Cardó: barranc de Sant Roc - Xàquera - font de l'Argilagar

Aparcat el cotxe al costat del balneari, ens dirigim cap a la carretera fins que veiem un edifici a mà dreta, situat on abans hi havia l'ermita de Sant Elies.

Agafem aquest camí cap a la dreta, que comença sent ample però que a poc a poc es va emboscant. És el barranc de Sant Roc.

El camí s'acaba en una captació d'aigua envoltada d'una tanca metàl·lica. La rodegem per la dreta i veurem que el sender comença a enfilar-se. De fet, estem caminant per un antic camí margenat, que més endavant s'eixampla i s'estreny segons l'espessetat de la vegetació.

En un moment determinat, veurem unes escales de pedra a mà dreta: pugen cap a l'ermita de Sant Josep, en runes. Si hi passem, després podem recuperar el mateix sender més endavant.

Cruïlla amb el sender que hem deixat, cal seguir cap a la dreta, amunt.

Continuem pel sender i arribem finalment a l'ermita de Sant Roc, de la qual només en queden les quatre parets. Tot i això és fàcil fer-se una idea de com devia ser d'agradable aquest lloc.

Continuem enfilant-nos pel caminet. Estarem atents a la nostra esquerra, ja que hem de veure una discreta piqueta instal·lada per la UEC, que ens indicarà el trencall per anar a la Roca Foradada.

El recorregut fins a la Roca està molt tapat per les argilagues i demana una miqueta de sacrifici, però el lloc val la pena. Després haurem de tornar enrere pel mateix lloc fins a la cruïlla marcada amb la piqueta.

Ara seguirem cap a la Cassola del Diable. Passarem a la vora de grèvols i entremig d'un bosc de pins, roures i alguna blada mentre anem pujant a poc a poc.

Enmig de la cassola, si ens hi fixem, veurem una altra piqueta. Ens indica com anar a Xàquera, per una banda, i als Martells per l'altra. Primer anirem cap als Martells (sender de la dreta), són a prop i el camí és molt net. Quan tornem dels Martells a la Cassola, enfilarem cap a Xàquera, que encara queda una miqueta lluny.

Pel camí trobarem un parell de cruïlles més, totes ben indicades gràcies a les piquetes de la UEC: el nostre objectiu és Xàquera, també anomenada la Creu de Santos.

Arribem a Xàquera. Des del cim (942 m) hi ha molt bona vista.

De baixada, hem de seguir les indicacions cap al Balneari, passant pel barranc de la Columna. Tot i això, a la cruïlla de la Cova dels Porcs, en lloc de continuar pel barranc de la Columna, girarem cap a l'esquerra, cap a la Font de l'Argilagar i l'ermita de Sant Onofre.

Anirem baixant i arribarem a una cruïlla sense cap indicador però amb un sender que es veu clarament que se'n va per la nostra dreta. Aquest sender porta a l'ermita de Sant Onofre, un lloc des d'on es domina el balneari. També haurem de recular per recuperar el sender principal.

Al cap de no res d'haver deixat el trencall de Sant Onofre ens trobarem amb l'agradable sorpresa que representa la Font de l'Argilagar.

Continuem baixant i al cap de poc, desemboquem a una pista. De fet, és l'antic camí que permetia arribar amb carro a Cardó des de Tivenys.

Seguim el camí ample fins al balneari. Abans, però, en un tomb de 180º cap a l'esquerra, girarem a mà dreta per anar fins a l'ermita de la Columna. Tot i que sembla penjada, és fàcilment accessible.

Ara sí, és l'ultim cop que reculem; recuperem el camí de Tivenys i arribem on tenim el cotxe aparcat.

Malgrat que passarem per diverses fonts, només la de sant Roc pot ser que ragi.

Vells camins de Benifallet a Cardó

Sortim de Benifallet (20 m d'altitud) pel carrer de l'Ermita o pel carrer de Cardó.

Tot just sortir del poble, el camí es parteix en tres. Cal seguir recte, pel del mig. Veurem la primera de les ratlles grogues que ens aniran marcant pràcticament tot el recorregut de l'excursió.

Al cap d'una estona, abans d'un revolt, deixem el camí, per agafar un sender cap a mà dreta. De fet, aquest sender és ja el camí cap a Cardó, amb trams empedrats molt ben conservats i boniques vistes cap a l'Ebre i lo Port.

Fem cap a un camí cimentat, però de seguida el deixem per tornar a agafar el sender que surt a mà esquerra (fita i marca groga), que ens evita fer un sifò i haver de caminar per la pista.

Sortim altra vegada al camí cimentat. El seguim. En cas d'haver-hi alguna bifurcació cal seguir les marques grogues.

Arribem al camí de Costumà. El seguim cap a l'esquerra.

Deixarem el camí de Costumà a l'alçada d'un pal indicador (Cardó a 8 km - Benifallet a 2 km). Des d'aquí surt un camí de terra a la dreta, que és per on continuarem. Al cap de poc un altre pal indicador ens informa de la direcció a prendre per arribar a la Cova Culla, que és per on seguirem. Passem a la vora d'uns quants masos amb diversos estats d'ús i conservació.

Parant atenció a les marques grogues, en un revolt que el camí fa cap a l'esquerra, vora una parada d'oliveres, ens hem de fixar en la fita i la marca groga que ens indiquen que hem d'abandonar el camí per agafar un sender que surt a mà dreta.

El camí puja dret fent ziga-zagues i ens acabarà portant fins a un collet i davant la Cova Culla (de fet, una gran balma). En aquesta balma s'hi van trobar pintures rupestres, però són difícils de localitzar.

Continuem pujant i fem cap al punt on s'acaba el camí del Mas de Montclús, és una pista que porta fins al coll de Som, a la carretera de Benifallet a Tivenys.

Encarats cap al sud, al nostre davant hi ha el sender per on hem de continuar. Hi ha una piqueta metàl·lica de la UEC de Tortosa. Seguirem la direcció del Coll de Calces i Coll de Murtero. Aquest sender puja molt dret, esguardats per la roca de l'Agulla, que queda a la nostra dreta.

Al capdamunt de la pujada, en un primer coll, una altra piqueta metàl·lica de la UEC ens dóna diverses orientacions. Continuem cap al Coll de Murtero. El sender ha deixat de ser-ho per convertir-se en una mena de pista.

Després d'uns quants revolts, fem cap al coll de Murtero (721 m). Poc abans d'arribar al coll hem entroncat amb el camí ral de Tivenys a Cardó que, des del 1887, permetia arribar-hi amb carro.

Passat el coll, en un revolt cap a la dreta de la pista, a mà esquerra ens hem de fixar en una fita, que marca l'inici d'un sender.

Aquest sender baixa pel mig de l'alzinar fins a les runes de l'ermita de Sant Bernat (anomenada l'ermita cremada) i passa pel costat de la mina d'aigua del mateix nom amb una volta feta de pedra seca.

Tot i que el sender antigament permetia arribar directament fins al lloc on hi havia el balneari, actualment no està netejat i, per tant, en una cruïlla evident, agafarem el sender que puja a mà dreta, tot recuperant el desnivell que hem fet de baixada, fins arribar altra vegada al camí de Tivenys a Cardó. Des d'aquí, continuarem a mà esquerra pel camí fins al balneari.

[Si ens volem estalviar aquesta baixada i pujada de l'Ermita de Sant Bernat o veiem que el barranc està molt emboscat, des del Coll de Murtero podem continuar pel mateix camí de Benifallet a Cardó fins arribar directament al balneari.]

Som al Balneari de Cardó (504 m). Molt a prop hi ha l'ermita de Sant Simeó Estilita, més coneguda com ermita de la Columna, per motius evidents. Val la pena arribar-s'hi.

Des del Balneari de Cardó, sortim caminant per la carretera de Rasquera fins al senyal del Km 9. Uns cent metres més avall, a mà esquerra surt un sender (marcat amb una fita) que enllaça amb l'antic camí de ferradura de Benifallet. També està marcat amb ratlles grogues, que seguirem cap a la dreta.

El camí va descendint fins al barranc de la Fou (340 m). A partir d'aquí anirem pujant, passarem pel costat mateix de les runes del Mas d'Odres (davant hi ha un pi gros) i arribarem al coll del mateix nom (517 m).

A partir d'ara ja és tot baixada. Passarem pel costat del Mas de Montclús i, allí on comença la pista que baixa cap a la carretera de Benifallet, recuperarem, a mà dreta, el sender per on hem pujat des de Benifallet. A partir d'aquí, doncs, repetirem el camí de la primera part de l'excursió en sentit invers.

L'excursió és llarga (7h i 1/2 sense comptar aturades) i caldrà fer-la a la primavera o la tardor, que és quan hi ha prou hores de sol.

No hi ha mapa de la zona detallat amb els camins. Podeu consultar les ressenyes següents:

- De Benifallet a Cardó pel coll d'Odres, dins de Serres de Cardó, del Boix i del Coll de l'Alba de Joan J. Tiron Ferré, Cossetània edicions.

- Circuit per la serra de Cardó i els colls d'Odres i de Calces, dins de Muntanyes de la Costa Daurada i de les Terres de l'Ebre d'Antoni Cabré Puig, Cossetània edicions.

Tuc de Barlonguéra o Tuc de Milh (2.802 m)

Circular sortint de Montgarri, feta el 14 de setembre de 2013.

Montgarri, per a qui no ho conegui, és actualment un bonic enclavament del Pirineu aranès format pel santuari i un refugi (on per cert es menja molt bé) a la vora del Noguera Pallaresa. S'hi pot arribar en cotxe, mentre la pista de terra que comença a l'aparcament de l'estació d'esquí de Beret es conservi en bon estat.

Sortirem de Montgarri (1.660 m) seguint les marques del GR transfonterer (que enllaça el GR 211 i el GR 10) fins arribar al barranc deth Milh. En aquest punt abandonarem el traçat del GR i enfilarem en direcció nord resseguint aquest mateix barranc per la seva riba esquerra; si hem matinat prou farem bona part de la pujada a l'ombra del serrat de Girèta. Cal anar mentalitzats que la muntanya que veiem a l'esquerra no és el tuc de Barlonguéra i que el coll herbós que hi ha al capdamunt de la vall no és ni molt menys el coll de Barlonguéra: darrera ens espera la sorpresa.

Després d'haver creuat en alguna ocasió el barranc que anàvem seguint de pujada, arribarem al collet herbós des d'on tindrem una vista impressionant cap, ara sí, la mola rocosa que és la cara est del tuc de Barlonguéra i la no gaire agradable imatge d'una tartera per on ens haurem d'enfilar per arribar al coll de Barlonguéra. La tartera visualment no enganya i és tan penosa de fer com sembla.

Tot i això, després dels típics dos-passos-amunt-un-avall que es practiquen sense voler en aquesta mena de terrenys s'arriba al coll. Des d'aquí només cal girar cap a l'esquerra per seguir el sender prou definit que porta fins al vèrtex geodèsic i cim del Barlonguéra. La pujada, que es fa per la cara nord, comparat amb la tartera és bufar i fer ampolles.

Des del cim hi ha molt bones vistes. Encarats cap al sud, veurem tot l'estol de cims aranesos de la zona d'Aigüestortes, acompanyats, més enllà per l'Aneto i el Posets. Mentre, per l'oest destaca el Maubérme i pel nord-est la pala immensa del Mont Valier, l'anomenat senyor de Coserans (i si no l'has fet te l'apuntes a la llista de cims pendents).

Davallem del cim i arribem al coll de Barlonguéra altra vegada. Ara ens dirigirem cap al port de Girèta tot resseguint la cresta (en cas que faci vent, també es pot resseguir més avall, per l'herba, de vegades pel vessant nord, d'altres pel sud).

Arribarem al port de Girèta (2.440 m), on tornarem a trobar les marques vermelles i blanques del GR transfronterer que hem abandonat a començaments de l'excursió. Les seguirem per fer el camí de tornada, salvant el fort desnivell de baixada per la vall de l'arriu Fred. Aquí, pujarem una mica per anar a travessar el serrat dera Girèta i, després de la corresponent baixada, fer cap a la vall de l'arriu deth Porquèr. Ara ja només ens queda tornar fins a Montgarri pel mateix sender, més aviat planer, per on hem passat en començar aquesta excursió.

Segons la informació que hi ha a Montgarri, de Montgarri al Tuc Barlonguéra 5,8 km i del Coll de Giréta a Montgarri 6,7 km. Entre el Tuc Barlonguéra i el Coll de Gireta hi deu haver uns 2 km.

Cingles de la Grallera i Barranc de l'Aguiler (Serra de Llaberia)

Recorregut per un dels sectors menys visitats de la serra de Llaberia.

Aparquem al km. 29 de la carretera T-311 que va de Pratdip a Santa Marina i el Coll de Fatxes. Caminem per la carretera. Passem de llarg el camí que surt a mà dreta, just al tomb, on hi ha un pal indicador del Tomb dels Barrancs. Continuem per la carretera. Abans d'arribar al km. 30, a mà dreta surt una pista.

De seguida veurem un pal indicador del Tomb de Barrancs; nosaltres seguirem la pista de la dreta: “L'Aguiler - Els Brolls - Pas dels Coleguts”.

Seguim per la pista de terra sense desviar-nos en cap moment; passem entremig de diverses casetes-xaletets i arribem davant una barrera (Aguiler).

A mà dreta surt un senderó; hi ha una petita marca blava. De fet, a partir d'aquí anirem seguint tota una sèrie de marques blaves. S'agraeix la feina feta a la persona que les ha repintat i que ha netejat el camí.

El sender puja lleugerament, després planeja en paral·lel al barranc de l'Aguiler, en direcció al salt de la Grallera, i torna a baixar poc després; amb això s'ha evitat passar pel mig del xalet dels Belgues.

Ens tornem a enfilar i al cap de poc trobem un altre pal indicador: seguirem cap a la dreta, en direcció al Pi de les Saleres i el Forat de l'Ortiguer. En aquest mateix punt comença el Pas dels Coleguts.

Ens enfilem, seguint les marques blaves, i arribem davant un petit pany de roca on hi ha una cadena. No és fàcil enfilar-se per aquí. De fet, naltros ho vam deixar córrer i vam anar a buscar un pas alternatiu. Si pugeu per la cadena, més amunt n'hi ha un altra.

L'itinerari alternatiu passa per l'obertura que hi ha entre aquesta roca amb la cadena i una altra amb una formació molt curiosa (per dir-ho d'alguna manera), i salta cap a l'altre barranquet. Anirem resseguint la paret, que és on hi ha menys vegetació, en direcció a la capçalera d'aquest barranc secundari. A l'altra banda es veu clarament un lloc per on es pot pujar. El punt més enutjós, per culpa de la vegetació, és, precisament la capçalera del barranc, però és un pas curt. Passem pel peu d'una petita balma amb unes columnes.

Continuem resseguint la paret, ara ja buscant el millor pas entre la vegetació per a guanyar alçada i amb la intenció d'anar a recuperar el sender marcat. Per tant, avançarem pujant amunt i tendint cap a la nostra esquerra. Els caminets oberts per les cabres ens ajudaran. Si ho hem fet bé, ens tornarem a trobar el sender amb les marques blaves.

Seguint altra vegada les marques blaves, farem cap a una balma molt bonica, amb una columna al mig de l'entrada: és la cova de l'Estaló.

El sender continua i es va enfilant; es passa pel costat de l'avenc de la Grallera (compte si aquest tram es fa de baixada, ja que queda bastant amagat).

Sortim al barranc de l'Ortigó. Seguim el sender, se'ns obren vistes cap al salt de l'Ortigó i els cingles de les Moles.

Arribem a un cruïlla de senders on hi ha un pal indicador de l'EIN Serra de Llaberia. No seguirem cap de les indicacions, sinó que ens encararem cap als cingles de les Moles i seguirem un caminet que es dirigeix cap al pas més evident per pujar-hi; hi ha pintats alguns punts de color blau. L'últim tram està empedrat.

Un cop dalt de les Moles ens podem dedicar a passejar-nos-hi abocats sobre els cingles. Si ho preferim podem caminar més còmodament per la pista en direcció oest, cap a la part superior del salt de la Grallera.

La pista, amb trams de terra i d'altres de ciment, acaba fent cap a la carretera TV-311, que va de Llaberia al Coll Roig (cruïlla amb la T-311); la seguirem cap a l'esquerra. No hi caminarem gaire estona, ja que, just al primer tomb (que gira cap a la dreta), a mà esquerra surt un sender que porta cap a Pratdip pel camí de les Pedrisses i el camí de les Marrades passant pel coll de Terres Blanques (hi ha un petit cartell de fusta: Camí Marrades - Pratdip).

En aquest sender, també marcat amb franges de color blau i amb alguns fites, cal anar en compte en un parell de llocs: en el primer, una fita ens indica clarament una petita baixada cap a l'esquerra per anar a travessar un barranquet. El segon és una cruïlla marcada amb una fita grossa.

Si seguim recte, cap al sud, acabarem de passar el pla del Bisbe i baixarem per les Marrades, un camí encara margenat però que cap al final es perd, i per tant, s'acaba baixant pel dret. Arribarem a uns camps d'avellaners; la tendència és anar cap a l'esquerra, a trobar un camí que, seguint cap a la dreta, ens portarà fins al primer pal indicador que hem vist. Des de la fita fins aquí com a molt ens prendrà mitja hora.

Si des de la fita pugem cap a l'esquerra (en lloc de seguir recte), farem cap al barranc de l'Aguiler. Seguint les marques blaves, primer passarem arran de les seves parets i després, caminant i desgrimpant pel llit del barranc, farem cap al pal indicador que hi ha al començament del pas dels Coleguts. Des d'aquí, seguirem en direcció a “Els Brolls - L'Aguiler”, repetint el tros de sender per on hem començat a caminar, i farem cap al primer pal indicador que ens hem trobat. Anant per aquí l'excursió s'allarga molt més, però, això sí, les vistes són molt maques i el recorregut, entretingut.

Mapa Serra de Llaberia, 2a edició (novembre 2012), editorial Piolet.

Lo Sarraí

Aparquem davant del Celler Masroig (la cooperativa).

Sortim del poble del Masroig (192 m), creuant l'avinguda de l'Arbre i baixant pel carrer de les Pinyeres, seguint les indicacions del camí del Masroig a Bellmunt, que està marcat amb franges de pintura groga i pals indicadors de la Xarxa de Camins del Priorat. Des d'aquí, Lo Sarraí ens queda a 5 km i 1 hora i mitja aproximadament.

Després d'aquesta primera baixada, arribem a una cruïlla davant d'un mas; agafarem el camí de la dreta, que és el camí dels Horts. L'altre, el que va cap a l'ermita de les Pinyeres, és per on tornarem.

Part de l'interés d'aquest itinerari és que pel camí, veurem diversos vestigis relacionats amb l'aprofitament de l'aigua: primer el Molí de la Verònica, que encara conserva les basses, un aqüeducte, un pou i una cisterna; més endavant més basses, les arcades que aguanten un rec i un pou per extreure aigua amb la sínia.

Arribarem a una altra bifurcació (amb pal indicador), agafarem el camí de l'esquerra, cap al Molí de l'Antònia i lo Sarraí, i travessarem el barranc. Anem seguint les marques grogues que, de cop, ens faran desviar cap a l'esquerra. Caminarem per sender, resseguint una antiga séquia, a mitja alçada del barranc, fins que tornarem a sortir a un camí. Seguint-lo cap a l'esquerra arribarem davant d'un forn d'obra, en el qual es fabricaven teules i toves. A la dreta es veu un edifici de color blanc, abandonat, és el Molí de l'Antònia, mentre que al nostre davant hi tenim el mas del Ramon Sens (completament arreglat) i la seva vinya.

Passem pel costat del mas i tornem a abandonar el camí ample per agafar un senderó que s'enfila pel talús, a mà dreta. La sendera que seguirem ens permetrà remuntar i travessar la partida de les Guixeres. Des d'aquí podrem veure, des de dalt, el sector on hi ha els avencs del Masroig i també, si ens girem, el poble del Masroig amb la serra de Cardó i lo Port de rerefons.

Continuem enfilant-nos suaument, mig planejant, fins que, just abans que el camí comenci a fer baixada, a mà esquerra surt el sender que porta al cim del Sarraí (358 m). Si fa bon dia tindrem unes vistes magnífiques cap a bona part de les comarques del Priorat i la Ribera, on podrem identificar un grapat de pobles i muntanyes.

Des del Sarraí, recularem cap al camí principal, que, empedrat, baixa en direcció a Bellmunt tot fent una sèrie de revolts sobre la roca roja. Desemboquem en una pista. Des d'aquí podríem anar fins a Bellmunt i les mines, però avui només fem una excursió matinal i ens en tornem directament cap al Masroig. La pista que agafem ara està marcada com a GR i s'anomena Camí del Mas Vell, la seguim cap a l'esquerra.

Ens estalviarem algun bocí de pista si en una cruïlla que trobarem, seguim les marques grogues que s'enfilen pel camí del mig. Després de recuperar la pista, seguint-la en la direcció que ja portàvem, enllaçarem amb el Baixador de la Dama, que ens portarà fins al Barranc Fondo. Després de travessar el barranc i recuperar una mica de desnivell, en una altra cruïlla (amb pals indicadors), ens desviarem cap al poblat ibèric del Puig Roig. En un dels cartells diu que són uns 6 minuts d'anada, per tant, entre anar, fer-hi un tomb i tornar podem comptar una mitja horeta.

Així, doncs, des del Puig Roig tornarem a recular per recuperar la pista que ens portarà fins al Masroig altra vegada. Aquest bocí serà el més pesat, ja que després de la pista de terra, el camí està alfaltat. Passarem per la vora de l'ermita de la Mare de Déu de les Pinyeres i, força més endavant, tornarem a ser a la cruïlla del mas per on hem passat a primera hora. Des d'aquí només ens cal fer la pujada cap al poble pel carrer de les Pinyeres.

L'excursió són uns 12 km aproximadament, amb uns 250-300 m de desnivell. 

Salbaguardia (2.738 m)

Tothom que hi puja n'ha fet la seva ressenya. Jo no seré menys...

Excursió circular per pujar i baixar d'un dels millors miradors de la Maladeta, Aneto i companyia.

Des de darrera de l'Hospital de Benasc (1.758 m) surt un sender (hi ha un pal indicador) que travessa el riu i ens fa caminar per uns prats ben plans. Aquest primer bocí està marcat amb les franges blanques i vermelles de GR: és el GRT 46.

Trobarem una bifurcació, també indicada. El sender de la dreta, que és per on tornarem, continua sent el GRT 46. Nosaltres agafarem el de l'esquerra per anar cap al Portillón (o Puerto) de Benasc. El camí primer s'enfila suaument, però després agafa alçada gràcies a una sèrie de ziga-zagues molt ben fetes (és el que tenen els camins antics, que estaven pensats) que pugen a través de la Peña Blanca.

S'arriba a una mena de replà. A mà dreta hi ha les restes de Casa Cabellud i, davant, el sender que s'enfila cap al Portilló, que ja torna a ser el GRT 46. A l'esquerra tenim el nostre objectiu: el Salbaguardia.

Abans d'enfilar-nos al cim val la pena arribar fins al Portilló. Sembla ben bé una porta, i a l'altra banda veurem el sender que baixa vertiginós cap als Boums i el refugi de Benasc. Tornem enrere.

El sender que puja cap al Salbaguardia es veu clarament. Hi ha llocs on a mà esquerra només hi ha aire i la terra queda molt avall. Tot i això el terra és ferm i només algun pas sobre roca pot representar perill si està mullat i relliscós. Després del pas amb cable (que es pot fer servir o no), aquesta sensació augmenta, fins que ja s'és al capdamunt. En un dia tan agradable com el que hem tingut nosaltres, les vistes són molt bones.

Per baixar del Salbaguardia hem de seguir el mateix recorregut de pujada fins arribar a Casa Cabellud. A partir d'aquí seguirem les marques de GR en direcció al Pla d'Estanys i la Besurta. En aquest cas, el camí també acaba baixant fent ziga-zagues.

A la bifurcació entre el GR i el sender que porta a la Besurta, optem pel GR, que ens portarà xino-xano fins a l'Hospital de Benasc tot seguint la Colladeta dels Aranesos.

Fotos a http://pujarpertornarabaixar.blogspot.com.es/

GR 11. Capítol 15 (i últim): Zuriza - Cap Higer

37a etapa Zuriza - Isaba

11 km. Desnivells: 225 m pujada, 640 m baixada

1 de juny de 2013

Ahir vam arribar al càmping de Zuriza després de passar-nos el dia viatjant: primer amb el tren fins a Saragossa, el tren de Saragossa a Jaca i finalment en un taxi. Al càmping vam sopar i dormir la mar de bé. Tenen habitacions dobles.

Avui la nostra intenció era fer el que actualment es considera una variant del GR 11, però que abans era l'itinerari únic: pujar i baixar per la Peña Ezkaurre. Però ens vam trobar que encara estava nevada (i només fa 2.000 metres) i completament tapada pels núvols. De fet, sort de les fotos que li vam fer l'any passat, perquè no l'hem vista per a res. A més a més hem començat a caminar plovisquejant (“sirimiri” en diuen), cosa que no ha parat de fer en tot el dia.

Així, doncs, arribats a la cruïlla entre les dues variants, just al coll que separa Navarra i Aragó, hem tirat per la que ressegueix la vall del Belabarze. El bosc de faigs és preciós, però ja hem hagut de començar a anar amb compte per no caure de cul: tot està xop i ben xop. Anem baixant fins que arribem al nivell del barranc. Barranc? Però si això és un riu! Es veu que a Navarra no ha parat de ploure en tot el mes de maig i qualsevol miseriós corrent d'aigua baixa a l'ample.

A partir d'aquí el camí ha estat una tortura, en el sentit que tot està fet un pastitx per culpa de bens i cabres. Pel que fa a la senyalització, tot el camí està molt clar. Fins que hem arribat a un punt on es veu que cal creuar el barranc de Belabarze. Aquí hem perdut les marques. Però el que realment ens ha fet desistir de creuar-lo, i decidir que seguiríem una mena de senderó alternatiu, ha estat el cabal d'aigua del Belabarze. O sigui que en part ha estat una sort, perquè si haguéssim vist clar que havíem de passar a l'altra banda no sé què hauríem fet. 

Davant el dubte, doncs, ens hem estimat més aventurar-nos pel que semblava un sender, certament una mica emboscat, però que un cop s'ha enfilat, s'ha convertit en un caminet ben agradable pel mig del bosc, des d'on sentíem com el Belabarze baixava fent cascades, una mica més avall. El caminet, però, s'ha acabat (o això ens ha semblat) i hem decidit baixar pel que segurament era un pas de fauna, molt dret, sense saber exactament on ens portaria. Però la sort ens ha acompanyat (dintre del que cap) i hem recuperat el GR al capdavall, travessant el barranc sense haver-nos de mullar els peus.

Arribar a Isaba ha estat un moment. A prop de les Ateas de Belabarze he pogut retratar les primeres orquídies. Última pujadeta cap a la petita ermita de Belén i de pla cap al poble.

A totes les etapes de Navarra, tant a l'inici com al final, hi ha uns plafons amb informació: foto Google Earth amb tot l'itinerari marcat, desnivells i quilòmetres totals i parcials... A més a més a les cruïlles entre senders marcats hi ha uns pals indicadors de fusta també amb molta informació.

Hem arribat molt aviat a Isaba (entre la una i les dues). Ja hi comptàvem i hem anat a dinar i fer les cervesetes. Després hem hagut de fer passar el temps com hem pogut.

Dormir: Alberg Oxanea (érem nosaltres sols i, per tant, res de mitja pensió)

38a etapa Isaba - Otsagabia

20,3 km. Desnivells: 730 m pujada, 735 baixada

2 de juny de 2013

Avui fa sol. Hem matinat perquè les previsions eren de pluja i ens les hem volgut estalviar. Tot i això hem esmorzat tranquil·lament al mateix lloc on vam dinar ahir, hem travessat per enèsima vegada el poble i hem sortit en direcció a l'ermita d'Idoia, a on s'arriba seguint un camí empedrat agradable i bonic. A l'ermita hi ha font i una mica de rafal. A partir d'aquí arriba la pujada de veritat. La Peña Ezkaurre continua sense deixar-se veure perquè allà ja està núvol; nosaltres en canvi, continuem sota el sol, que s'escola entre els fajos.

Quan arribem, però, al capdamunt (a tocar del Kakueta) l'aire fred es fa sentir i la boira fa acte de presència. Comencem també a caminar per pista i, de fet, ja no deixarem de fer-ho fins a Otsagabia. Faig fotos a les primeres orquídies d'avui. El camí és bastant monòton i, després d'aturar-nos a dinar sota una plantació d'avets, ens hem hagut de protegir contra el plugim.

Hem tornat a arribar aviat al poble d'Otsagabia. Ens hem esperat a que toquessin les 4 per anar cap a la casa on ens han llogat l'habitació. Avui celebraven Corpus i encara estaven dinant, però la senyora amablement ens ha explicat el que ens havia d'explicar i au, després ja no hi hem interaccionat gaire més.

Ens hem preocupat per l'esmorzar i el dinar de demà. Davant la negativa del bar de l'Hostal Auñamendi, hem anat fins al Camping Osate, a uns 500 m del poble. L'hem encertat, uns xics molt espavilats ens han fet uns entrepans la mar de macos (especialment bo el vegetal: una amanida mixta posada entre pa i pa, amb tonyina, ou dur i espàrrec inclosos).

Sopar: restaurant de l'Hostal Auñamendi

Dormir: Casa Sarbide (habitació en casa compartida amb els amos)

39a etapa Otsagabia - Arrazola

29,5 km. Desnivells: 730+400 pujada, 650+360 baixada

3 de juny de 2013

Primera etapa fora pistes. Actualment el GR 11 el fan passar per Hiriberri, sense entrar a la Selva d'Irati. Com que nosaltres el GR 11 el vam començar quan encara passava per Irati, hem decidit fer el recorregut antic. Això implica que, per dormir bé, l'etapa s'allarga una mica.

Hem sortit que feia sol i hem pujat per un camí empedrat fins al santuari de Muskilda, on hem esmorzat (hi ha zona de pícnic i font). Després, combinant senders i pista, seguint encara les marques del GR 11, hem pujat fins a l'anomenat Paso de las Alforjas. Aquí ens ha envaït la boira altra vegada, però la bona senyalització de senders ens ha permès continuar pel bon camí. Hem abandonat el GR 11 i hem seguit les marques del GRT 9 (també vermelles i blanques), un sender d'enllaç entre el GR 11 actual i el GR 12. Hem passat pel costat d'un menhir tombat i ens hem endinsat de seguida al bosc d'Irati, una de les fagedes més grans d'Europa. Tenint en compte que ens hi hem passat hores, ja pot ser ja.

Hem deixat les marques del GRT 9 a la zona de pícnic de les Casas de Irati (hi ha font). Tot i que no hi havia cap complicació (es tracta de seguir la pista fins a l'embassament d'Irabia), les marques verdes i blanques de sender local ens han acompanyat fins a l'anomenat Puente de la Cuestión. El creuem i seguim per la pista de la dreta, que ens portarà fins al refugi lliure Egurgi (en prou bon estat). Ara ja no hi ha indicadors i a partir d'aquí ja es qüestió d'intuició i bona vista; també resulta útil portar mapa. Tot i això, encara queden restes de les marques de l'antic traçat del GR 11 que s'han d'anar buscant pintades als troncs dels fajos, però arriba un punt en què es perden. Una bona opció (si no hi ha boira, és clar) és continuar pujant per agafar perspectiva sobre la fageda. A partir d'aquí es tracta d'anar resseguint la muntanya rumb oest - nord-oest fins a trobar la pista que acaba en una caseta. Seguint la pista de baixada s'arriba a una cruïlla (coll d'Orión) on hi ha la indicació Arrazola. Si la seguim farem cap a les portes de l'Hostal Mendilatz després de 4 km per ciment: pesadíssim, però segur.

Dormir, sopar i esmorzar: Hostal Mendilatz.

40a etapa Arrazola - Auritz/Burguete

22 km. Desnivells: 650 pujada, 600 baixada

4 de juny de 2013

Segon dia fora del traçat actual del GR 11 però sense complicacions gràcies a les marques i indicacions de diversos senders.

Hem sortit de l'Hostal. A mà esquerra, poc més enllà, surt una altra pista encimentada que només cal seguir en direcció a l'antiga fàbrica d'armes d'Orbaitzeta. Naltros vam arribar a les restes de la fàbrica i d'aquí vam seguir la direcció cap a Azpegi-Idopil-Arpea caminant 4 km per una pista encimentada. Tot i això, si veure les runes d'una antiga fàbrica d'armes tant us fa, val la pena seguir el senderó que porta a les “majadas” d'Azpegui marcat com a GRT 8: venint per la pista des de l'hostal, surt a mà dreta i està molt ben indicat.

A Azpegui, on s'acaba la pista de ciment hi ha un refugi lliure molt net, amb una font al costat i on només es pot dormir si s'està fent travessa. Aquesta zona és un bon referent perquè, a banda d'alguna petita borda, hi ha tota una sèrie de restes megalítiques escampades. Aquí hem enllaçat amb el GR 12, el qual seguirem en direcció als colls d'Arnostegi, Bentartea i Aztakarri (en aquest últim no hi arribem, però). Passem a la vora del dolmen de Soroluze, des d'on hi ha una bona vista cap als Pirineus nevats: per fi veiem la Peña Ezkaurre! També passem per sota del turó Urkulu, reconeixible per l'ampla torre que el corona: malgrat la temptació, no hi pujo perquè hi ha més d'1 hora entre anar i tornar.

Arribem al coll d'Arnostegui, on els francesos poden accedir en cotxe. De fet, a partir d'aquí caminarem sobre terreny francès, resseguint les tanques que separen pastures i ramats i anant passants mollons de pedra numerats. 

Arribem al coll de Bentartea. De sobte ens trobem immersos en la multitud: és i no és exagerat alhora, però passem de trobar-nos un persona o dues al dia a coincidir amb un bon grapat de pelegrins que pugen de Donibane Garazi (Saint Jean Pied de Port en francès) i que fan el Camí de Santiago. Naltros ens hi sumem alegrement fins a Auritz, i és que decidim que per on passa el Camí de Sant Jaume (indicat com a GRT 7) és millor que per on anava el GR 11 original. Baixem per entre la fageda i arribem a Roncesvalles (Orreaga en la llengua del país). Ens hi aturem just per fer una foto i continuem cap a Auritz pel sender dels pelegrins.

Sopar: Hotel Loizu

Dormir: Casa Pedroarena (on hem aprofitat per rentar roba: bé, de fet, la renta i l'estén l'amo de la casa; un petit luxe que només costa 6 eurets)

41a etapa Auritz - port d'Urkiaga

17,3 km. Desnivells: 300+400 pujada, 400 + 300 baixada

5 de juny de 2013

Hem esmorzat tranquil·lament a una cafeteria - fleca i ens hem posat a caminar barrejats entre algun pelegrí matiner (en aquest poble els rara avis érem naltros). A Auritz hem tornat a recuperar el GR 11 (nou i antic) i, per tant, ja podem oblidar-nos de mapes i de tot. Ens espera una etapa fàcil. Pugem, primer per fageda, després entre prats, fins al coll d'Arbilleta. D'aquí baixada llarga cap a Sorogain, on teníem previst acabar l'etapa d'ahir si hagués estat obert. Ens adonem que aquest fet ha estat providencial, perquè hauríem arribat destrossats. L'alberg de Sorogain es veu molt nou (després un dels amos de l'Arrobi Borda ens confirmarà que l'han renovat fa molt poc) i és llàstima que estigui tancat. Hi reposem una estoneta, confiats per l'hora que és i el magnífic dia que fa; si arribem massa aviat al port d'Urkiaga tampoc ens podran venir a buscar.

Quan reprenem el camí ens trobem amb la sorpresa que hem de creuar el Sorogain. Els mapes diuen que és un barranc, però baixa com un riu. El travessem amb les bótes posades i acabem xops. Però la cosa no s'acaba aquí. Després de travessar tot un camp fet pastetes per les vaques, ens trobem que hem de tornar a travessar el “barranc”. Ens enrecordem sense massa estimació de qui ha ideat el traçat. Aquest cop ens traiem les bótes i aprofitem per canviar-nos els mitjons. 

Sembla que ara anem per on hem d'anar. Sí, és correcte, però hem de tornar a travessar el barranc! Ens mirem el mapa: és l'Odia i sembla que aquest cop sigui l'últim. Busquem si hi ha algun lloc per passar a l'altra banda sense haver-nos de descalçar però no hi ha sort. Ens traiem les bótes altra vegada. A l'altra riba ja comença el sender. Anem pujant enmig d'una fageda amb racons molt bonics. En un d'aquests racons cal tornar a travessar el barranc... per sort, es veu que aquí deu ser més habitual que baixi tant, perquè hi ha un pont metàl·lic ben modern.

Sortim de la fageda a través d'una clapa de bosc de pi negre, entre els cims de l'Adi i de l'Iturrunburu. Entrem altra vegada al bosc, i anem passant pel costat d'una sèrie de búnquers. Caminant, caminant arribem al port d'Urkiaga a les 4 de la tarda. Truquem al Nolo de l'Arrobi Borda, que ens puja a buscar amb el cotxe al cap de no res i ens porta fins a l'hostalet on farem nit.

Sopar, dormir i esmorzar (pa amb tomaca!): Arrobi Borda (Eugi).

42a etapa port d'Urkiaga - Elizondo

18,8 km. Desnivells: 250+100 pujada, 250+800 baixada

6 de juny de 2013

A les 9 el Nolo ens ha tornat a deixar al coll d'Urkiaga. L'etapa comença amb una pujada agradable entre la fageda que acaba sortint a camp obert. Durant uns quants quilòmetres gaudirem de vistes cap a tot de prats verds, esquitxats d'una colla de “palomeras” (una mena de casetes de caça sense sostre), per on pasturen vaques i, sobretot, cavalls. Al coll de Zagua ens tornarem a separar del GR 12.

Comença la baixada; al cap d'una estona ens creuem un anglès que va carregat com un ruc i ens demana que li fem una foto. Avui, a diferència dels altres dies, ens trobem bastantes persones de cara: sembla que les hagin deixat anar de cop. El paisatge va alternant fagedes, prats i algun esperó rocallós que sembla voler recordar-nos que encara som als Pirineus.

Dinem sota un faig. El cel sembla que es vagi enterinyant, però arribem a Elizondo sense que la pluja faci acte de presència, tot i haver sentit algun tro llunyà cap a la zona per on hem passat aquests dies. Els últims quilòmetres se'ns han fet pesats, sobretot per culpa de la xafogor, però també per una certa monotonia en el paisatge.

Ens hem dirigit cap a l'alberg d'Elizondo, on dormirem. És als afores del poble i està instal·lat dins una nau industrial (!). Si els altres dies presentar-se a les 4 al lloc per dormir era aviat, avui hauria estat tard. Per sort se'ns ha ocorregut anar-hi abans. No ens donaran sopar (perquè som nosaltres sols) però al costat mateix hi ha un supermercat. Hi anem a comprar el dinar i l'esmorzar de demà, però el sopar el farem en algun dels bars del poble. A l'alberg no hi ha ningú i, malgrat tenir una aparença ben normal, resulta un pèl inquietant. Quan tornem de sopar, rient perquè durant la nit serem els amos del petit polígon, ens trobem a dues russes (mare i filla) instal·lades al menjador.

Sopar: bar Labaien (pizzes molt bones)

Dormir: Alberg Kortarixar

43a etapa Elizondo - Bera

30,5 km. Desnivells: 600 pujada, 700 baixada (diversos puja i baixa tot el camí)

7 de juny de 2013

Després de preparar-nos l'esmorzar per emportar al menjador de l'alberg i anar a fer un cafè al bar de sota (a les 8 sí que estava obert), ens hem posat a caminar a 1/4 de 9. No volíem perdre temps perquè havien anunciat pluges i ens les volíem estalviar tants quilòmetres com fos possible. El cel a Elizondo està ben tapat.

Hem anat pujant i als 500 m d'alçada hem descobert que els núvols en realitat eren boira i que per damunt dels nostres caps llueix un bonic sol matinal. A 4 km d'Elizondo hi ha una petita zona de pícnic, amb tauletes i font (pla d'Amezti).

Hem començat a pujar altra vegada, passant per camins i fagedes agradables. El cel s'anava enteranyinant però no semblava que volgués ploure, almenys de moment. Hem tornat a sortir a camp obert i hem arribat a la màxima alçada del dia, 805 metres. Molt lluny es veu el Larrun (989 m) amb els seus edificis i repetidor blancs: Bera és pràcticament a sota. Tornem a ser a tocar de la frontera amb França, tal com demostren tot de búnquers escampats a la vora del camí. També hem pogut veure cavalls d'aquells més petits, que s'allunyaven de seguida al nostre pas. I també hem coincidit un parell de cops amb tres mossos ben plantats de la policia foral de Navarra que estaven fent no sé exactament quin servei relacionat amb els senders.

Hem anat fent pujades i baixades, hem passat per una zona on marcava que hi havia tot de restes megalítiques i hem dinat en una altra petita zona de pícnic (hi havia dues taules de fusta amb seients, una font i un búnquer).

Després ens ha tocat fer un sifò per travessar el barranc (regata en diuen) de Basate i tornar a enfilar-nos. Hem passat per les “Palomeras” d'Etxalar, on hi ha un bar que, naturalment, estava tancat. També estava tancada la venta del coll de Lizarrieta, situada a la carretera d'Etxalar a Sara, just a la frontera entre Navarra i França. Aquí comencen els últims 8 km, pràcticament tots per pista. En algun punt, però, devem haver mal interpretat una pintada, perquè ens hem desviat de l'itinerari i anàvem en direcció a Lesaka, però ho hem arreglat fent ús del GPS del mòbil. Quan hem recuperat el GR, aquest ens ha fet fer una pujada i una baixada absurdes, suposo que per “visitar” una mena de monument i ermita (Santa Bàrbara) on no ens hem ni aturat. Estem cansats i amb ganes d'arribar a lloc per reposar.

Finalment hem entrat a Bera. L'hostal és a la zona bonica del poble. Mentre ens instal·làvem ha començat a fer les primeres gotes i mentre sopàvem (al bar de sota el mateix hostal) a les 8, ha fet un bon aiguat.

Sopar i dormir: Auzoa (hostal, bar i restaurant)

44 etapa Bera - Irun

24,7 km. Desnivells: 500+300 pujada, 200+350 baixada

8 de juny de 2013

Mentalizats que l'etapa d'avui serà pràcticament tota per pista (cosa que no ha acabat sent ben bé certa), hem sortit després d'esmorzar a la “kitchenette” de l'hostal. Hem travessat Bera i després el riu Bidasoa per damunt d'un pont gòtic. Durant la primera hora ha fet un plugim intermitent que de cop i volta s'ha convertit en pluja i ja no ha parat en tot el dia. Així, doncs, no hem gaudit del paisatge (emboirat i ennuvolat, no es veia pràcticament res que no fos tot allò més immediat) ni del recorregut. Els pantalons han aguantat fins on han pogut, però a mig camí ja els portàvem mullats fins dalt de tot. Les bótes han aguantat una mica més, però al final també han sucumbit a l'aigua imparable. Sabia que el pantà de San Antón representava tenir mitja feina feta, per això suposo que se m'ha fet llarg arribar-hi. Aquí hi ha una mena de restaurant, però també estava tancat.

El pas de Navarra al País Basc s'ha notat per un cartell de benvinguda al parc natural d'Aiako Harria. A partir d'aquí ha començat una pujada per pista (i sort d'això) que ens ha portat a la carretera i al coll d'Ursain. Jo desitjava que hi hagués un punt d'informació on almenys ens poguéssim resguardar una estona ni que fos al rafal de la caseta. Hem estat de sort i sí, hi havia una caseta d'informació (tancada) i tenia una mica de rafal on ens hem aixoplugat a peu dret per dinar. Després hem vist que, passat el coll, hi havia un refugi lliure sense porta, on com a mínim hauríem estat més amples. Quan fa bon temps el lloc és ideal per aturar-se a menjar, ja que hi ha taules, bancs de fusta i fonts.

La baixada fins a Irun ha continuat igual, sota la pluja. No hem tingut ni ganes d'aturar-nos a l'ermita de San Martzial, des d'on se suposa que hi ha bona panoràmica (avui gens). Hem arribat a Irun i hem anat a buscar la pensió on havíem de dormir. Ens hem recuperat de la mullena i hem anat a investigar on era l'estació de tren. Irun sembla gran però no ho és tant: l'estació és a tocar d'on hem dormit.

Sopar: Bodegón Sotero (molt bé)

Dormir: Pensión Bowling (si pot ser, trieu passar l'última nit del GR en algun altre lloc més bonic)

45a etapa Irun - far d'Higer

7 km. Desnivell: 42 m de pujada

9 de juny de 2013

Després dels 8 km d'asfalt que vam fer enguany per arribar a l'Ametlla de Mar en la nostra travessa des de Tivissa, teníem claríssim que no repetiríem l'experiència per molt GR 11 que fos. Així, doncs, per fer part dels últims quilòmetres fins al cap d'Higer, hem agafat l'autobús que porta a Hondarribia, ja que el GR passa per la carretera. Tot i això, des d'on hem baixat encara hem caminat gairebé un quilòmetre per a arribar al far d'Higer, on hem considerat que ja havíem complert, i és que el temps no estava per jugar-se-la a baixar fins al mar.

A la tarda hem agafat l'Alvia que surt d'Irun i ens ha deixat en 5 hores i mitja a l'estació del Camp de Tarragona.

En fi, ja s'ha acabat el GR 11.