diumenge, 5 de març de 2017

La Clenxa del Boix

Caldran un parell de cotxes. Un per deixar al final i l'altre per anar fins al començament.
No hi ha dubte que aquest és el millor sentit per fer-la, ja que si es fa al revés, s'anirà tota l'estona amb el sol de cara.
Tot i que no hi surten tots els senders i que només agafa la meitat d'aquesta excursió, val la pena portar el mapa Cardó-Rasquera de la Piolet.

Comencem des de Nàqueres, a on s'arriba per la pista que porta a les pintures de Cabrafeixet. Hi ha un parell de bifurcacions. En totes dues cal anar a la dreta. Es pot deixar el cotxe just on hi ha la cadena que impedeix el pas de vehicles.

Comencem a pujar per la pista, tot admirant el paisatge rocós més immediat que ens envolta. Són uns 4 km fins que arribem al coll de Xeta.
Des d'aquí agafarem el sender que se'n va cap a la dreta. Està marcat amb dues fites. Durant tot l'itinerari fins a la Xàquera, trobarem marques de pintura groga (i alguna de PR).
Des d'ara anirem planejant per tota la clenxa. La vegetació és escassa i els arbres (pins, alguna alzina) hi son comptats.
Les vistes cap a ambdues bandes inclouen el Port a l'oest i les muntanyes de Tivissa, Vandellòs, Llaberia, Prades i Montsant cap a l'est. Si ens girem veurem la serra del Boix, el mar i una part del Delta de l'Ebre. Al nostre davant, la Xàquera, que reconeixem per una taqueta blanca: la caseta de guaita que hi ha.
Com a punts de pas trobarem els pins de l'Infern (exactament quatre pins cremats situats en una mena de collet), la bassa del Boix (abeurador per a animals) acompanyada d'un pi i una alzina, l'avenc del Boix, que està situat al mig del camí, però cobert amb una reixa. Precisament a partir d'aquí canviem d'orientació, encarant-nos cap a l'oest, tot i que més endavant, tornarem a agafar sentit nord.
Runes del corral del Moreno (o del Solsona) i una era elevada. També hi ha un aljub amb aigua, encara en funcionament, tenint en compte la politja, la cadena i la ferrada. A partir d'aquí el sender està més desdibuixat, però continua havent-hi marques grogues. En tot cas, l'objectiu és clar: direcció a Xàquera.
Passem per una mena de grauet.
Pineda de Santos: és el nom que es dona als únics pins que s'han salvat dels diversos incendis. Formen un conjunt ben bonic.
Comença la pujada més seriosa, resseguint a força alçada l'amfiteatre que s'aboca cap a la nostra esquerra. Passem per un a mena de balconet  des d'on podem observar les cingleres que donen cap al nord. És bonic arribar al cim per aquesta banda, precisament per aquestes vistes i la grimpadeta final.
Arribem al punt més alt, la Xàquera o Creu de Santos (942 m) que és també el punt més alt de les dues serres (Boix i Cardó). A tot el que hem vist fins ara hi sumem Pinell de Brai, les serres de Pàndols i Cavalls i la vall de Cardó amb l'edifici del balneari. Amb bona visibilitat, mirant cap al mar es poden arribar a veure les illes Columbretes.

Baixarem de la Creu de Santos pel camí habitual, és a dir, el que se'n va cap al balneari.
Després de passar el trencall indicat del Coll de Murtero (on nosaltres agafem direcció al Balneari), canvi dràstic de paisatge: passem dels erms que ens ha acompanyat fins ara, a la frondositat i frescor d'un bosc ple d'alzines, aurons, pins, grèvols i algun teix.
Ens trobarem diverses bifurcacions senyalitzades per la UEC de Tortosa amb les seves xapes característiques:
- primera bifurcació, anirem en direcció al Balneari.
- segona bifurcació, anirem en direcció al Refugi Font del Teix
- tercera bifurcació, agafem direcció Refugi Font del Teix
- quarta bifurcació, Refugi Font del Teix

El sender no està tan trepitjat des de l'última bifurcació, però hi ha algunes fites. Després de carenejar una estoneta, ens aboquem cap a la dreta, al vessant oest, de cara al pla del Burgar. Baixem decididament per l'anomenada Escaleta (o Estisora) i després agafem direcció nord. Passem un collet (coll Pelat). Si fins ara hem caminat per un terreny completament erm (a causa dels incendis), ara entrem en un sector obac on ja despunten algunes pinasses i també algun teix.
Passem a prop de la Cova Llòbrega i en la següent bifurcació marcada per la UEC, continuem cap al refugi. El sender ens porta, de baixada, directament a la Font del Teix, que normalment sempre raja. Admirem el magnífic teix que li dóna nom i tirem sender avall, cap al refugi, en direcció a Rasquera. Tot i això, al refugi, si no ens fa falta, no cal que hi arribem.
Continuem pel sender, passem entremig de teixos, petits i grans, i enllacem amb el sender que va del Portell de Cosp a la Font de Múrria (està marcat com a PR). L'agafem cap a la dreta, en direcció a la Font de Múrria. Comencem a baixar amb força fins a la bassa i el corral de Múrria.
Un cop a la bassa, hem de buscar les franges vermelles que ens guiaran en el proper tram d'excursió. Ens indicaran un "sender" que s'enfila per l'esquerra del barranc, per les parets de les Picòssies, amb tendència cap al nord i nord-est.
Seguint les marques, grimparem en diversos llocs, el primer dels quals equipat amb unes cadenes que faciliten la progressió.
Anirem pujant fins arribar a un collet (coll de Cosp) amagat entre la vegetació. Tornem a fer un canvi de paisatge. Si des de la bassa fins aquí ens hem mogut per terreny rocallós, ara torna a suavitzar-se. Les marques vermelles ens portaran per entre antics bancals sota el bosc, sense fer cap pujada ni baixada brusca. Passem a la vora de les runes del mas de Colores, amagat entre la vegetació. Continuem pel sender marcat i anem rodejant la capçalera del barranc de Llacunes.
Arribem a les restes del mas de Garrupo. Una piqueta de la UEC ens indica que som a Les Llacunes. Venim del Cosp de Múrria i ens dirigirem cap al Grau i Coll de Pins.
El sender torna a ser força evident amb algun desnivell suau. Només a lo Grau la baixada és més forta. Continuem pel sender, admirant les vistes a banda i banda, de la mateixa manera que anem alternant de vessant.
Arribem a un parell de pals indicadors.
Si seguiu el que indica Rasquera, començareu a baixar cap a l'oest per un camí amb trams empedrats, però acabareu fent cap a la carretera, just un parell de quilòmetres abans d'arribar al poble.
En canvi, si seguiu l'indicador de l'Observatori de Líster, primer haureu de fer una pujadeta, però després, tot resseguint una carena molt interessant, acabareu a l'ermita de Sant Domènec i d'allí ja només us caldrà baixar cap al poble.


dimecres, 22 de febrer de 2017

Llacunes i la Moleta Redona (Cardó)

Excursió només apta per a persones amb un cert esperit de cabra, ja que bona part  es fa per llocs sense sender. Eines útils: mapa Cardó-Rasquera (1:25.000) de la Piolet, itinerari 22 del llibre Serres de Cardó, del Boix i del Coll de l'Alba (Joan Tiron, Cossetània) i sentit de l'orientació.
Hem deixat el cotxe aparcat a la carretera entre Rasquera i el balneari de Cardó, poc després del km. 5.
A l'altra banda de la carretera surt un senderó. És ombrívol i va pujant de forma intel·ligent per trams que encara conserven l'empedrat.
Trobarem una bifurcació cap a la dreta que no agafarem. Passem per l'anomenat Estret de Llacunes: empedrat preciós.
Arribem a les runes del mas de Garrupo, on hi ha una cisterna (ara ja sense la ferrada) i un rec de pedra treballada.
Aquí hi ha una piqueta metàl·lica de la UEC amb diverses indicacions: nosaltres venim de Comanegra i ens dirigim cap a La Graeta.
El sender és prou definit i, a més a més, hi ha franges de pintura vermella. Quan sortim del bosc i comencem a caminar sobre el lapiaz cal fixar-s'hi una mica més.
Anem a baixar cap a la dreta, cap al barranc de Llacunes, que acabarem creuant.
Tornem a endinsar-nos per bosc,  però a la nostra esquerra podem entreveure els cingles que s'aboquen a les dues bandes del barranc.
De cop ens trobem passant per un grauet molt estimbat, només dissimulat per una mica de vegetació. És l'anomenat Grau del Feiso del Gerro. Cal anar en compte.
Passem un altre grauet (aquest sense risc) i caminem pel capdavall de les parets del cingle. Quan el bosc s'obre, veiem la Moleta Redona i el Piló del Rosso.


Desemboquem en un llomet on, al mateix temps, s'acaben les marques vermelles. A la nostra dreta, al capdavall del pendent veurem el mas de Torné, amb la seva basseta. Hi hem de baixar.
La millor opció és arribar fins a la punta del llom on som i després tirar dret avall cap al mas, entre el pedregar i la vegetació, que no és gaire alta.
Un cop baix, travessem el barranc i ens dirigim a la pista que ja véiem des de dalt. La seguim cap a l'esquerra. De seguida s'acaba i es transforma en un sender (que també ja véiem des de dalt): és el Camí Vell de Cosp.
Seguim aquest sender sense cap dificultat. A més a més hi torna a haver marques vermelles. Finalment arribem a una gran bassa (al mapa de Rasquera-Cardó de la Piolet no surt).
El sender s'acaba i comença una pista, però nosaltres no l'agafem, sinó que trenquem cap a l'esquerra, seguint un camí força desdibuixat. Anem tombant cap a l'esquerra i arribarem a uns bancals molt ben fets i nets. Els haurem de travessar per anar a buscar el barranc de les Llacunes, que fa l'efecte d'estar força enfonsat.
Trobem un sender que no està senyalitzat de cap manera i hem d'acabar buscant-nos la vida per trobar el lloc més adient per acabar baixant al llit del barranc, travessar-lo i tornar a enfilar-nos camp a través per l'altra banda.
Un cop superada la primera pujada, continuem camp a través en direcció a la Moleta Redona, que ara ja no sembla tan lluny. Tot i això, ens costarà arribar-hi per culpa de la vegetació, que s'espesseix a mesura que ens hi acostem.
Arribem a la paret de la Moleta. Com que hem llegit que l'únic lloc accessible per pujar-hi és al vessant est, mirem de trobar el lloc. L'anem rodejant cap a la dreta (és a dir, cap al nord) i sí, trobem un lloc que ens sembla factible, tot i això només hi puja una part dels integrants, ja que la grimpada no és especialment fàcil.
Continuem l'excursió acabant de fer el tomb a la Moleta. Tenia l'esperança que a partir d'aquí trobaríem algun sender, ja que hi ha una piqueta de la UEC situada al sender carener entre Rasquera i el Portell de Cosp que l'assenyala. Ja us dic que aquest sender no existeix.
Així, doncs, fem el tomb pel vessant obac de la Moleta entremig d'una forta vegetació. A la nostra dreta ens queda la vall del barranc dels Gaviots i les marjades del mas de Terracuques del Llebre.
Arribem a un collet, a partir d'ara anirem en direcció oest, seguint la carena, ja que és on hi ha menys vegetació. El nostre objectiu són els peus de la cinglera de la Mola Llarga, que es veuen blanques més enllà.
Després de superar trams més o menys espessos i algun pas rocós, arribem a aquestes parets. A partir d'aquí tot és una miqueta més plàcid i, finalment, arribem al sender carener entre Rasquera i el Portell de Cosp, just en el punt on hi ha la piqueta de la UEC.

Seguim el sender en direcció a La Llacuna. Un cop al mas de Garrupo, agafem el sender per on hem pujat per tornar cap als cotxes.

Aquest és el track recollit per l'Albert P.: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16482375

dissabte, 4 de febrer de 2017

El Pont d'Orient (Serra del Boix)


Aparquem el cotxe a prop del Mas de Nàqueres (320 m), on una cadena ens impedirà seguir per la pista.

Passem pel costat de la cadena i comencem a caminar per la pista, que a poc a poc, però sense parar anirà enfilant-se, primer per arribar a la bassa de Falcó i, més tard, a la de l'Andreu. Aquests primers quilòmetres són tots per pista, però tindrem l'avantatge de gaudir tranquil·lament de la visió de l'imponent Morral de Cabrafeixet i de la Roca Foradada per una banda, i del vessant est de la Clenxa del Boix per l'altra. La vegetació d'aquest sector va quedar arrasat en l'incendi de 2011, i precisament per aquest motiu podrem observar l'orografia retorta del terreny. Pel camí pot ser que ens trobem toros.

Al cap d'una hora arribem al Coll de Xeta (660 m). Des d'aquí surten dos senders laterals: un cap a la dreta que, resseguint la Clenxa del Boix, ens portaria fins a Xàquera/la Creu de Santos, i l'altra (a l'esquerra) que careneja cap al sud-est fins als peus de la Roca Foradada i amb el qual més endavant nosaltres enllaçarem.

Continuem per la pista, tot i que ben aviat agafarem un sender a mà esquerra. Hi ha un piqueta indicadora (La Tossa - Tivenys). La pista-camí per on veníem s'acaba a la bassa de la Carrasca. El sender que nosaltres seguim és el que ens portaria fins a Tivenys, després de passar pels peus de la Tossa i les Murtes.

Agafem, doncs, el camí i comencem a baixar, endinsant-nos cap al cor de la Serra del Boix.
Arribem a una cruïlla senyalitzada amb una altra piqueta instal·lada per la UEC (485 m). Abandonem l'antic camí cap a Tivenys: un camí molt ben pensat amb el qual pràcticament no es perd ni guanya alçada fins als peus de la Tossa i la caseta de Rabasseta.
Nosaltres ens dirigim cap al Pont d'Orient, també anomenat de Buinaca. Per una banda tindrem parets i roques de formes curioses i suggeridores, per l'altra els estimballs cap al barranc de Buinaca.

Passem per davant una bifurcació poc marcada (el sender que puja cap a l'esquerra ens permetria tornar al Coll de Xeta) i, més endavant, en trobem una altra marcada amb una fita. En aquesta segona bifurcació també obviem el sender de l'esquerra que s'enfila cap a la Roca Foradada , tot i que hi tornarem un cop hàgim visitat el Pont d'Orient.

Continuem cap al Pont d'Orient, on arribem al cap de pocs minuts. L'anomenat pont és ben bé això, un pont, pel qual es pot caminar per damunt per anar d'una banda a l'altra del barranc. S'hi ha de parar molt de compte, ja que hi ha un forat, mig tapat per la vegetació, pel qual es pot escolar qualsevol persona, i la caiguda és més que considerable. En canvi accedir a sota del pont és complicat (nosaltres no ho hem intentat). El racó també inclou una bonica balma que, quan plou fort, deu ser espectacular.


Quan considerem que ja hem gaudit prou del lloc, tornarem enrere pel mateix sender fins a la bifurcació que hem vist per sota la Roca Foradada.

Ara sí que agafarem el sender que s'enfila (i que en aquest moment ens queda a mà dreta). Frondós en algun tram, ens anirem obrint camí. Passarem pel costat de la Font de la Foradada, en realitat un petit bassal sota una roca, que, si no ha plogut, trobarem completament eixut.
Continuem pel sender, en direcció sud-est, però just abans d'arribar a una gran fita de pedra, trencarem cap a l'esquerra, camp a través i cap amunt. Sabem que és poc ortodox, però és l'única manera que tenim  per enllaçar amb el sender que transcorre per sota els cingles de la Roca Foradada. Anirem fent petites ziga-zagues evitant la vegetació més espinosa. Les úniques referències són un parell de pins solitaris i la mateixa Roca Foradada.

Enllacem amb el sender. En aquest hi ha marques de pintura vermella, que no abandonarem fins arribar a la carena que ens queda per damunt, a la nostra esquerra, i que, ara com ara, ens sembla inaccessible. Tot i això, seguint les marques, arribem al capdamunt sense complicacions i només, potser, esbufegant una mica.

Passem a l'altra banda de la carena i quedem encantats amb la imatge que se'ns presenta del Morral de Cabrafeixet.

Ara anirem seguint la carena cap a la nostra dreta, orientats per algunes fites. En arribar en un punt en què el terreny és més planer, ens dirigirem cap a l'esquerra, altre cop camp a través, cap a l'altra banda d'aquesta petita vall, per enllaçar amb un altre sender, aquest cop marcat amb els senyals blancs i vermells del GR 192.

El sender, que seguirem cap a l'esquerra, ens fa enfilar-nos lleugerament i ens porta directes a una roca que amaga un petit avenc, al qual es pot accedir amb compte.  

Seguim pel GR i arribem a la cruïlla (piqueta) amb el sender que porta al capdamunt  del Morral de Cabrafeixet (753 m). Val la pena pujar-hi: entre anar i tornar no arriba a la mitja hora.

Recuperem el GR i comencem a baixar encarats cap al Barranc de les Nines. Trobarem una bifurcació marcada amb una piqueta metàl·lica (Bassa de Falcó). Deixem el sender principal i ens dirigim cap a la Bassa de Falcó. Seguint aquest sender anirem rodejant tot el Morral de Cabrafeixet, de manera que es pot dir que li haurem fet tot el tomb de 360º.
Arribem a la Bassa de Falcó, un toll amb la tanca mig desfeta on beuen els toros (i suposem que altres bèsties), i a la pista per on hem pujat a l'inici de l'excursió. Ara l'agafarem en direcció contrària per anar a parar on tenim el cotxe aparcat.

dissabte, 21 de gener de 2017

Barranc, Cova i Camí de la Bruixa

Aparquem a l'ermita de Sant Joan del Codolar.
Seguim les marques del GR en direcció a Cornudella, però les deixem aviat per agafar un corriol a mà dreta (hi ha restes d'alguna marca de pintura).
Ja encarats cap al Montsant, veiem un pal indicador: Grau de la Montserrat. Comencem a pujar fort pel grau, un senderó que ens permetrà enfilar-nos fins als peus dels cingles de Sant Joan.
Un cop toquem paret, el sender continua cap a l'esquerra, anant a buscar el pas que, sense esforç, ens permetrà superar el cingle.
Un cop dalt, continuem pel sender i desemboquem al GR. Seguim les marques cap a la dreta, en direcció a la Cova Santa.
Passem pel davant del forat que dóna accés a la Cova Santa (a la roca hi ha un pal indicador del Reus Deportiu) i continuem fins arribar a una cruïlla. El GR se'n va cap a l'esquerra, l'abandonem i marxem cap a la dreta. Veurem alguna marca de color groc.
Arribem al Crist de la Sang, figura que al mateix temps fa de taula d'orientació. Des d'aquí surt, en direcció nord-est, el sender que baixa cap al barranc de la Bruixa.
Ens anirem endinsant en la boscúria mentre descobrim els primers teixos dels molts que veurem.
Arribem a una bifurcació on hi ha un pal indicador (Cap de Gos). Aquí podem triar entre baixar pel costat obac (esquerre) o solà (dret).
Naltros hem continuat per l'obac, que passa per la balma del Pedret, perquè és més curt, però també val molt la pena per la vegetació.*
Després d'anar força planers, el sender acaba baixant ràpidament per sortir a la pista del barranc dels Pèlics. Per anar a buscar el sender del barranc de les Falles, l'haurem de seguir cap a l'esquerra.
Tot i això, abans val la pena anar a visitar la Cova de la Bruixa. En aquest cas, seguirem la pista cap a la dreta i, en un revolt molt evident, fixar-nos en la fita que ens indica l'entrada cap al barranc de la Bruixa. Seguint les fites arribarem fàcilment al salt d'aigua i a la gran balma de la Cova de la Bruixa. Tornem enrere fins a la pista i la seguim cap a l'esquerra.
Des del lloc on la pista s'acaba, en surten dos senders. Seguint el que se'n va cap a l'oest podríem arribar al Toll de l'Ou.
Naltros agafem el que puja cap amunt, a la nostra esquerra (sentit sud). Ens endinsem pel barranc de les Falles.
De cop ens trobem una bifurcació. El sender de la dreta (més fressat) és el que continua barranc amunt.
El de l'esquerra es veu menys trepitjat, però un cartell de fusta, molt nou i ben fetet (amb flors pintades i bona lletra), ens indica que és el Camí de la Bruixa i que en 40' podem arribar a la Serra Major i en 45' a la Cova Santa.
Aquest sender no surt al mapa, però una barreja de curiositat i d'estalviar-nos distància (perquè se'ns està fent tard) ens empeny a seguir-lo. Per sort, tot un seguit de petites fites ens aniran indicant per on cal anar passant.

El sender puja molt dret entre còdols i bosc fins arribar (tal com ja ens pensàvem) a la carena situada entre els barrancs de la Bruixa i dels Forats. Anem caminant sobre el llom, seguint les fites. Les vistes en un dia net de boira han de ser fantàstiques. Avui però, en lloc de vistes gaudim de l'espectre de Brocken (cadascú del seu, és clar).
Després d'un últim tram carener més estret (però suficientment ample per no patir en excés), ja veiem la Serra Major, on arribem de pla.
Ara, sense despistar-nos, ja només ens queda arribar fins a la Cova Santa i d'allí agafar el GR en direcció a Cornudella. Baixarem pel grau del Tomaset fins que, ja força avall, en una cruïlla marcada amb pedres, ens desviarem cap a l'esquerra per dirigir-nos cap a Sant Joan del Codolar.


* La solana també és molt bonica, amb la cova de l'Abelló i la cova del Serret (amb una construcció que encara es conserva dempeus). En aquest cas el camí s'allarga perquè se'n va pel cingle de la Carraguina i després, per anar cap al barranc de les Falles, caldrà tornar seguint la pista de terra que ressegueix a mitja alçada el barranc dels Pèlics

dilluns, 14 de novembre de 2016

Serra del Tormo


Excursió de mig dia per fer just abans d'anar a dinar a qualsevol restaurant d'Ascó o a Garcia. Val la pena fer-la un dia de bona visibilitat, ja que podrem veure el mar i els Pirineus, a més a més de tot l'estol de muntanyes del voltant: la Picossa, Llaberia, Tivissa, Cardó, el Port i, fins i tot el Montsià. En canvi, el riu Ebre es veu poc, tot i estar-hi a tocar.

Travessem el poble de la Torre de l'Espanyol i aparquem. Sortim del poble seguint els indicadors de "Lo Tormo". Comencem caminant per pista i ens anem enfilant lleugerament fins arribar a la Mina, actualment una àrea molt ben arreglada.

Veiem un rètol que indica cap al Tormo i cap al Mirador del Pla de la Mola. Agafem direcció cap al Tormo, enfilant-nos per un sender molt agradable que ens portarà fins al capdamunt de la serra, per una obaga plena d'arboços i marfull. Els marges encara queden dempeus malgrat estar colgats per la vegetació.

Arribem a un fals collet sense cap mena d'indicació. Cal seguir el sender cap a la dreta. El que marxa cap a l'esquerra baixa fins a trobar el Camí de Garcia (que és per on baixarem al final).

Queda poc per arribar a la carena, tot enfilant-nos. Quan hi som, primer anem cap a la dreta per pujar a la Roca del Capdamunt (hi ha una estelada), des d'on la vista és millor que des del cim del Tormo.

Reculem i, ara sí, anem cap al Tormo (523 m). Hi ha un vèrtex geodèsic.

Agafem el sender que baixa del Tormo marcat amb unes quantes marques de pintura vermella. La nostra intenció és anar seguint la carena fins al Mirador del Pla de la Mola. Per trobar el lloc de pas correcte, cal seguir algunes fites. Un cop a la carena és evident per on cal anar. Hi ha algun lloc una mica exposat, fàcil de fer si no està humit, ni gelat, ni fa vent, ni cap cosa d'aquestes que et pot complicar una mica les coses. Cal dir que el pas més delicat és molt, molt curt.

Foto de l'Imma Garcia

Continuem carena enllà fins arribar al Mirador. El reconeixerem perquè hi ha un pal indicador sense cap indicació i el sender es bifurca: el sender de l'esquerra baixa cap a la Torre, el de la dreta cap a Santa Magdalena i el de davant arriba fins als molins de vent.

Abans de baixar cap a la Torre pel Camí ral de Garcia, podem anar cap a la dreta i baixar fins a l'ermita de Santa Magdalena, o seguir recte en direcció als molins de vent i arribar a la Punta del Segarra. Creiem que, fer per fer, és millor anar fins a la Punta del Segarra i tornar a recular fins aquí.

Des d'aquí el Mirador, baixem encarats cap al nord-oest pel sender que ressegueix l'antic Camí de Garcia. És molt agradable, però està destrossat per culpa de les motos. Pel camí trobarem l'Anjub del Pla de la Mola (segons el pal indicador) o de Corronco (segons el mapa). També trobarem el trencall que ens portaria altra vegada cap al Tormo (el sender que hem vist mentre pujàvem i que no hem agafat).
Finalment arribem a una petita esplanada. Ara abandonem el Camí de Garcia i agafem el sender que se'n va cap a la dreta i que, d'entrada, té aparença de trialera. Seguint aquest sender evitem repetir tot el bocí de pista entre l'àrea de la Mina i la Torre de l'Espanyol.
Enllacem amb un camí de terra i poc després amb la pista que ve dels molins de vent de la Garganta. Arribem a la Torre de l'Espanyol.