GR 11 Revival. Capítol 3: La Jonquera - Maçanet de Cabrenys - Albanyà

4a etapa la Jonquera – Maçanet de Cabrenys

19 km. Desnivells acumulats: 600 m de pujada i 400 de baixada. Cota màxima: 515 m

25 de juny de 2005

[Vista l'experiència de les dues etapes anteriors, la nit abans vam anar a buscar les marques del GR per no perdre temps l'endemà. Les vam trobar al cap d'una bona estona i ens en vam anar a dormir tranquil·lament...]

Ens hem aixecat a les 5 del matí i a 3/4 de 6 ja caminàvem. Matinar tant, però, no ens ha servit de gaire, ja que les marques han desapargut de seguida enmig dels moviments de terra que ha fet Dragados per a les obres del TAV/AVE/TGV. Hem estat buscant una estona llarga i al final hem decidit anar per una pista, amb l'esperança de trobar el GR més endavant. A cada bifurcació ens hem vist obligats a mirar el mapa i prendre el camí que ens semblava més correcte, i sembla que ho hem fet bé, sobretot a partir de la nostra arribada casual al mas Gros, des d'on ens hem dirigit, amb una mica més de seguretat, cap al GR. Finalment n'hem trobat les marques i hem aprofitat per esmorzar.

Aquesta etapa, com la següent no està gaire marcada [no sé com estarà ara]. El recorregut és tot per pista transitable amb cotxe o 4x4. L'únic destacable: que es pot proveir d'aigua a l'ermita de Santa Eugènia (la font del Prat s'ha de buscar) i al poble de la Vajol (on, per cert, s'arriba després de 3,5 km de carretera). L'estiu no és bona època per fer aquesta ni l'etapa següent, ja que el clima, de muntanya, no en té res i a partir de les 11 ja fa calor.

Precisament amb la intenció de patir la calor el menys possible, no hem tingut ni ganes d'aturar-nos a xafardejar a la mina d'en Negrín.

Dormir a la Jonquera (Pensió Marfil *); a Maçanet de Cabrenys (Hotel Pirineus ***, on hem dinat, sopat i remullat a la piscina).

5a etapa Maçanet de Cabrenys – Albanyà

18 km. Desnivells acumulats: 500 m de pujada i 615 m de baixada. Cota màxima: 700 m

26 de juny de 2005

Hem tornat a aixecar-nos a les 5 i pràcticament a la mateixa hora del dia abans ja travessàvem el poble. Avui sí que sabíem d'on havíem de sortir, però aviat hem hagut de tornar a dubtar. Tot i això hem acabat arribant pel camí correcte al Molí d'en Robert, una zona d'esbarjo al costat del riu amb bar i una piscina clorada! En fi, aquí és l'únic lloc on ha fet fresca. Tot el camí ha sigut per pista excepte un bocí de sender entre el mas Rimaló i la Trilla, i l'últim quilòmetre abans d'arribar a Albanyà. Cada dos per tres hi ha bifurcacions i no sempre estan senyalitzades, com per exemple a la cruïlla entre la pista que va al restaurant Can Granja i la que va a l'ermita de Sant Miquel de Fontfreda (cal agafar aquesta).

Uns quants metres abans d'arribar al trencall on s'agafa el sender, hi ha una font (i ja no n'hi ha cap més). Després de l'agradable passeig pel sender fins a la Trilla (on, per cert, a l'època que toca hi ha pomes i figues), es baixa per una pista amb restes d'empedrat, es passa per l'església de Sant Feliu de Carbonils, i s'acaba fent cap a la pista que baixa en fort pendent cap a Albanyà (sense passar, com se suposa, pel mas Ferrerós). Poc després de començar a baixar per la pista, les marques del GR ens assenyalen un sender que encara baixa més dret enmig d'un bosc de pi blanc (a l'estiu, a la 1 del migdia un autèntic forn). Per sort, a Albanyà ens esperava la Festa Major de Sant Pere i uns xampús fresquets.

Gorgs del riu Siurana

Excursió curteta (unes dues hores i mitja caminant sense comptar aturades), aconsellable de fer quan hagi plogut.

Aparquem a l’entrada de la Febró. Seguim les marques del PR-C 7 (franges blanques i grogues), que ens portaran pel mig del poble cap al riu Siurana. Sortim del poble per un carrer cimentat que, al cap de poc, ja es converteix en camí. En cas de dubte, només cal anar seguint les marques del PR. Deixem una pista que s’enfila per la nostra dreta i travessem el riu per seguir endavant.

Travessem el riu un parell de cops més. Quan comencem a enfilar-nos per una pista de terra, cal que estiguem a l’aguait a la nostra dreta, ja que una petita fita ens indicarà el començament del sender que hem de seguir. Som a l’esquerra del riu.

Passem per un petit prat i, poc després, ja som ben bé a la vora del riu. Comencem a veure alguna de les balmes que hi ha. Tot i això cal anar en compte per no perdre el sender, sinó ràpidament ens trobarem emboscats. En tot cas sempre s’és a temps de recular i recuperar-lo.

Com que és una excursió que val la pena fer després d’un bon període de pluges, anirem sentint el so del riu i dels petits salts que s’han format al llarg del seu recorregut. També podrem admirar diverses balmes i gorguets.

En un moment determinat, hem de travessar el riu. A partir d’aquí l’anirem seguint pel seu costat dret i guanyarem alçada. Trobarem indicis que estem passant per un antic camí empedrat. A causa de la humitat i que hi deu passar poca gent, hi ha trams on el camí està molt emredat, tot i això no s’acaba de perdre mai. Però sí que cal mirar per on caminem, ja que hi ha petites esllavissades que ens poden fer caure.

Anant per aquest camí tindrem molt bona vista cap a les parets del costat esquerre del riu Siurana, amb una bona perspectiva de la Desenrocada dels Castellans inclosa.

Finalment el sender comença a baixar cap al riu. Cal travessar-lo (veurem alguna marca de PR) i enfilar-se a l’altra riba. Seguim el sender i trobarem dues indicacions: “La Febró”, és a dir, d’on venim, i “Els Gorgs”, que és cap on anem. Ara, però, per a orientar-nos deixarem les marques de PR i seguirem unes franges blaves i grogues.

Així, doncs, seguim aquestes marques i ens enfilem ràpidament per un sender, també amb alguna petita resta de camí empedrat. Les marques ens indiquen que ens endinsem pel bosc. Aquest sender, frondós però net, ens porta directament a la Gorguina, un salt d’aigua sobre un toll que forma un conjunt molt bucòlic. Després de travessar el barranc a gual, ens hi podem acostar agafant un senderonet que es desvia cap a la dreta. Després de gaudir del lloc, tornem enrere a buscar el sender principal, que s’enfila bastant dret i ens permet agafar perspectiva altra vegada.

Arribem a una pista. Aquí abandonem les marques blaves i grogues (que se’n van recte) i agafem la pista que se’n va cap a l’esquerra. Aquest bocí que puja potser és el més fatigós, però té l’avantatge que ens ofereix una bona vista cap a les parets del costat dret del riu Siurana.

Arribem a una cruïlla de pistes. La de la nostra dreta ens portaria cap a la carretera i, també, cap als anomenats Gorgs de la Febró. Naltros seguim la de l’esquerra, ja que volem tornar cap al poble de la Febró.

Al cap de poca estona, la pista comença a baixar. Passem pel costat de les restes d’un forn que servia per a fer teules. Seguim i fem cap al mateix lloc on, al començament de l’excursió, hem abandonat la pista.

Ara ja només es tracta de retornar pel mateix lloc que hem vingut. És a dir, anar seguint el riu amunt i dirigir-se clarament cap a la Febró.

Mapa: Muntanyes de Prades escala 1:25.000 Editorial Piolet.

GR 11 Revival. Capítol 2: Llançà - Espolla - La Jonquera

Continuem amb el "revival". Suposo que ja us haureu adonat que estem fent la transpirenaica d'est a oest. Com a base per decidir les etapes, estem fent servir el llibre oficial GR 11 Senda Pirenaica de la Prames (per cert, actualitzada no fa gaire) i l'especial Las grandes travesías GR 11 GR 10 que la revista Pirineos va treure el 2004. Per estar al dia, fem mà d'internet.

2a etapa Llançà – Espolla

Aprox. 22 km. Desnivells acumulats: 450 m de pujada i 355 de baixada. Cota màxima: 230 m

25 de març de 2005

Ens hem posat a caminar a les 8 i 10. Hem esmorzat al voltant de l’ermita de Sant Silvestre. Al cap d'una estona hem arribat a Vilamaniscle, per on hem fet un petit tomb (visita a la petitíssima i senzilla església de la Mare de déu del Raïm) i tot seguit hem tirat cap al monestir de Sant Quirze de Colera; per un moment ens hem despistat, ja que en lloc de seguir les marques del GR hem anat seguint la pista asfaltada.

A Sant Quirze ens hem permès el luxe de fer una cervesa/xampú al restaurant que hi ha. Hem tirat cap al coll de Plaja on hem coincidit amb uns quants pixapins que hi havien arribat en 4x4.

Passat el Mas Pils, una mica més endavant, la pista és completament asfaltada fins a Espolla! Aquests quilòmetres per asfalt, junt amb els que ja ens hem trobat sortint de Vilamaniscle, ens han destrossat. La intenció era acabar als Vilars, però sense voler ens hem saltat el trencall i hem fet cap directament a Espolla.

A Espolla hem dormit en un pis de lloguer de la senyora Antònia Legrifa (també hi ha alguna casa de turisme rural). Els sopars els hem fet a La Fraternal.

3a etapa Espolla – la Jonquera

Aprox. 19 km. Desnivells acumulats: 1.180 m de pujada i 1.195 de baixada. Cota màxima: 778 m

26 de març de 2005

Si ahir estava núvol, avui estava emboirat. No hem tingut gens de vista, però tampoc hem patit calor. D’entrada ja no hem encertat el camí per anar als Vilars, on havíem de reenganxar el GR. En lloc de vorejar el turó dels Castellars d’Espolla per la dreta, ho hem fet per l’esquerra. Al final hem trobat el GR uns quants quilòmetres més envant.

Avui hi hagut un parell de pujades fortes. La primera, que acabava al coll de la Llosarda, ha combinat la pista (sense asfaltar) amb un sender que passava per un bosquet i per dalt del Puig de les Rouredes (721 m) i el Puig del Mig (730 m). La baixada fins a Mirapols va per un bosc preciós d’alzines, roures i faigs. D’aquí hem tirat cap a Recasens (poble; hem passat de visitar el castell).

De Recasens al Puig de Falgars també ha sigut pujar i pujar per una pista. A mig camí, poc després de visitar un avió apagafocs estavellat, ens hem aturat a dinar. Des del coll de l’Auleda hem travessat un paisatge rocallós molt original, després ja tot baixada fins a la Jonquera, entre roques de granit i sauló.