barranc. Cal dir que tota l’estona ens hem mantingut a la riba dreta.

Ens creuem amb un senderó, que seguim cap a l’esquerra. A baix, tocant al barranc es veuen les restes del molí d’en Xenca.

Arribem a un pal indicador, que ens fa girar cap a l’esquerra per baixar en direcció al barranc de la Dòvia. Abandonem, per tant, el camí vell de Masriudoms, que segueix recte.

Baixem fins al llit del barranc, el qual hem de travessar a gual, buscant el millor pas en cas que hi baixi aigua. Som al salt de la Sabinosa i uns tolls que fan que el lloc resulti força bonic. Més endavant tornem a travessar el barranc, per tornar a la riba dreta.

Passem per davant d’un edifici abandonat i pel costat de més pins arrencats de soca-rel. El sender s’ha convertit en pista.

Seguint les marques, al cap d’una estona hem d’abandonar el camí i girar cap a l’esquerra per anar a creuar, per última vegada, el barranc de la Dòvia.

Un cop a l’altra banda del barranc, ens enfilem fins arribar sota la carretera. La travessem per un tub ample (i amb una acústica molt curiosa). Tot seguit es passa pel petit túnel de l’antiga carretera.

Seguint les marques blaves, arribem a un altre pal indicador situat al costat d’una pista. A mà dreta ens queda la carretera i a mà esquerra, la pista. Al nostre davant surt un sender desgastat i que s’enfila amb fort pendent per la muntanya: és l’inici del grauet de les Mugues.

Intentarem no perdre de vista les marques blaves, però en cas de perdre-les, cal anar-se enfilant encarats al mar i en direcció a una petita canal que ens queda a mà esquerra.

Pugem per la canal (des d’on, per cert, hi ha una vista molt aèria) sense gaires complicacions i decantem cap a la dreta, resseguint les Mugues per la seva vessant sud de forma bastant planera.

Arribem a un pal indicador metàl·lic que ens informa que, cap a l’esquerra, es va als Meners i, a la dreta, al Castellet de les Mugues.

Ens enfilarem a l’assentament ibèric del Castellet, ja que es aquí mateix i hi ha bona vista. Després tornem a aquest punt per seguir en direcció als Meners.

Continuem i arribem a una mena de placeta. A mà dreta surt una pista i al nostre davant hi ha el sender per on hem de continuar. Anem resseguint aquest vessant de les Mugues entre marjades, sense guanyar ni perdre desnivell.

Encarats ja cap a l’oest, comencem a guanyar alçada altra vegada. La pujada és bastant dreta.

Passem per una de les boques de les mines (els anomenats “meners”), concretament la boca 4. Més endavant es passa per davant de la boca 3, més ampla.

Arribem a la carena. Seguim cap a la dreta. Passem per davant d’un altre pal indicador metàl·lic, situat al coll de Meners, des d’on es veu el puig de Cabrafiga.

Després d’anar més o menys planers, ens tornem a enfilar: ara sí que ja trepitgem el que és pròpiament el Cabrafiga, malgrat que el cim no el veurem fins més endavant.

Arribem al cim, on hi ha un vèrtex geodèsic i un pal indicador metàl·lic. Les vistes són magnífiques: la serra de Llaberia en primeríssim pla, la Mola de Colldejou, el Montsant, les Muntanyes de Prades, el Camp de Tarragona, la Roca, Escornalbou, Trucafort, la serra de l’Argentera; a l’altra banda, el Montalt, les serres de Vandellòs, una part de les de Tivissa i el Port traient el nas, i al sud el mar, és clar.

Abandonarem el cim anant cap a l’esquerra, seguint la carena, en direcció a Pratdip.

Baixem per un grauet, seguint les marques blaves, passem per sota una torre elèctrica, continuem baixant. El grauet s’acaba en un camí que fa bastant baixada.

Pal indicador: venim del portell dels Grauets i seguirem pel camí de les Obagues, que forma part del “Tomb de la Cabrafiga”. Des d’aquí es pot anar a agafar el GR 192 pel coll de la Llena, passant per les Balagueres.

Per tant, deixem el camí i girem a mà esquerra, per un altre camí menys definit.

Passem per sota una torre de molt alta tensió; el camí s’ha acabat, seguim un sender que baixa entre el bosc.

Passem pel costat d’un forn de calç bastant gran. Més endavant, a mà esquerra surt un sender que no hem d’agafar.

El nostre sender desemboca en un altre, que hem de seguir cap a mà esquerra. El caminet ens durà fins a la carretera i Pratdip en un no res.