De la Torre de Fontaubella a la Riba

22 d'abril

Ahir va ploure a bots i a barrals a tot Catalunya i per avui la previsió era inestable. Per la finestra he vist que estava ben emboirat, però he pensat que ja s'aniria aclarint i, si no, què hi farem.

He pujat cap al Portell del Peiró pel Camí de l'Argentera, marcat com a PR, i ara també com a “itinerari saludable”, un sender amb restes d'empedrat que puja d'una manera força gradual els 270 m de desnivell que té.

En arribar a la carena de la Serra de l'Argentera - Pradell, encara hi havia força boira, tot i que l'aire que bufava ja deixava entreveure part del paisatge cap al mar.

Des del pal indicador del Portell del Peiró, he seguit cap a l'esquerra, en direcció al Cingle Clos i el Morral Blanc. No cal fer-ho per pista, sinó que es pot anar resseguint el cingle: es veu trepitjat i hi ha alguna marca de pintura groga de la xarxa de camins.

Abans d'arribar a l'Enderrocada, es passa pel costat de dos indicadors més en els quals ja s'hi anomena el Coll de la Teixeta, que és cap on em dirigeixo. A l'alçada de l'Enderrocada la boira i els núvols ja s'han dissipat del tot i puc contemplar la plana del Camp de Tarragona.

Continuo cap al Coll de la Teixeta. Al meu davant ja es veuen els molins de vent del Collet dels Feixos i l'ermita de Puigcerver.

Passo per darrere les antenes i surto a la pista que hi puja des de la carretera. Al cap de no res, però, un sender a mà dreta, on hi ha un pal indicador, m'assenyala cap al Coll de la Teixeta. El sender baixa ràpidament entre el bosc i fa cap al Teix Gran: preciós.

Des d'aquí es continua baixant més suaument. L'objectiu és arribar a la cruïlla de carreteres que hi ha al Coll de la Teixeta. Es fa cap a una pista i a les restes de l'antiga carretera; llavors cal buscar-se la vida per fer cap a la carretera nova. Cal travessar cap a l'atra banda (millor fer-ho per la rotonda de connexió entre les carreteres de Porrera i Duesaigües), on veurem un pal indicador del GR 7.

Sobretot, NO FEU CAS d'aquest indicador: assenyala el Santuari de Puigcerver i Porrera en direcció contrària!

Un altra vegada cal buscar-se la vida per anar a trobar les marques del GR 7. Jo he optat per enfilar-me directe amunt pel terraplè fins al molí més proper. Des d'allí he seguit la pista en direcció als altres molins (i Puigcerver). Al cap de no res apareix un senyal de GR i, la veritat és que, a partir d'aquí, està ben marcat.

Tret d'algun petit bocí de sender (estorrentat per culpa de les motos) la resta és tot pista fins a l'ermita de Puigcerver.

De l'ermita de Puigcerver es marxa per pista i, si segueix el GR 7, per pista es continua fins al Coll d'Alforja, és a dir, 6,5 km, 1 h i 20' de trepitjar constant i monòton. Quan he arribat al Coll de Cortiella només n'havia fet 2 km i ja estava cansada de caminar per pista. Llavors he recordat que des d'aquí surt el sender que, per una banda (cap a l'esquerra) baixa cap a la Garrantxa i Porrera, i per l'altra (cap a la dreta) puja fins al Molló (o Mirador).

Així, doncs, com que anava molt bé de temps, i la direcció és la mateixa, he decidit anar a cremar la mona de Pasqua pujant al Molló. He afegit 200 m de desnivell a l'itinerari d'avui, però ho he compensat amb el fet de caminar per sender, fer un cim (915 m) i tenir bones vistes cap al Montsant. Només una pega, la calor, tot i que anant per la pista també n'hauria tingut...

Des del Molló, seguint el sender i acabant per un tram de pista, també es fa cap directament al Coll d'Alforja, on he recuperat el GR 7.

Aquí és més fàcil travessar la carretera i, un cop a l'altra banda, marques i pals indicadors ens van orientant. Tot i que es comença caminant per sender (de fet, aquest és l'antic camí carreter d'entrada a la comarca del Priorat), de seguida tornem a transitar per pista i, aquest cop, a més a més, encimentada.

Al cap d'uns 3 km la pista travessa el llit del barranc de la Font Freda a l'alçada dels molins (no de vent, sinó dels altres) i s'enfila lleugerament fins que, a mà esquerra, trobem el sender que ens portarà fins a Arbolí. Un sender empedrat que s'enfila amb rapidesa però agradablement i acaba desembocant en una pista que surt al camí forestal asfaltat que va d'Arbolí al pantà de Siurana. Des d'aquí només falten 900 m per arribar al poble.

A Arbolí actualment hi ha un hostal i un refugi, tots dos molt nous, per tant, no hi ha problemes d'allotjament ni d'avituallament.

23 d'abril

Continuo seguint el GR 7 de bon matí. La sortida d'Arbolí es fa per un camí empedrat que va pujant fins al Collet dels Colls. Des d'aquí el sender planeja fins arribar a les ruïnes de Gallicant, amb una vista fantàstica de Siurana amb el Montsant de fons.

El sender continua cap als Gorgs de la Febró. Es passa pel costat del Gorguet i s'arriba davant el Gorg, que gràcies a les pluges de diumenge baixa que fa goig. Llavors el sender s'enfila fins arribar a la pista que ve de la carretera i que, precisament, haurem de seguir.

Aquesta pujada fins a la carretera només és el preludi de la que vindrà després. Un cop travessada la carretera no em va quedar clar per on calia continuar el GR 7 i vaig optar per tirar dret amunt, seguint unes marques que es veien més aviat antigues. Tot i això vaig fer cap on havia de fer cap, ja que vaig arribar al pal indicador que hi ha quan s'acaba el sender i comença la pista: havia arribat, doncs, als Plans de la Pona.

La pista es fa llarga fins al Pla de l'Agustenc: és completament plana i passa entremig del bosc. Com que sé que encara em queda pista per a hores, decideixo anar fins als Avencs de la Febró, que són allí mateix seguint el PR-C 88 (Ruta del Carrasclet) en direcció a la Febró.

De tornada dels Avencs, reprenc el camí seguint el GR 7. No acabo d'entendre perquè s'ha optat fer-lo passar per la pista que ressegueix tota la serra de la Mussara. Potser perquè no es perd desnivell, per què el traçat ja està fet? En tot cas, és una llàstima, perquè el bosc no et deixa veure les vistes impressionants que hi ha des dels cingles de la Mussara.

La pista se m'ha fet molt llarga fins que he arribat al pal indicador de la Font dels Agrèvols [sic]. Aquí comença un sender molt bonic que baixa entre boixos i arriba a la font, on hi ha força teixos però pocs grèvols...

El sender s'acaba al Barranc de la Font Fresca i comença un camí ample que segueixo fins arribar a les ruïnes del Mas de Cisterer. Aquí decideixo abandonar el GR 7 i pujar cap als Motllats per caminar pel senderó que ressegueix els Serret dels Avencs. Es fa més desnivell de pujada però val la pena. Hi ha marques grogues i blaves de la Ruta dels Refugis, seguint-les s'arriba a la Foradada de Mont-ral, la Punta Coroneta i, finalment, a Mont-ral.

A Mont-ral hi ha el refugi Musté-Recasens. És aconsellable trucar-hi per reservar.

24 d'abril

M'aixeco ben d'hora tot i que tinc temps de sobres per arribar a la Riba i agafar el tren de les 2 del migdia.

Torno a seguir les marques del GR 7 i avui sí que no les deixo en cap moment. El tram fins a la Font de Dalt combina sender i pista i no es fa pesat, però a partir d'aquí comença la pista que no s'acaba fins uns quants quilòmetres més endavant. Es passa vora el Mas de la Torre i el Coll de Gràcia i després s'enfila com si volgués pujar al Puig de Marc (a on no s'arriba).

Quan el GR torna a ser sender, baixa ràpidament fins al Castell Dalmau, un bloc de pedra maquíssim on abans s'hi feia escalada. Aquí m'hi entretinc una estona. La meva intenció era desviar-me per anar a veure també els Tres Pilans, però m'he despistat i m'he empassat el trencall, i això que és ben visible, però em pensava que era després del Castell Dalmau i resulta que és abans.

Des del Castell Dalmau es continua baixant cap a la Font del Pasqual i d'aquí a la Riba, on acabo aquesta travessa de dos dies i mig.

El GR entra a la Riba pel capdamunt, és a dir, per on hi ha les fàbriques papereres, per tant, cal travessar tot el poble de baixada (escales i escales) per anar a buscar el baixador del tren, que és justament al capdavall del poble.