Bloc Excursionista

La vall del Toscar

2011-10-27T17:10:00.004+02:00

Per arribar fins al punt de sortida de l'excursió, cal anar en direcció a Tortosa i Alfara de Carles. Tres quilòmetres abans d'arribar a Alfara surt un camí a mà esquerra, indicat “El Toscar”, que està asfaltat fins a la font del Toscar i l'ermita de Santa Magdalena. Uns 300 m abans hi ha una torre transformador. Deixem el cotxe aquí.

Veurem un pal indicador, cal seguir les indicacions de la Font del Bosc Negre i el Coll de Carabasses, hi ha marques de pintura vermella. Bona part del camí fins dalt al coll conserva l'empedrat i fa de bon passar.

Arribem al coll de Morera. Hi ha un altre pal indicador, seguirem cap a la Font del Bosc Negre. El sender que marxa a l'esquerra cap a la Cova Pintada és per on tornarem.

Arribem a una altra cruïlla senyalitzada; cal anar cap al Coll de Carabasses i no cap a la Cova dels Adells. En cas de dubte en altres possibles cruïlles, cal seguir el camí empedrat i les marques de pintura vermella.

Trobarem un sender a mà dreta amb la indicació “Font del Bosc Negre”. Val la pena anar-hi, ja que és a tocar, l'aigua és bona i el lloc molt bonic.

Reculem per recuperar el sender per on anàvem. Anem pujant a base de revolts i de creuar el barranc del Bosc Negre.

Finalment arribem al coll de Carabasses. Aquí el camí s'ajunta al GR 7 (franges vermelles i blanques) i el traçat de la travessa dels Estels del Sud (marques blaves en forma d'estel). Els hem de seguir cap a l'esquerra, en direcció al Caro.

Passem per sota de la Tosseta Rasa. Si ens fa gràcia pujar-hi no hi ha un camí definit i, per tant, caldrà anar buscant, més endavant, camp a través, el millor lloc per fer-ho.

Si prescindim de la Tosseta, continuem pel GR, el qual ens farà enfilar fins arribar al pla. El sender s'acaba en una pista. Aquí abandonem les marques del GR i dels Estels del Sud, que se'n van cap a la dreta; nosaltres hem de seguir la pista cap a l'esquerra.

Comencem a baixar per la pista fent uns quants revolts.

Quan al nostre davant vegem la característica Roca Campanari, hem d'estar atents a mà esquerra, ja que veurem un sender, marcat amb una fita i una pintada vermella amb la indicació “Al Toscar”. Agafem aquest sender, al llarg del qual també trobarem marques de pintura vermella. Davant de qualsevol dubte, cal seguir-les sempre.

S'arriba a la Cova Pintada. A partir d'aquí les marques vermelles han estat repintades amb pintura groga, però tampoc hi ha dubte del camí a seguir.

Arribem al coll de Morera, ja només ens cal anar cap a la dreta per arribar a on hem deixat el cotxe.

Compteu unes 4 hores per a fer el recorregut (sense aturades) i eviteu els dies calorosos.

Vilanova de Prades - Punta del Curull - Sant Miquel de la Tosca - la Cogulla - Vilanova de Prades

2011-10-27T17:08:00.002+02:00

Rotonda d'entrada a Vilanova venint de Vallclara i Prades. Sortim de Vilanova pel Camí de la Llena, una pista de terra marcada amb els senyals grocs i blancs de PR. La pista ens encara cap al nord i puja suaument fins ben a prop de la Punta del Curull. Per arribar al cim, després d'un tomb molt marcat de la pista, agafarem un sender dret que surt a mà esquerra.

Punta del Curull 1.023 m. Ens dirigim cap a les antenes de telefonia per un sender que ressegueix la carena, marcat amb unes taques grogues. Aquestes mateixes taques també marquen un sender que va a una mica més d'alçada. Tots dos porten al mateix lloc, a la pista que hem deixat abans per pujar a la Punta del Curull. Si anem pel sender de dalt, ens podem desviar cap a la dreta, entre les roques, per mirar de trobar una avencs que hi ha. Després caldrà tornar al sender marcat per arribar fins a la pista.

Arribem a la pista i la tornem a seguir en direcció a les antenes i la torre de guaita; les passem de llarg, continuant per la pista fins a trobar un pal indicador de la Ruta Transllena, situat al coll de l'Abellar.

Pal indicador de la Ruta Transllena. Agafem la direcció “Sant Miquel de la Tosca 1,8 km”. Al començament baixa suaument, però després ho fa de manera forta.

Ermita de Sant Miquel de la Tosca 700 m aproximadament. Si es vol es pot anar a veure les “7 fonts”, que queden a mà dreta.

Marxem de Sant Miquel pel darrere de l'ermita, d'on surt un sender a mà dreta. Aquest sender ens portarà fins al coll dels Bons Aires.

Un cop passat el coll trobarem marques grogues i blanques de PR. Les anem seguint fins que veiem una piqueta metàl·lica a terra. Just davant seu surt un sender que s'enfila fort. No està assenyalat amb cap marca, però una mica més amunt trobem marques de PR, i encara més endavant unes taques de color blau. Aquest sender és molt i molt dret.

En cas que no hàgim vist la piqueta, probablement arribaríem: 1) a la cruïlla amb un altre sender, que enllaça amb un altre tram de PR que porta fins a la Punta Curull; 2) a la capella en ruïnes del Crucifix. En aquest segon cas, si no reculem faríem cap al Vilosell.

La dura pujada s'acaba amb una bifurcació. Tots dos camins fan cap a la carena de la serra la Llena; el de l'esquerra ho fa per camí, mentre que el de la dreta ho fa per sender.

Arribem a la pista de la carena. Per baixar cap a Vilanova hem d'anar a buscar un sender que surt de la vora de les antenes. Està marcat amb un senyals grocs en forma de ferradura. Aquest sender ens portarà a Vilanova, concretament al costat de l'església.

Aquesta excursió es pot fer en un matí (unes 3 h i mitja sense aturades). Potser no té un gran encant, però és una bona opció per posar els peus a la Serra de la Llena, la germana petita del Montsant com si diguéssim. Cal evitar els dies de calor i, en canvi, aprofitar dies de bona visibilitat per poder veure clarament els Pirineus com a teló de fons de les comarques de la Conca de Barberà i les Garrigues.

Els pobles de la Serra de l'Argentera o de Pradell

2011-10-27T17:06:00.000+02:00

Sortim del baixador de tren de Duesaigües - l'Argentera en direcció cap a la carretera. La seguim cap a l'esquerra per anar al poble de Duesaigües (268 m), on s'arriba en 10'.

Abans de poder endinsar-nos cap al poble, veuem a mà dreta, just davant del cementiri, un camí amb un cartell que indica per anar al Castell d'Escornalbou. El seguim.

Al cap de poc (5' aprox.) el camí es bifurca: el de l'esquerra continua, encimentat, cap al Castell d'Escornalbou; el de la dreta es dirigeix cap a una devesa de xops, nosaltres seguim recte pel del mig, de terra. Som al camí vell de l'Argentera, un camí de carro que va resseguint el barranc Reial fins a arribar a la part baixa del poble de l'Argentera (345 m).

Des del baixador fins a la primera granja de l'Argentera hi ha uns 40'. Una petita pujada ens porta fins a les primeres cases del poble. Passem pel carrer del Camí Reial i arribem a una cruïlla: seguim el camí de terra que surt davant nostre, indicat amb les marques vermelles i blanques del GR 7. Les seguiem en direcció a Colldejou.

Seguint el GR, de moment sempre per pista, passem pel costat d'una de les xemeneies de ventilació del túnel del tren. La pista continua enfilant-se.

Arribem a un pas entre roques, on la pista passa a ser sender. Passem per una zona de roca vemella i ja sentim els molins de vent que podem veure al capdamunt de la cinglera que ens envolta.

Els sender ens porta fins al Portell del Peiró (645 m). Ha passat 1 h aprox. des que em sortit de l'Argentera. Tenim a tocar els molins de vent. A la vista se'ns obre tot l'horitzó format per les muntanyes de Llaberia-Mola de Colldejou, el Port, el Montsant, i les comarques del Priorat i part de la Ribera d'Ebre.

Al portell abandonem les marques del GR i ens dirigim cap a la dreta. Anem a trobar el PR (senyalitzat amb marques grogues i blanques) que ens portarà, per pista, fins a Pradell de la Teixeta, un dels pobles que dóna nom a la serra.

Un cop arribats a Pradell (465 m), anem a buscar el camí de l'Argentera, un sender amb trams empedrats que ens permetrà enfilar-nos altra vegada a la carena de la serra, aquest cop resseguint el barranc de la Coma Tornera. Al capdamunt ens espera l'Enderrocada (700 m) i una bona vista del Camp de Tarragona amb el mar al fons.

Des de l'Enderrocada anem cap a la dreta, resseguint més o menys la carena. Aques bocí d'excursió ens permet enllaçar amb el tram final, el que ens portarà fins a la Torre de Fontaubella (368 m).

Per arribar a la Torre seguim el camí de l'Argentera, actualment marcat com a PR, un sender amb restes d'empedrat que passa pel mig de la zona cremada en l'incendi del 2007, i antiga zona de conreu tal com demostren els marges i les casetes de pedra seca.

Un cop arribats a la Torre ja només ens queda caminar 20 minuts per la carretera per arribar fins a la parada de tren de Pradell.

Com és habitual en el nostre terme, eviteu els dies de calor i també els de molt de vent. Aprofiteu els dies de cels nets i bona visibilitat.

Durada aprox. (hores caminar): 5 h. Aquesta excursió es pot convertir en una passejada d'un matí si des del Portell del Peiró baixem directament cap a la Torre de Fontaubella.

Hi ha algun tipus de senyalització en gairebé tot el recorregut.

Mapa recomanat: Vall de Cortiella, Serra de Pradell, Puigcerver 1:15 000

GR 11. Capítol 12

2011-06-28T17:27:00.002+02:00

28a etapa Parzán - Refugi de Pineta
19 km. Desnivells: 1.205 de pujada; 1.095 de baixada

18 de juny de 2011

L'etapa comença amb 3 km de carretera asfaltada, els que van de Parzán a Chisagüés. Després es continua pujant suaument per una pista de terra que recorre tota la vall del riu Langorrués fins on aparquen la majoria de cotxes dels excursionistes que fan altres coses diferents de la travessa dels Pirineus. Des d'aquest punt, el GR 11 s'enfila ràpidament per un sender fins al coll de Pietramula, des d'on s'obre una vista magnífica cap a les Tres Marias i el massís del Mont Perdut, amb el balcó de Pineta a la dreta. A partir d'aquí, tot baixada sense parar; només la Plana Fonda ens ha donat una mica de descans. Si convé, el petit refugi lliure de la Larri està molt net.

En lloc de baixar seguint les marques del GR, ho hem fet pel costat de les cascades de la Larri, pel sender fet d'escales. Des del parador, on hem recuperat les marques, ja només ens faltava fer els dos quilòmetres que el separen del refugi de Pineta. Ara bé, poc abans d'arribar-hi, ens hem hagut de descalçar i travessar el riu Cinca. En el cas que no es vulgui creuar el riu, el tram entre el parador i el refugi es pot fer per carretera.

Des del refugi, es veu la paret per on hem de pujar demà, i és inevitable preguntar-se “per on?”

Dormir (i sopar a 2/4 de 9!): - Refugi de Pineta

29a etapa Ref. de Pineta - Refugi de Góriz
12,6 km. Desnivells: 1.215 m + 630 de pujada; 750 + 135 de baixada

19 de juny de 2011

Etapa espectacular, especialment si es fa amb un dia sencer de cel net i blau que et permeti anar relaxat. Cal aixecar-se aviat perquè l'etapa és dura i val la pena fer la primera pujada ben fresquets. D'entrada cal travessar el riu a gual i, com que baixa amb molta alegria, toca descalçar-se i refrescar-se els peus i part de la cama de bon matí (les 6 tocades). Llavors, sense treva, cal pujar els 1.200 m que separen el riu Cinca del coll d'Añisclo. El sender primer passa entre la fageda, després creua algunes cascades, grimpa per alguns passos rocosos, s'endinsa per prats alpins i finalment s'acaba caminant directament sobre la roca pelada. Les vistes cap baix a la vall de Pineta són ben aèries, tot i que el camí en cap moment fa sensació de perill. Arribats al coll d'Añisclo, un trencalòs ens ha sobrevolat; és un bon lloc per a esmorzar.

A partir d'aquí a tota la bibliografia existent es planteja el dilema entre si anar per la Faixa dera Olas o baixar fins a la Fuen Blanca, és a dir, l'inici de la vall d'Añisclo. En el primer cas es perd i es guanya poc desnivell i t'estalvies unes 2 hores de caminar, però el camí és exposat. En el segon cas, has de baixar 750 m de desnivell, pujar-ne 630 i allargar la travessa, però mai no expliquen que l'esforç val la pena, almenys en aquesta època.

La baixada es fa bé i és entretinguda, ja que el riu fa tot un seguit de cascades i tolls d'aigua que si no fos perquè està gelada t'hi llançaries de cap, i els prats estan plens de flors, entre elles orquídies i mates d'edelweiss. A la vora del sender mateix es pot agafar aigua, ja que hi ha llocs d'on surt directament de la roca. S'arriba a la passarel·la que serveix per travessar el riu Bellos i ja comença la pujada pel barranc d'Arrablo. Es passa pel costat de la cabana de pastors de la Fuen Blanca (de pedra i amb la porta oberta, està prou bé per a aixoplugar-s'hi si cal) i vinga amunt. Aquest barranc ha format una sèrie de parets maquíssimes i té unes aigües tan netes, que fins i tot vam poder veure un tritó. A més a més, durant l'últim sector abans d'arribar al coll d'Arrablo, la vista cap a les Tres Serols és impressionant, probablement de les més boniques de la travessa.

Des del coll d'Arrablo ja només hi ha una curta baixada de mitja hora fins al refugi de Góriz, que, per cert, té unes instal·lacions “higièniques” (vàters i dutxes) penoses.

Dormir (sopar i esmorzar): - Refugi de Góriz

30a etapa Ref. de Pineta - Puen de los Nabarros
14,5 km. Desnivells: 1.195 m de baixada; 60 m de pujada

20 de juny de 2011

La baixada des de Góriz fins a la Pradera de Ordesa és ben agradable, no presenta cap dificultat i, si no es té pressa, permet encantar-se amb les diverses cascades que es van trobant pel camí. Des de la Cola de Caballo és pista, però com que és de terra no es fa excessivament pesada. El sender que baixa des de la Pradera fins al Puen deros Nabarros pel camí de Turieto Baxo (direcció Torla) també és ben bonic: va pràcticament tota l'estona pel mig d'un bosc de faigs, resseguint el riu Arazas, el qual forma boniques cascades que no tenen res a envejar a la famosa Cola de Caballo, especialment la del Molinieto.

En una bifurcació ben senyalitzada, cal decidir si es vol acabar l'etapa a Torla o al Puen deros Nabarros. En el primer cas cal anar cap a l'esquerra, pel camí que, en 3 km, porta fins a Torla. En el segon cas cal seguir cap a la dreta, travessar una olla d'aigua blava que hi ha sota el Puen dera Canaleta i enfilar-se fins arribar al Puen deros Nabarros, a la cruïlla entre la carretera que porta cap a Ordesa i la pista que va fins a San Nicolás de Bujaruelo (això es pot fer en uns 10 minuts).

El Castellet de l'Esteve (o de l'Elvira)

2011-05-11T16:23:00.000+02:00

Com s'arriba al punt de sortida: venint de l'Hospitalet de l'Infant, cal deixar l'A7 / N-340 per agafar l'antiga N-340 (actualment N-340a) que porta fins al Perelló i que coincideix amb l'antiga Via Augusta romana. Entre els 3 i 4 quilòmetres, poc després d'un tomb molt tancat, a mà esquerra hi ha la cruïlla amb el camí del Raqui/carretera de Punta de Calafat, aquí es pot aparcar el cotxe.

Un cop hàgim deixat el cotxe, tornarem enrere caminant i passarem pel davant del Mas de Pataca, fàcilment identificable perquè està escrit per tot arreu. Poc després a mà esquerra surt un camí; no hi ha cadena però no és transitable en cotxe (i quan hi hem passat nosaltres, ni amb 4x4).

L'itinerari comença aquí. Està tot marcat amb unes pintades de color blau que ens ajudaran a anar pel bon camí. Al començament es passa a la vora de trossos conreats amb oliveres.

En una primera bifurcació, anirem cap a la dreta, endinsant-nos pel barranc, cosa que ens obligarà a anar trampejant els rocs.

Trobem una segona bifurcació. En aquest cas abandonem el curs del barranc i, girant cap a l'esquerra, seguim una pista en mal estat que va pujant.

Arribem a un coll. Al nostre davant veiem el Castellet. Deixem la pista principal, que segueix cap a l'esquerra, i agafem el trencall de la dreta. Passem pel costat d'una torre elèctrica d'alta tensió. Aquí s'acaba la pista i comença el senderó que s'enfila decidit cap al Castellet.

Arribem al Castellet. El sender el voreja per la cara sud. És factible pujar-hi, ja que hi han instal·lat unes cadenes per a superar l'últim esglaó, però el caminet per arribar-hi no és gaire clar. Com a orientació, cal mirar per on és possible pujar al primer esglaó; des d'allí ja es veu quina pot ser la canal de pujada i, llavors, es veuen les cadenes.

Retornem al sender marcat amb pintura blava i algunes fites; acaba de vorejar el Castellet i es dirigeix cap a la Foradada de l'Esteve carenejant.

Foradada de l'Esteve.

Seguim el sender. A mà esquerra surt un caminet imprecís que, si es vol, permet pujar a la roca on hi ha la foradada.

Continuem pel sender, que acaba desembocant a la pista. Ara l'hem de seguir cap a l'esquerra, per tornar cap on tenim els cotxes. Passem pel coll i a partir d'aquí l'itinerari de tornada és el mateix que el d'anada.

El fet que algú hagi fet les pintades facilita molt aquest itinerari, una perfecta matinal. Atenció, perquè al mapa Muntanyes de Vandellòs de la Piolet, el Castellet de l'Esteve està ubicat a un altre lloc.

La Torre de Fontaubella – la Mola de Colldejou per la Canal del Mig – castell de la Mola - Portell de les Processons – Coll del Guix – Drecera d'en Ramon - la Miranda de Llaberia – la Foradada – el Portell – Camí dels Revolts – Vall de Massanes – Pla de la Femada – la Torre de Fontaubella

2011-04-22T19:37:00.001+02:00

Aquesta excursió ens permetrà en menys d'un dia accedir als punts més alts de les dues muntanyes principals que conformen l'EIN de la Serra de Llaberia, situat entre les comarques del Priorat, el Baix Camp i la Ribera d'Ebre.

Sortim de la Torre de Fontaubella (368 m) pel camí dels Horts. En una primera bifurcació, senyalitzada amb un pal indicador, agafarem el camí cimentat de l'esquerra (el de la dreta fa cap al cementiri). En una segona bifurcació, també senyalitzada, agafarem el de la dreta (Canal del Mig), que fa pujada. Arribem a la carretera, la creuem. Es passa per un bocí de sender i es fa cap altra vegada a la carretera.

Un pal indicador ens assenyala el camí de la Mola de Colldejou; al llarg del recorregut fins al cim trobarem marques de color groc, que ens indicaran per on anar en cas de dubte. Aquest camí és molt dret i al final cal grimpar una mica (sense dificultat, però), per això val la pena anar-se aturant per admirar les vistes del poble al capdavall i del Montsant al fons; també podrem observar la diversitat d'arbres que hi ha durant el recorregut: pins, alzines, aurons, til·lers, algun grèvol i algun teix.

Just abans de la canal pròpiament dita ens encreuarem amb un sender que, resseguint el cingle, enllaça el GR 7-3 i la Canal del Corb. Nosaltres seguim recte amunt.

Un cop hàgim superat la canal i ja siguem dalt de la Mola (entre 1 h i 1 h 20') ens dirigirem cap a l'esquerra, per anar fins al Pouet i el Bassot de la Mola (898 m) i enllaçar amb el GR 7-3. Des del pla de la Mola, hi ha una bonica vista de la vessant nord de la serra de Llaberia i també ens podem fer una idea del lloc per on passa la drecera d'en Ramon.

Seguint les marques del GR cap a l'esquerra arribarem al punt més alt de la Mola (923 m), on hi ha una torre del temps dels carlins i també molt bona vista dels voltants amb el mar al fons.

Des de la torre, mirant cap a mar, tornarem a seguir les marques de GR, aquest cop cap a la dreta, per anar a buscar el Portell de les Processons i descendir fins al coll del Guix (uns 40').

Des del coll del Guix (626 m) tornarem a pujar, aquest cop cap a la Miranda de Llaberia. Ho fem seguint la drecera d'en Ramon, un sender molt dret, al llarg del qual trobarem algunes marques de pintura blava. Atenció, perquè, malgrat que al coll del Guix hi ha un pal indicador, la drecera no està indicada, però en canvi sí que es veu un sender evident que surt entre la pista a Colldejou per a BTT i la de la Font de l'Abellar.

Com ja s'ha dit, la drecera fa pujada i, en aquest cas, també val la pena aturar-se de tant en tant, primer per la vegetació (passem a la vora de grèvols preciosos i entremig d'aurons), més amunt per les vistes cap a la Mola de Colldejou.

Després d'una petita grimpada on no fan falta ni les mans, arribem a la Miranda de Llaberia (917 m), ben a prop del vèrtex geodèsic i el radar meteorològic (aprox. 1 hora). Les vistes són magnífiques cap a totes bandes: des del Montsià fins, en un dia clar, als Pirineus.

A partir d'aquí ens dirigim, resseguint la carena del cingle cap a la dreta, a la Foradada i el Portell de Llaberia. Passem a la vora de la roca Foradada, abocada al buit.

Seguim i arribem al Portell, comencem a baixar pels Revolts, un camí empedrat preciós, marcat a més a més com a GR.

Trobem una bifurcació amb un pal indicador. Abandonem el GR (que ens portaria altra vegada al coll del Guix) i seguim les marques del PR-C 53, que ens portaran fins a la bassa de Massanes (515 m) i el barranc del mateix nom. El sender s'acaba a la pista, que seguim cap a l'esquerra (1 h aprox.).

Al cap de no res, trobem un trencall a mà dreta, amb un pal indicador. Seguim aquest sender, l'anomenat Camí de Massanes, i arribarem, després de passar per un bosc molt agradable, fins a la font de Fontaubella (normalment raja). D'aquí, seguint la pista, arribarem fins al Pla de la Femada.

En aquest punt, un altre pal indicador ens assenyala la direcció per a tornar fins a la Torre de Fontaubella. Ho farem per un bonic camí empedrat que acaba desembocant a una pista. La seguirem cap a la dreta; sense pèrdua arribarem al poble, entrant a la vora dels rentadors (1 h 40') .

Distància: 12 km aprox.

Desnivells: pujada 555 m + 310 m; baixada 300 m + 550 m

Nivell dificultat: mitjana (3-3-3-3 segons barem CEC)

Accessos: A la Torre de Fontaubella s'hi pot arribar en cotxe per tres carreteres diferents (la TV-3001 que ve de Marçà, la TV-3223 que ve de Pradell i la T-322 que ve de Colldejou) i, a més a més, té un baixador de tren (el de Pradell de la Teixeta) a només 20 minuts caminant. Si s'hi arriba en tren, només cal seguir la carretera cap a la dreta durant un quilòmetre i mig.

Cartografia: Serra de Llaberia. 1:20.0000. Editorial Piolet.

Per la vegetació val la pena anar-hi a la tardor i a la primavera; l'hivern també és bona època. En canvi, eviteu els dies d'estiu i els de vent fort.

Grau de la Covassa (Siuranella)

2011-01-30T17:05:00.000+01:00

Deixem el cotxe al Coll d'Esplugues i ens enfilem pel PR-C 84 en direcció a Prades. Arribem a un trencall amb un pal indicador: cap a l'esquerra es va cap al grau Tallat, seguint les marques grogues i blanques del PR; cap a la dreta se'n va el Camí baix Gritella (marcat verd i blanc). Naltros hem de seguir cap a la dreta, és a dir, pel camí baix Gritella. El desnivell no varia gaire i només cal anar en compte a no desviar-se per algun dels senderons que obren els escaladors. El desviament cap al grau de la Covassa està indicat per un pal indicador, així, doncs, no cal patir.
Arribem al pal indicador i ens comencem a enfilar per un sender que, de tant en tant, passa per damunt la roca. Puja ràpid i s'acaba al cap damunt de Siuranella. Continuem seguint les fites, les quals ens portaran fins al mateix PR-C 84 que hem abandonat més avall.
Si volem fer una miniexcursió, només ens cal seguir les marques del PR cap a l'esquerra, passar pel grau Tallat i arribar fins a la carretera.
Si en canvi es vol fer una excursió una miqueta més llarga, cal seguir les marques del PR cap a la dreta fins al coll de la Vaca. Aquí abandonem el PR altra vegada per baixar per un sender que surt a mà dreta i que ens portarà pel barranc de les Fonts Caldes (hi ha alguna marca blanca de tant en tant). Passarem pel costat d'una toma d'aigua i pels sectors d'escalada coneguts com l'Olla i la Rambla. Arribem a la base d'una roca molt característica coneguda com a Pilar del Cargol. Aquí agafarem un sender que surt a mà dreta i travessa el barranc cap a l'altra banda, el sender s'enfila alhora que decanta cap a l'esquerra per anar fent el tomb a l'anomenat "lo Jueu". Cal dir que aquest tram de sender no és gaire clar i, més endavant, està pràcticament perdut, almenys fins al pal indicador que, a mà esquerra, indica el grau del Jueu i la Cova de Donya Blanca. Atenció, no hem de seguir aquesta indicació, sinó que hem d'anar recte, sense perdre alçada. A partir d'aquí el sender està molt bé i ens portarà fins al pal indicador del grau de la Covassa i, seguint recte, fins a la cruïlla amb el PR-C 84. Des d'aquí ja només cal anar cap a l'esquerra, fins a la carretera.

Vista des de Siurana del tram de camí més enredat. A la dreta hi ha el barranc de les Fonts Caldes.

GR 11. Capítol 11

2010-10-12T19:36:00.003+02:00

25a etapa Pont d'Ixalenques – entrada Vall d'Estós
26 km. Desnivells: 1.370 m de pujada, 1.456 de baixada

25 de setembre de 2010
Després de sopar i dormir a l'Hostal Fonda Mas de Vilaller, ens hem aixecat a les 5.20 amb la intenció de començar a caminar a les 6 des del pont d'Ixalenques. Com que l'etapa d'avui ja serà prou llarga, ens hem estalviat el bocí que va del refugi de Conangles fins a aquest punt.
A Vilaller el cel estava ras, però a l'alçada de Senet ha començat a ploure. Hem aparcat i, com que continuava plovent, ens hem tapat tan bé com hem pogut. Comencem a caminar a 2/4 de 7. Més de la meitat de la pujada fins a la cabana d'Angliós la fem a les fosques. Arribem a la cabana cap a les 9; des que hem començat a caminar que no ha parat de ploure i de fer vent, per això ens hi aturem per esmorzar i per veure si el temps canvia, si no haurem de recular (per cert, la cabana, de fusta, està força neta, però hi deu fer fresca de nit, perquè hi passa una mica d'aire). A 1/4 d'11 ens fa l'efecte que el cel no està tan ennuvolat i que la pluja gelada ha afluixat una mica, per això decidim continuar amb l'etapa. Encara fa fred, vent i el plugim es converteix en neu a mesura que pugem. Rebassem el primer coll, rodegem el llac de Cap de Llauset i ens enfilem fins al coll de Ballibierna on arribem a la 1 en punt. A partir d'aquí no hauríem de parar de veure cims de 3.000 m, però els nuvols ens ho impedeixen.
S'han acabat les pujades i comença la baixada, tot i que cal anar molt en compte entre els grans rocs i la mica de neu. A més a més a la zona dels Ibons de Ballibierna les marques del GR es perden fàcilment (el primer cal rodejar-lo per l'esquerra i el segon per la dreta). El temps continua igual fins que comencem a apropar-nos a la pleta de Llosás i al Puen de Coronas: el cel s'aclareix ràpidament i acaba completament blau, de manera que es fa difícil de creure que hagi fet tan mal temps fins llavors. Al refugi lliure de Corones hi ha força gent (és dissabte); després de fer-hi un descans i disfrutar de les vistes cap al Tempestades i el tuc de Culebras, comencem a baixar pista avall. Passem pel pla de Senarta, arribem a la carretera i ens dirigim cap a l'hostal on dormirem, situat a la mateixa entrada de la vall d'Estós, a només 300 m del GR. Hi hem arribat entre un quart i dos de 8 del vespre.

Dormir (sopar i esmorzar): - Hostal Parque Natural

26a etapa entrada Vall d'Estós - Refugi de Biadós
19 km. Desnivells: 1.240 m de pujada, 850 de baixada.

26 de setembre de 2010
Hem hagut de despertar la mestressa de l'hostal per poder pagar i marxar i per això hem començat a caminar a 1/4 de 10. El dia que fa és preciós. La pujada per la vall d'Estós fins al refugi del mateix nom és agradable, suau i entretinguda amb vistes cap al Perdiguero, el pas per les Gorgues Galantes i el bestiar de la pleta del Tormo. El recorregut des del refugi d'Estós fins al coll de Chistau també és molt maco (mirant enrere es veu tot el massís Aneto-Maladeta), però la vista enganya, ja que darrera el que sembla el coll definitiu s'hi amaga una altra pujada que porta, ara sí, fins al coll de Chistau-Estós. Per cert, en aquest últim bocí encara s'hi aguantava perfectament la neu que devia haver caigut ahir. Al coll, on hem arribat cap a 2/4 de 3, hem dinat.

A partir d'aquí tot és baixada (i quina baixada!), fins a Añes Cruces, amb una vista impressionant del Bachimala al davant. Després s'arriba a les bordes i el refugi de Biadós tot resseguint un llarg senderó que passa a mitja vessant, mentre a l'altra banda de riu es va desplegant la mola immensa i preciosa del massís del Posets-Llardana. Hem arribat al refugi cap a les 6 de la tarda.
De moment aquesta és, pel paisatge, una de les millors etapes del GR, especialment si has fet algun dels 3.000 que es veuen pel camí.

Dormir (sopar i esmorzar): - Refugi de Biadós

27a etapa Ref. de Biadós - Parzán
19 km. Desnivells: 755 m de pujada, 1.370 de baixada.

27 de setembre de 2010

Avui el dia que ha fet també ha estat molt maco, però l'etapa potser és de les més fluixes, paisatgísticament parlant. En canvi ha estat duríssima, especialment la baixada.
Hem marxat del refugi 10 minuts abans de tocar les 9 (per cert, també hem hagut de despertar la mestressa, avui). Hem baixat fins a la Virgen Blanca per agafar la pista, tallada de tant en tant per senders, que puja fins força amunt dels Montarruegos. Des d'aquí la vista també enganya, de manera que cap dels colls que es veuen és el de Chistau, sinó que aquest queda amagat darrera, cap a la banda de la punta Suelsa. Això sí, la vista d'aquesta muntanya és impressionant des del sender que porta fins al punt més alt d'aquesta etapa. Al coll de Chistau, on hem arribat cap a la 1 del migdia, hi ha un petit refugi lliure (no gaire polit, per cert).
Des d'aquí ja comença la baixada, primer per sender i pista, però a partir de la central d'Ordiceto, per una pista que es fa interminable i que arriba fins a la carretera. Des d'aquí, on hem arribat cap a 1/4 de 5, s'agafa un senderó que et porta en un quart d'hora a Parzán.

GR 11. Capítol 10

2009-10-23T16:34:00.005+02:00

21a etapa La Guingueta d'Àneu – Ref. Ernest Mallafré
15,5 km. Desnivells: 1.005 m de pujada, 210 de baixada.

24 de setembre de 2009
Hem sortit de Reus a quarts de 8 i hem arribat a la Guingueta cap a les 12. Ens hem posat a caminar a les 12 i,la veritat, que feia calor. Hem pujat fins al poble de Jou i, després d'un tram de pista asfaltada i un altre tram de sender recuperat, hem fet cap a Estaís. I d'Estaís, per sender i pista, fins a Espot, on ens hem entaulat en un restaurant per dinar. Després de dinar, hem agafat la pista asfaltada que porta fins a l'aparcament d'entrada al Parc nacional d'Aigüestortes, però que hem abandonat al cap d'un quilòmetre (més o menys) de sortir del poble per anar seguint el sender que passa per l'altra riba del riu. Al començament es passa pel costat d'avellaners grandiosos i, més tard, ja dins al parc, hi ha una bona colla de pins negres també impressionants. Finalment hem arribat al refugi, a 10 minuts del GR. Avui, pim-pam, ja hem fet els primers mil metres de desnivell.

Dormir (sopar i esmorzar) al refugi guardat Ernest Mallafré.

22a etapa Ref. Ernest Mallafré – Ref. Colomérs
10,6 km. Desnivells: 585 m de pujada; 400 de baixada

25 de setembre de 2009
Cap a les 8 hem sortit del refugi, amb un temps magnífic que ha durat tot el dia. Hem anat a trobar l'estany de Sant Maurici, ens hem enfilat fins al de Ratera passant pel mig del bosc (marques dels Carros de Foc), i d'aquí cap al port de Ratera. Com que feia bon temps, hem pujat al Tuc de Ratera (2.860 m aprox.), afegint una horeta i mitja i 270 m de desnivell al recorregut. I ha valgut la pena, perquè hem vist l'Aneto – Maladetes, els Besiberris, el Montardo i el circ de Colomérs des de l'aire. El paisatge al llarg de l'etapa també és molt bonic, passant a la vora dels llacs Obago, Redon i Long.

Tot i allargar l'excursió amb aquesta ascensió hem arribat al refugi dels primers. Per cert, el refugi de Colómers és nou i les instal·lacions estan molt bé, però tothom hi hem trobat a faltar l'aigua calenta per a dutxar-se.

Dormir (sopar i esmorzar) al refugi Colomérs.

23a etapa Ref. Colomérs – Ref. Restanca
6,5 km. Desnivells: 450 + 150 m de pujada, 150 + 500 de baixada.

26 de setembre de 2009
Aquesta etapa segueix la variant GR 11.18, més curta i probablement més bonica que la variant principal que baixa a la vall.
El fet que sigui més curta, et permet complementar-la amb l'ascensió al Montardo (2.833 m) un clàssic de la Vall d'Aran, tal com hem pogut comprovar. Al començament no teníem clar si el faríem, perquè a mesura que arribàvem al port de Caldes el paisatge s'anava emboirant, però tot ha sigut passar-lo, que el temps s'ha anat aclarint. Així, doncs, ens hem enfilat al Montardo (des del collet d'Oelhacrestada), afegint unes 2 hores i mitja i 430 m de desnivell a l'excursió d'avui. Després bonic descens cap al llac del Cap deth Pòrt (on hem reposat a la riba) i al de la Restanca, on hi ha el refugi. Avui, també hem sigut dels primers a arribar al refugi, que, per cert, disposa d'una bona col·lecció d'Asterix i Obèlix per passar l'estona.

Dormir (sopar i esmorzar) al refugi dera Restanca

24 etapa Ref. Restanca – Ref. Conangles
10,7 km. Desnivells: 100 + 100 + 500 m de pujada, 100 + 100 + 1.150 de baixada.

27 de setembre de 2009
Avui el dia estava una miqueta núvol, però la veritat és que ens ha anat la mar de bé perquè no ens ha tocat el sol directament, i, en canvi, no ens ha tapat cap vista.
Hem sigut pràcticament els únics que transitàvem per la vall de Rius, a diferència dels dies anteriors, en què ens hem trobat molta gent fent itineraris diversos (però ningú més el GR 11). El camí té alguns bocins empedrats i es passa pel costat d'una construcció de la xarxa hidrogràfica del 1946. Així com la pujada és molt gradual, la baixada és bastant forta però ben feta. Al capdavall ja hem vist els primers fajos canviant de color.
En arribar al trencall que va cap a l'Ospitau de Vielha, hem decidit anar fins al refugi de Conangles, ja que al davant hi ha un aparcament i hem pensat que aniria millor al taxista per recollir-nos.

GR 11. Capítol 9

2009-08-01T14:55:00.009+02:00

19a etapa Tavascan - Estaon
11 km. Desnivells: 710 m de pujada, 590 m de baixada.

2 de maig de 2009
Ens hem aixecat a les 8 i hem esmorzat tranquil·lament, ja que les previsions del temps són molt bones i el dia és llarg. A 2/4 de 10 ens hem posat a caminar passant per damunt del pont de Tavascan. El camí fins a Aineto, un camí ral amb trams empedrats, puja suaument. Es passa pel mig del poblet, a tocar de l'església romànica de Sant Romà, i de seguida s'agafa un sender que puja molt dret fins a trobar un altre caminet empedrat i amb voladissos, que va resseguint la muntanya fins a Lleret. Aquest camí penjat, està en més bon estat que el que va de Boldís Sobirà a Tavascan i és una mica més ample, de manera que la sensació de vertigen no és la mateixa que provoca l'altre.
Passat Lleret, ens hem anat enfilant per una pista i, finalment per una forta pujada fins al coll de Lleret (1.830 m). Des d'aquí hem pogut veure que, a l'etapa de demà, hi ha força neu...
La baixada fins a Estaon primer és ràpida, muntanya avall fins a les bordes de Nibrós, i després va resseguint el riu per un camí molt bonic, també amb trams empedrats, que acaba desembocant a una pista (marques antigues de GR indiquen que abans no s'anava per la pista, sinó que el camí continuava paral·lel al riu, però per l'altre costat). Poc abans que la pista arribi a la carretera que enllaça Estaon amb Ribera de Cardós, a la dreta surt un sender que s'enfila ràpidament fins al poble, on hem arribat cap a les 4. Per cert, a diferència de la tardor de l'any passat, ara el refugi d'Estaon sí que està obert.

Dormir a l'apartament La Foradada de Casa Motxo (a més a més la Mariana ens ha fet un sopar boníssim, ens ha deixat coses per esmorzar i ens ha fet uns entrepans per dinar.)

20a etapa Tavascan – la Guingueta
9,5 km. Desnivells: 970 m de pujada, 1260 m de baixada.

3 de maig de 2009
Ens hem aixecat a les 7 per començar a caminar a les 8 (tot i que se'ns ha acabat fent més tard). La intenció és arribar a la Guingueta cap al migdia, trucar al taxi, anar a buscar el cotxe a Tavascan i baixar cap a casa. Com que vam veure (i de fet ja ens ho havien dit) que hi ha neu uns 300 metres ben bons, ja hem previst que tardarem més a fer l'etapa i per això vam demanar a la Mariana que ens fes uns entrepans per dinar.
Hem sortit d'Estaon a quarts de nou amb un dia preciós. El camí, empedrat com tants en aquesta zona, és molt agradable i puja bastant suau. De moment no hi ha dubtes pel que fa al camí a seguir, però a l'alçada de la borda d'en Galan perdem marques i no estem segurs de quin sender hem de seguir. Finalment retrobem les marques que ens fan anar pujant. Arribem a les primeres clapes de neu i davant nostre veiem que el lloc per on se suposa que passa el GR està ben cobert de neu (com a mínim hi ha un tou de més d'1 m). Tot i això, com que des d'aquí es veu clarament on és el coll de Montcaubo, decidim anar pujant pel mig del bosc mirant d'esquivar la neu, però a mesura que anem pujant cada vegada és més difícil evitar-la i finalment arribem al capdamunt del Montcaubo (2.290 m) amb els peus i els camalls ben xops. Això, sí, molt bona vista cap a tots dos costats (d'on venim i on anem).

És la 1 del migdia i encara ens queda tot el camí de baixada, sense saber ni poder veure on són les marques del GR. Preveiem que l'estat de la muntanya serà com el de pujada o pitjor. Decidim que és millor retornar per on hem vingut (ja que al cap i a la fi sabem per on anar), que arriscar-nos a baixar per l'altra vessant.
Així, doncs, abandonem l'etapa i tornem enrere fins a Estaon. Baixar per on hem pujat es fa fatigós, però ho enllestim més ràpidament del que ens pensem. Dinem allí on s'acaba la neu; a partir d'aquí la baixada fins al poble és ràpida, on arribem a quarts de 5.
Truquem al taxi i cap a Tavascan. Aquesta etapa, encara que inacabada, la donem per feta i, per tant, la següent la començarem a la Guingueta.

GR 11 Revival. Capítol 8

2009-06-01T18:42:00.007+02:00

16a etapa Encamp - Arinsal
17 km. Desnivells aproximats: 700 + 400 + 600 m de pujada; 700 + 400 + 600 m de baixada.

9 d'octubre de 2008
Ahir vam arribar a Encamp després d’haver deixat el cotxe a la Guingueta d’Àneu, baixar amb l’autobús a Sort, agafar un taxi (fregoneta de transport escolar) fins a la Seu d’Urgell i agafar un altre autobús fins a Andorra i d’allí encara un altre fins a Encamp.
Avui ens hem aixecat, hem esmorzat i ens hem posat a caminar cap a 3/4 de 9. La pujada ha començat d’entrada. Hem passat per les Bons (un grupet de cases aferrades a la roca i l’ermita romànica de Sant Romà, tot a tocar d’Encamp) i ens hem enfilat bosc amunt cap al coll d’Ordino, el punt més alt d’avui. El dia s’ha aixecat amb el cel tapat lleugerament, però s’ha anat aclarint durant el dia. Hem baixat per un altre sender fins al trencall que se’n va cap al poble d’Ordino i hem començat la segona pujada del dia, primer per pista i després per sender. Alguns trams d’aquest bosc són realment bonics, ja que entre els pins hi ha til·lers i bedolls, que comencen a canviar el color de les fulles. Hem dinat just abans d’agafar la baixada cap a la Cortinada. La Cortinada abans devien ser un parell de cases i l’ermita, però ara té un camp de golf i tot! De la Cortinada a Arans només hi ha un quart d’hora pel costat del riu Valira (per cert, tant a la Cortinada com a Arans hi ha fonts per a aprovisionar-se d’aigua). I des d’Arans hem començat l’última pujada, que no ha estat la més pesada per ser l’última, sinó perquè són 600 metres drets sense parar. Hem arribat al coll de les Cases esgotats; per sort la baixada per l’altra vessant ha estat tota una altra cosa, ja que el sender va fent llaçades per baixar més suaument. Hem arribat al centre d’Arinsal cap a les 6 de la tarda.
Per cert, aquesta etapa i les dues següents estan molt ben marcades, especialment la part andorrana.

Dormir a l'Hotel Coray*** d'Encamp i l'Hotel Aymà** d'Arinsal (un dels pocs oberts en aquesta època).

17a etapa Arinsal - Àreu
25 km. Desnivells: 1.400 m de pujada i 1.400 de baixada.

10 d'octubre de 2008
Després de sopar, dormir i esmorzar en un hotel autènticament familiar (érem naltros sols), hem començat a caminar que passaven 10 minuts de les 8. La d’avui és segurament l’etapa més dura, potser no tant pel desnivell (si sumem, ahir en vam fer més), sinó per la llargada, especialment de la baixada (15 km). Tot i això, és una etapa plenament pirinenca (la Portella de Baiau, frontera catalano-andorrana, és a 2.760 m), que compta amb l’alicient del paisatge ferruginós de les muntanyes i acolorit dels arbres a la tardor. La pujada és constant, només amb un breu repòs planer al pla de Comapedrosa, resseguint sempre el curs dels rius d’Arinsal i de Comapedrosa. Des de l’estany Negre ja es veu la portella. Al punt més alt de l’etapa (i també del sector català del GR 11) ens fem la foto de rigor recolzant la càmera a la gran fita que hi ha. Cap a l’altra banda de la portella s’estén un mar de muntanyes gegantines, els dos estanys de Baiau... i també una tartera dreta com ella sola que així de cop fa impressió. El cim del Comapedrosa és molt a prop, però no suficientment a prop per gastar energies pujant-lo (i baixant-lo). Baixem per la tartera, passem pel costat de l’estany gran i arribem al refugi de Baiau (no guardat, però en molt bones condicions: enfustat de dins, amb lliteres, matalassos i coixins, taula i banquetes). El sender baixa bé, però al pla de Boet ja comença a sortir el cansament i encara ens falten 10 km. El camí (no la pista) que passa pel bosc de Font Tallada fins al pla de la Selva és planer, molt agradable i amb trams empedrats molt bonics. Al pla de la Selva recuperem la pista que havíem abandonat al pla de Boet, però al cap de poca estona la tornem a deixar per continuar per sender. Aquest tram que comença al pla de Boet forma part d’una ruta senyalitzada pel Parc Natural de l’Alt Pirineu. Al final, però, sí que es fa cap a la pista que porta a Àreu: el tram més dur, segurament pel cansament acumulat. Arribem a Àreu a les 8 del vespre, negre nit.
Ens ensenyen l’apartament i comprem el que necessitem per sopar, esmorzar i dinar l’endemà a l’única botiga de queviures que atén una senyora gran, del poble, sense cap mena de pressa per tancar.

Dormir a Apartaments Hotel Vallferrera (també hi ha hotel-restaurant, però l'hem enganxat tancat aquest cap de setmana).

18a etapa Àreu - Tavascan
16,5 km. Desnivells: 1.100 + 100 m pujada; 1.200 baixada

11 d'octubre de 2008
Ens hem aixecat quan ens ha semblat i hem esmorzat tranquil·lament. A 2/4 de 10 ens hem posat a caminar per anar a recuperar el GR 11, que comença passada la Força d’Àreu. Primer la pujada és molt suau, ja que fa llaçades per una pista, però a partir de les bordes de Costuix, el camí es converteix en un sender que puja d’una manera més dreta, però força bé, entre el bosc (no com la burrada d’Arans). Quan s’arriba al coll de Tudela la vista és magnífica, encarats cap a les muntanyes d’Aigüestortes que sobresurten. Llavors et gires per veure les muntanyes de la vall que deixes enrere, amb la Pica d’Estats presidint-les i la vista d’un imponent Monteixo cara a cara. El paisatge d’avui és tan diferent del d’ahir! És més suau a la vista, però els desnivells es mantenen, al cap i a la fi hem fet 1.000 m de pujada i en farem 1.200 de baixada. La baixada es fa per un sender, el qual desemboca en una pista que no abandonarem fins arribar a Boldís Sobirà (hi ha font). La veritat és que els poblets d’aquestes valls (Ferrera, de Cardós, d’Àneu) són ben bonics. Abandonem Boldís Sobirà per un camí estret i penjat a més de 500 m sobre la vall, amb força trams empedrats i voladissos, que s’allarga fins a prop de Tavascan tot resseguint les corbes naturals de la muntanya. El caminet que ha anat de pla gairebé tota l’estona baixa de cop entre un bosc d’avellaners. Les 5 h 45’ que indicaven el llibre i els diferents cartells s’han vist sobrepassades, ja que hem arribat a Tavascan a les 6 de la tarda.

Dormir a l'Hotel Llacs de Cardós*

Colldejou – la Miranda de Llaberia – Colldejou

2009-06-01T18:41:00.004+02:00

Sortim a peu de carretera. A mà esquerra, abans d’arribar a Colldejou (a mà dreta si se’n ve), hi ha un pal indicador del PR-C 96 “Camí de Colldejou a Pratdip – Barranc del Salt de les Soques – Font del Bullidor - Pratdip”. El sender passa pel que era l’antic camí entre Colldejou i Pratdip, entre camps d’avellaners.
Travessem el barranc de les Estellades o Serralls i comencem a pujar. El sender s’acaba en una pista, que seguim cap a la dreta. Hi ha un pal indicador “Font del Bullidor (pel PR-C 96) – Coll del Guix – Pla dels Aladerns – Pratdip”. Estem seguint encara les marques grogues i blanques del PR.
Una mica més endavant, tornem a abandonar la pista per agafar un sender a mà esquerra (marcat pel PR) que s’endinsa pel que sembla un barranc; d’aquesta manera ens estalviem un bon bocí de pista.
El sender s’acaba altre cop a la pista. Ara la seguim cap a l’esquerra.
Tot i això, al cap de no res la tornem a deixar per tornar a caminar pel sender, que no para d’enfilar-se. Es passa pel costat d’un maset en runes.
Arribem a la font del Bullidor, en realitat una bassa que deixa anar aigua per un broc. Des d’aquí hi ha vistes cap al poble de Colldejou i la Mola.
Passem pel costat o per damunt de la bassa i recuperem la pista; la seguim cap a l’esquerra.
Pal indicador: venim de “Font del Bullidor – Barranc de les Soques – Colldejou”, el PR-C 96 segueix cap “Pla dels Aladerns – Cavall Bernat – Mont-redon – Pratdip”. Nosaltres seguim en direcció a “Coll del Guix – Mola de Colldejou – Vall de Massanes”. Per tant, abandonem el PR.
Arribem al Coll del Guix. Tot i que hi ha un pal indicador, nosaltres no seguirem cap de les indicacions.
Agafem un sender que ens surt a mà esquerra, amb un petit cartellet que diu “Miranda”: és la Drecera del Ramon (del Ramon Quadrada concretament). El sender, que puja molt dret, està força net. De tant en tant veurem alguna resta de marca blava, especialment en els llocs dubtosos.
Aquesta excursió pot ser especialment interessant a la tardor pel tipus de vegetació (aurons), on destaquen alguns grèvols la mar de macos i teixos de diverses mides.
La pujada s’acaba en un collet. Davant mateix, damunt la cinglera, veiem el radar meteorològic de Llaberia. Seguim les marques blaves en direcció al radar.
Grimpem per la curta cinglera i arribem a la Miranda. Des d’aquí la vista és magnífica: es pot veure el mar, part del Delta per darrere de les muntanyes de Vandellòs, el Port, els Pirineus més enllà de la Mola i el Montsant, i fins i tot les puntes de Montserrat per damunt de la zona del Montmell.
Ens dirigim cap al radar. El passem de llarg i, seguint en la mateixa direcció, anem cap a la Creu o Punta dels Frares. Les marques blaves es bifurquen. Nosaltres seguim les que van per dalt.
Trobem una rajoleta que indica “Creu” i “Mont-redon”. Ens desviem per anar cap a la creu. De tornada continuem seguint les marques blaves.
Trobem una altra rajoleta. Agafem el sender de l’esquerra “Camí del Recingle”, que baixa per anar a passar per sota el cingle, cap a la dreta.
Arribem a una cruïlla marcada amb una petita fita. Les marques blaves (i d’altres grogues i negres) segueixen recte cap al Cavall Bernat. Nosaltres girarem cap a l’esquerra, abandonant-les, per baixar decididament per la canal del Roc.
Es passa per un parell d’alzinars i una tartera, la zona és molt bonica. Tot i que no hi ha marques, el camí s’intueix i hi ha alguna fita de tant en tant.
Finalment, s’arriba al PR-C 96, l’antic camí que enllaçava Colldejou i Pratdip. El seguim cap a l’esquerra, per tornar a Colldejou.
Arribem al pal indicador on al matí hem abandonat el PR. Des d’aquí, repetim el camí per on hem vingut fins a Colldejou, seguint les marques del PR-C 96.

GR 11 Revival. Capítol 7

2009-05-19T18:54:00.010+02:00

13a etapa Puigcerdà – Refugi de Malniu
14 km. Desnivells: 1.050 m de pujada; uns 100 de baixada. Cota màxima: 2.200 m.

13 d'octubre de 2007
Ens hem aixecat cap a les 8, hem anat a esmorzar i, a les 10, carregats amb les motxiles ens hem dirigit cap a Guils, primer per la carretera i després per un camí. A Guils hem carregat les cantimplores per avui, ens hem enfilat pels seus carrers i no hem deixat de pujar fins a la Feixa. Per aquests voltants hi arriben un parell de pistes, per això estava tot plagat d'urbanites.
L’arribada al refugi de Malniu, cap a les 3 de la tarda, ha sigut com entrar a Barcelona: un munt de gent i un munt de cotxes. Després, a mesura que s’anava acostant el vespre, ja només hem anat quedant les persones que havíem de dormir al refugi o acampats pels voltants. El sopar ha estat bé: pasta a dojo, amanida, llom i poma.

Dormir al refugi de Malniu (guardat)

14a etapa Refugi de Malniu – Refugi Riu dels Orris
16.7 km. Desnivells: 300 + 450 + 500 m pujada; 200 + 650 + 400 baixada. Cota màxima: 2.700 m

14 d'octubre de 2007
Ens hem aixecat, esmorzat i preparat la motxila i a les 9 ens hem posat a caminar. Primer una pujada i de pla fins al refugi d’Engorgs, on, per cert, hi ha matalassos nous. Hem seguit cap amunt, cap als estanys dels Minyons i de la Portella i, finalment, fins al punt més alt que havíem d’assolir: la portella d’Engorgs o de Calm Colomer.

A partir d’aquí la soledat ha sigut completa. Després de la pujada ha vingut una baixada de 700 m, molt dreta, fins a la cabana dels Esparvers. No hi hem entrat, però ens ha fet l’efecte que es tractava d’una cabana de pastors i no pas d’un refugi. Hem dinat aquí, abans de remuntar l’última pujada del dia fins al pla de Vallcivera (on uns cavalls amb aire amenaçant no ens han deixat fer fotos) i fins al port de Vallcivera, punt per on passa la frontera entre Catalunya i Andorra.
La veritat és que el paisatge fins aquí és força bonic i d’aquí cap endavant encara més.
Un cop a Andorra no falta aigua, tant per la que baixa pel riu com per la que raja de les fonts instal•lades als refugis de l’Illa i de Fontverd. Després de travessar la frontera, hem fet cap a l’estany de l’Illa i d’allí hem anat baixant cap al refugi del Riu dels Orris, on hem arribat a les 5 tocades. Hem fet una mica de foc, però com que se’ns omplia el refugi de fum, hem decidit apagar-lo malgrat la fresca.
S’ha fet fosc i hem aguantat aixecats fins a les 9, hora en què ens hem posat a dormir.

Dormir al refugi Riu dels Orris (lliure)

15a etapa Refugi Riu dels Orris - Encamp
12.5 km. Desnivells: 150 pujada; 1.100 + 150 baixada. Cota màxima: 2.230 m.

15 d'octubre de 2007
Ens hem aixecat i hem acabat amb les provisions (no era qüestió d'arrossegar menjar fins baix); a 2/4 de 10 ens posàvem a caminar. El paisatge estava gebrat. Els arbres ja canvien el color de les fulles i, per tant, n’hem vist de grocs, carabasses i vermells. Hem passat pel refugi de Fontverd: més gran, més lluminós i amb estufa de llenya en lloc de foc a terra; també hi havia aigua canalitzada i taules de fusta a fora. Hem baixat de forma constant pel costat del riu Madriu, i per trams de camí empedrat molt ben conservat, fins arribar a l’alçada de Ràmio, on ens hem desviat per un altre sender que porta, pujant pujant fins al coll Jovell. Ha sigut travessar el coll i començar a sentir els sorolls de la “civilització”: una piconadora que va esgarrapant la muntanya per construir-hi nous apartaments. Tot i això, el camí de baixada és força agradable, es voreja l’estany apresat d’Engolasters i d’aquí es baixa cap Encamp per un sender bastant dret. A les 2, fi d’etapa.

Arbolí - Gallicant - els Gorgs

2009-05-12T09:33:00.005+02:00

Dissabte passat vaig portar a fer un excursioneta un autobús ple d'aprenents de català i voluntaris lingüístics.
Si ajunteu aquest recorregut amb el del "Gorgs del riu Siurana" (publicat al gener) us pot quedar una excursió força més llarga.

Sortim d'Arbolí (a 715 m) seguint les marques del GR 7 (franges blanques i vermelles), que trobarem al capdamunt del poble, en direcció nord-est.
El camí al principi és pla, però aviat comença a fer pujada. Aquesta pujada es fa tota per un bonic camí empedrat. S'allarga aproximadament 1,4 km, per això és important que cadascú la faci al seu pas.
Arribem al collet dels Colls. D'aquí fins a Gallicant caminarem entre 15 i 20 minuts per un sender i un camí pràcticament plans.
Arribem a Gallicant, poble deshabitat, situat a 900 m.
Des d'aquí continuem pel camí que porta als Gorgs, que forma part del GR 7. Aquest tram el farem d'anada i tornada. La primera part del camí és força pla i es passa majoritàriament per bosc, primer per sender i després per pista. A partir d'una bifurcació senyalitzada, el camí fa baixada (i, per tant, després farà pujada).
Arribem a una esplanada. Baixarem a veure el Gorg i el Gorguet. Per fer-ho, hem de creuar el riuet i baixar per un sender molt dret. Aquí s'ha de mirar molt bé on es posen els peus, ja que és estret i relliscós.
Després de veure aquest dos gorgs, reculem pujant pel mateix lloc i refent el mateix camí de vinguda, fins a Gallicant.
Un cop a Gallicant, ens encarem cap al nord-oest. Des d'aquí hi ha una bona perspectiva del poble de Siurana, damunt el cingle, i el Montsant al fons.
Baixem per un senderó, el qual enllaça amb una pista que ja no deixarem fins arribar al collet dels Colls. Primer la pista és plana, però al final fa una mica de pujada.
Un cop al collet dels Colls, seguim per la pista que se'n va a mà dreta, fins arribar al mas de Nadal. També és un recorregut pla.
Des del mas de Nadal baixem cap a l'ermita de Sant Pau d'Arbolí per un sender curt.
Finalment, des de l'ermita baixem cap al poble, seguint un altre camí empedrat bastant dret.

Distància: 8,5 km aprox. Desnivell: 200 m. Hores de caminar efectives: 3 h.

GR 11 Revival. Capítol 6

2009-04-30T18:28:00.005+02:00

11a etapa Núria - Planoles
17.7 km. Desnivells: 690 m de pujada, 747 + 770 de baixada. Cota màxima: 1.910 m.

28 d'abril de 2007
Hem agafat el cremallera que sortia de Ribes a les 7.30 per ser a les 8 a dalt a Núria. De seguida hem començat a baixar pel camí fins a Queralbs. A l’alçada d’unes obres que estan fent de millora del cremallera, ens hem trobat amb unes escales de pedra que ens han fet pujar un desnivell amb el qual no comptàvem i que desvien el camí de l’itinerari de sempre cap a un altre sender que al final fa cap, altra vegada, al camí original. Hem arribat a Queralbs a les 10.50, hem passat per l’església romànica de Sant Jaume i hem continuat, seguint el GR. Cal dir que, tant aquesta etapa com la següent, estan molt ben senyalitzades i, de fet, sort d’això, perquè, baixant, ens hem adonat que ens havíem deixat el mapa al cotxe.
El GR va tota l’estona vorejant el riu de Tosa fins arribar al capdamunt de la vall, on hem vist marques de pintura que indicaven un altre camí per arribar fins a Núria. Hem travessat un senzill pont i, a partir d’aquí, les marques del GR es barregen amb les d’un PR, per això, si no se’n veuen d’un tipus es poden seguir les de l’altre, almenys fins al collet de les Barraques, moment en què entrem al terme de Planoles.
Precisament aquí al coll, ens ha semblat que el GR volia seguir la pista asfaltada i, per això, hem decidit tirar pel dret, pel mig del bosc, seguint les marques del PR. Per aquest motiu no hem vist el refugi del Corral Blanc. Tot i això, més avall hem tornat a trobar el GR i, ara sí, no l’hem deixat per a res.
Poc abans d’entrar a Planoles, a l’alçada d’uns dipòsits d’aigua, hem vist un estrany senyal de GR que indicava tres direccions: d’on veníem, cap a la dreta i cap a l’esquerra. Després de sospesar-ho una mica, hem anat cap a l’esquerra... i hem fet bé. Les marques del GR ens han portat, literalment, fins a la porta de l’hostal on hem dormit.

Dormir a la Fonda Cal Daldó** de Planoles.

12a etapa Planoles - Puigcerdà
24.4 km. Desnivells: 870 m de pujada, 800 de baixada.

29 d'abril de 2007
Mentalitzats que avui ens esperava una etapa dura, hem començat a caminar a les 8.10. El GR se’n va cap a Planés i, ja als afores, ens hem trobat una altra marca “tripartita” que ens ha confirmat allò que ja sospitàvem, és a dir, que si vols anar directament cap a Dòrria, et pots estalviar fer el sifó que representa baixar a Planoles.
Durant la pujada cap a Dòrria, hem passat per cinc torrents, un dels quals (probablement el torrent Gros) hem hagut de travessar a gual. A Dòrria hem pujat al campanar i hem esmorzat. Hi ha font però no hi ha cap bar.
A partir d’aquí, tot ha sigut pujada fins al coll de la Creu de Meians, alternant pista de terra i sender; de fet, l’únic moment en què hem perdut les marques ha estat precisament mentre pujàvem pel bosc cap al coll, però un cop dalt, la tendència ha de ser anar a buscar una tanca de filferro i veure la creu que li dóna nom. El sender puja una miqueta més fins al coll Marcer i, a partir d’aquí, ja és tot baixada, també alternant pistes de terra i un sender que passa per una zona molt agradable i verdosa, ja que va resseguint un torrent. En canvi, els últims quilòmetres són pesats: primer perquè es baixa bastant fort per pista de terra i, després, perquè de Vilallobent fins a Puigcerdà són 4 km d’asfalt. Hem arribat a l’hotel cap a 2/4 de 6.

Dormir a l'Hotel Tèrminus** de Puigcerdà.

GR 11 Revival. Capítol 5

2009-04-18T20:21:00.001+02:00

9a etapa Molló – Refugi d’Ulldeter
17.3 km. Desnivells: 620 + 810 de pujada; uns 600 de baixada. Cota màxima: 2.200 m

29 d'abril de 2006
Hem sortit caminant de Molló a les 8 del matí i xino-xano hem anat fins a Setcases, passant pel puig Moscós i l’enllaç amb el GR-10, acompanyats del paisatge suau dels prats ondulats de la vall de Camprodon per una banda i, per l’altra, del Costabona i el Canigó, fins arribar al coll de Liens. A partir d’aquí, el paisatge ha estat dominat pel circ d’Ulldeter, al cap i a la fi, el que serà el nostre final d’etapa d’avui. A 2/4 d’1 hem arribat a Setcases, on ens hem permès el luxe de beure’ns un xampú.
Al contrari del matí, el recorregut de la tarda se’ns ha fet pesat, primer perquè cal fer 4 km de carretera (a més a més, hem començat a caminar a 2/4 de 2 i, per tant, els hem fet amb la calor del migdia) i després, perquè el camí des d’on deixes la carretera (punt on hem dinat) fins a les pistes d’esquí és monòton: pujada constant i paisatge sempre igual. L’últim tram per arribar fins al refugi d’Ulldeter també se’ns ha fet pesat a causa de la pujada, però almenys ha estat entretingut, ja que hem trepitjat neu. Hem arribat al refugi a 1/4 de 6.
Durant el sopar hem discutit la viabilitat de fer l’etapa següent, ja que fins al coll de la Marrana està completament nevat: hem decidit deixar-ho córrer.

Dormir al refugi Ulldeter.

10a etapa Refugi d’Ulldeter – Núria (pel Camí dels Enginyers)
16.5 km. Desnivells: uns 300 m de pujada; ? de baixada. Cota màxima: 2.515 m

30 d'abril de 2006
Ens hem aixecat tranquil•lament i hem esmorzat. La nostra intenció era tornar avall cap a Setcases, sense saber exactament què farem després. Paguem i no sé com comentem al guarda del refugi l’estat del GR-11 i ell va i ens diu (més omenys) ”Aneu, feu, home, feu-lo”. Amb un tres i no res ens untem de crema solar i enfilem cap al coll de la Marrana amunt. Són 3/4 de 9. Tot és neu, però està en bones condicions. En una hora arribem dalt. La vista és força maca. Ens dirigim cap al coll de Tirapits, però després de travessar un parell de plaques de neu dubtem. Aquí la neu és més dura i els pendents impressionants: una relliscada i fas cap avall, molt avall... Ho discutim i decidim seguir les marques de la variant GR-11.7, que ens porten, per la vall del Freser, fins al refugi de Coma de Vaca (o Manelic). Durant pràcticament tot el recorregut també hi ha neu, però ja és una altra cosa. Marmotes, isards i muflons formen part del paisatge. Ara bé, no sabem què ens espera més enllà del refugi, a on arribem cap a 2/4 d’1. Mentrestant uns núvols comencen a fer-se grans per darrera de la serra del Catllar.
A tocar del refugi comença el Camí dels Enginyers, també marcat com a GR-11, un sender estret i aeri, amb una timba constant a mà esquerra. Ens diuen que són unes 3 hores fins a Núria, però no ens ho acabem de creure fins que les diverses persones que ens anem trobant de cara ens ho confirmen. De tant en tant, i per si el camí no fos prou emocionant, hem de travessar petites geleres, llocs on la neu acumulada encara no ha marxat. Afegim-hi a més a més unes quantes pujades i baixades i un petit tram de roca assegurat amb cables. La veritat és que, tot i ser un sender preciós, ens anem cansant i se’ns fa pesat. Però, finalment, arribem al lloc des d’on ja es veu l’alberg Pic de l’Àliga; al cap d’una hora, a les 4 de la tarda, som a Núria.

Dormir a l’Hotel Catalunya* de Ribes de Freser

La Garranxa i el Cortiella

2009-04-17T19:15:00.003+02:00

Aquest cop us proposo una excursió a cavall de les comarques del Priorat i el Baix Camp.
Comencem a Porrera, d’on sortim seguint les marques del GR 174 que remunten el riu Cortiella per la seva dreta. Es passa a la vora del molí de Montlleó, la confluència del barranc de les Comes i el mas de l’Hort de Lleó. El camí comença cimentat, però acaba sent de terra. Puja molt a poc a poc.

Arribem a la cruïlla on el GR se’n va cap a la dreta, resseguint el riu Cortiella (per aquí és per on tornarem). Naltros cal que continuem recte pel camí de l’esquerra, que segueix el curs del barranc de la Garranxa. Veurem marques de color lila, que no perdrem de vista fins al coll de Cortiella.

El camí arriba fins al petit nucli de la Garranxa, el qual conserva el mateix aspecte descrit per Iglésies a Del Camp de Tarragona a l’Ebre (del 1931): “Les seves cases, gairebé totes són unides les unes a les altres i formen dos carrers: el Major i el dels Afores. [...] En entrar-hi, es passa vora l’era i se segueix pel carrer dels Afores, el qual només té cases a una banda.”

Així, doncs, sortim de la Garranxa pel carrer dels Afores. Deixem de seguir el barranc de la Garranxa i comencem a caminar pel barranc del Licor, primer per camí i després per sender. En aquest tram podrem veure restes d’empedrat, ja que aquest era l’antic camí de Porrera a Alforja. També abandonarem els camps de vinya per endinsar-nos al magnífic alzinar de Puigcerver. El sender es va fent més dret.

Arribem al coll de Cortiella i, per tant, a la pista que puja des del coll d’Alforja i va cap al santuari de Puigcerver (marcada com a GR 7). Seguim endavant i trobem un pal indicador.

A mà dreta veiem un camí tancat amb una cadena: el seguim, anant a l’ombra de l’alzinar característic d’aquesta zona. El camí entra a un tros i passa per davant de la seva corresponent caseta.

Quan s’acaba el camí, continuem per un senderonet que baixa cap al barranc. Pot ser que estigui embardissat, ja que no hi passa gairebé ningú. Ja a l'altra banda del barranc, tindrem ocasió d’admirar uns grèvols preciosos.

El senderonet acaba en una pista de desembosc que porta fins a la pista de Mas d’en Botó. Precisament quan arribem a aquesta pista, anem cap a l’esquerra.

Arribem a una altra pista, on recuperem les marques del GR 174 que hem agafat a l’inici de l’excursió. Si anéssim cap a l’esquerra, passaríem pel mas d’en Mestre i, al cap d’un quart d’hora - vint minuts, seríem al coll de la Teixeta. Naltros, però, anem cap a la dreta, seguint ja el curs del riu Cortiella. Entrem en un sector ple de camps d’avellaners.

La pista planera i amb un lleuger desnivell de baixada ens portarà fins a la cruïlla del matí (on havíem abandonat el GR). Des d’aquest punt, evidentment, hem d’anar cap a l’esquerra per tornar a Porrera.

Podeu utilitzar el mapa Vall de Cortiella Serra de Pradell Puigcerver Escala 1:15.000 de l'editorial Piolet

GR 11 Revival. Capítol 4

2009-02-20T18:27:00.001+01:00

Després de llargues discussions via emiliu entre els futurs expedicionaris, sobre si féiem una única megaetapa de 30 km o la partíem fent bivac a Sant Aniol, i un posterior canvi de dates, motivat per la calor que vam patir durant les etapes del juny, el trajecte Albanyà - Beget va quedar així.

6a etapa Albanyà – Talaixà
20 km. Desnivells: 870 + 300 m de pujada i 635 de baixada. Cota màxima: 1.105 m

1 d'octubre de 2005
La famosa megaetapa Albanyà – Beget que havíem previst fer a l'agost ha quedat partida en dues: la d'avui i la de demà.
Hem sortit caminant a les 8 del matí des del càmping Bassegoda Park (on hem dormit), cosa que ens ha permès estalviar-nos 1 km de pista encimentada. La pujada ha estat forta, però el paisatge, bonic des del primer moment, i la bona temperatura ens han acompanyat tot el dia.
La font marcada de Can Nou, no rajava, però a pocs metres hi ha la masia, i la senyora que hi habita (uns neo-rurals) s'ha espavilat i ofereix te, cafè, refrescos i si convé fa entrepans. Bo saber-ho. A Can Nou s'acaba la pista i comença el sender.
No gaire lluny queda el refugi lliure de Bassegoda [que en aquell moment estaven restaurant], on hi ha una part completament habitable (amb el sostre sencer i tancada amb finestres i porta). A partir d'aquí, el sender s'enfila ràpidament pel mig del bosc fins arribar al coll de Bassegoda, on es recupera el camí per pista, tot i que només per una estona.
Avui, tot el camí passa per boscos d'alzines i roures, amb castanyers i faigs escampats, algun d'ells realment impressionant. També durant tot el dia (i, de fet, tot el cap de setmana), hem pogut anar veient bolets ben diversos. A partir del coll de Bassegoda, tot el camí fa baixada.
A poc a poc el cel s'ha anat enteranyinant de núvols prims. Com que hi havia previsió de pluges, hem accelerat el pas per arribar a dinar a Sant Aniol i allí decidir què fer segons la meteorologia. La baixada des del coll Roig fins a Sant Aniol és bastant llarga, però el paisatge és molt maco; hi ha algun moment en què es va realment penjat pel mig d'un parell de tarteres. En aquest tram ens hem creuat amb un basc, autènticament patxi: al seu parer, les etapes de 19 km són curtes.

Hem arribat a l'ermita de Sant Aniol i hem dinat tranquil·lament. A les 4, hem omplert les cantimplores (beneïda aigua, Sant Aniol sempre raja) i hem enfilat l'últim tram d'avui: uns 3,5 km amb uns 300 m de desnivell de pujada. El sender passa pel cingle conegut com a Salt de la Núvia, i més endavant, empedrat, travessa el despoblat de la Quera i continua fins a Talaixà, un altre despoblat. A Talaixà, a banda de bones vistes, hi ha un refugi lliure molt respectat: net, sense pudor de fum (el foc a terra és a l'exterior), tancat amb finestres i porta, i amb el sostre sencer (ens havien dit que un bocí havia caigut); crec que hi caben més de 6 persones (ben col·locades, és clar). Aquí hem passat la nit, que per això hem carregat el sac i l'esterilla. L'únic inconvenient ha estat que no hem trobat la font que se suposa que hi ha a uns 3 minuts... Bé, aparentment no ha estat l'únic inconvenient: per Talaixà hi tombaven tres individus que ens han fet mala espina de manera unànime (no eren muntanyers), però com que no ens han amoïnat ni res, doncs, ja està. Hem sopat, i cadascú s'ha posat a dormir com ha pogut (si és que ha pogut), mentre a fora començava a ploure.

Dormir a Albanyà al càmping Bassegoda Park (en dos bungalous) i al refugi lliure de Talaixà.

7a etapa Talaixà – Beget
11 km. Desnivells: 330 + 260 m de pujada i 390 + 70 de baixada. Cota màxima: 760 m

2 d'octubre de 2005
Ens hem anat despertant, hem menjat i hem arreplegat les coses. Durant la matinada ha acabat de ploure i la boira ha desaparegut pràcticament del tot. A 2/4 de 9 hem començat a baixar. Hem tornat a passar per llocs força bonics, combinant senders i pistes (gens pesades)... amb travessa de pont inclosa, per damunt de la “riera” d'Escales.
Cal destacar la presència d'una font gairebé a mitja etapa, als primers 100 m de pujada; probablement rajava perquè havia plogut últimament, és possible que no ragi sempre. Pel que fa a la Farga, ja no hi ha restaurant ni allotjament rural, ni tan sols hi ha bar, està tancat. Els últims quilòmetres d'avui ens han agafat de sorpresa: no ens esperàvem que fossin de ciment i asfalt. Al final, a 2/4 de 2 hem arribat a Beget, on teníem reservat el dinar a l'Hostal El Forn: si no m'equivoco, un dels punts àlgids del dia per a tots nosaltres. Per cert, Beget és molt bonic, es mereix realment que l'hagin declarat patrimoni històric monumental.

Dormir (i sopar i esmorzar) a Beget: Hostal El Forn (en un apartament). Molt i molt aconsellable.

8a etapa Beget – Molló
9.8 km. Desnivell: uns 700 m de pujada. Cota màxima: 1.184 m

3 d'octubre de 2005
Tres menjades amb cara i ulls (dinar i sopar boníssims, i esmorzar de pa amb tomaca i embotits) i una dormida aprofitada del primer a l'últim segon, ens han deixat nous. Hem sortit a les 10 en punt. L'etapa d'avui ha sigut realment bonica. El GR s'enfila per un sender frondós, empedrat en molts trams, que s'apropa a la riera de Beget, la travessa per dos ponts de pedra i se n'acaba allunyant per anar a buscar la riera de Rocabruna. Precisament, mentre passàvem pel bosc que hi ha abans d'arribar-hi, hi hagut l'eclipsi: nosaltres, despistats, ens hem pensat que la foscor era deguda a l'espessetat del bosc...
El sender, molt agradable tot i la pujada, segueix enfilant-se per camps i boscos. A mig camí, en el tram per pista, hi ha dos llocs on és possible trobar allotjament. Al final s'abandonen definitivament els boscos i s'entra en un paisatge de prats, ja ben a prop de Molló. La imatge del Costabona (on havíem pujat a l'estiu) enfarinat ens ha sorprès agradablement. L'etapa s'acaba fent un gran sifó per creuar el Ritort [actualment s'ha modificat el trajecte i em sembla que ja no es fa, aquest sifó]. A 2/4 de 2 ens féiem la foto davant de l'església de Santa Cecília (una altra joia del romànic català).

El Cabrafiga

2009-02-13T17:06:00.008+01:00

Muntanya que, vista des de Llaberia, per exemple, sembla un nap tardà, però amb molt bona vista. N'hi ha un munt de ressenyes i, de fet, mentre no desapareguin les marques pintades pel Grup Cultural de Pratdip (o el metge del poble, el Pere Iglesies) és ben fàcil de seguir. Aquesta versió escrita, però, fa el tomb al revés de les altres. Avantatges? Tens el sol a l'esquena i és especialment aconsellable si ets una persona a qui no agraden les baixades...

Sortim de davant del monument al Dip, situat a l’entrada del poble. Aquí hi ha un pal indicador (de plaques verdes) del PR-C 90. Seguirem les indicacions “Barranc de la Dòvia – Capelleta de Sant Isidre” i “Tomb de la Cabrafiga”, senyalitzat amb marques de color blau.
Així, doncs, sortim de Pratdip per la carretera seguint, de moment, les marques del PR (franges grogues i blanques). Arribem al primer tomb de la carretera, hi ha un altre pal indicador amb la mateixa llegenda de l’anterior.
Abandonem la carretera i agafem un camí a la dreta que baixa cap al barranc de la Dòvia. Hi ha algun bocí cimentat. Travessem a la riba dreta del barranc i passem entre camps d’olivers i algun fruiter. El camí per on passem és el que porta a Masriudoms i conserva algun tram empedrat.
Passem de llarg el trencall anomenat “Camí de les Vinyasses” i que fa el tomb de la serra de Güena. Passem també pel costat de l’anomenada capelleta de Sant Isidre, una coveta en una gran pedra tosca. A causa de la ventada del 24 de gener d’aquest any, alguns pins han caigut al mig del camí.
Pal indicador: el PR continua cap al coll del Marquès i la font de l’Anxanera. Naltros abandonem el PR i seguim les marques blaves del “Tomb de la Cabrafiga”, que segons aquest indicador ens portarà fins al salt de la Sabinosa, pel barranc de la Dòvia i el grauet de les Mugues.
Els pins caiguts per la ventada ens obliguen a sortir del camí un petit bocí. Seguim per la vora del barranc fins arribar a una mena de preseta. Aquí ens enfilem lleugerament cap a la dreta fins a recuperar les marques de color blau. Des d’aquí podem veure a l’altre costat de barranc les restes d’un aqüeducte enganxat a la roca.
Hem recuperat el sender i ens enfilem per agafar alçada respecte al nivell del barranc. Cal dir que tota l’estona ens hem mantingut a la riba dreta.
Ens creuem amb un senderó, que seguim cap a l’esquerra. A baix, tocant al barranc es veuen les restes del molí d’en Xenca.
Arribem a un pal indicador, que ens fa girar cap a l’esquerra per baixar en direcció al barranc de la Dòvia. Abandonem, per tant, el camí vell de Masriudoms, que segueix recte.
Baixem fins al llit del barranc, el qual hem de travessar a gual, buscant el millor pas en cas que hi baixi aigua. Som al salt de la Sabinosa i uns tolls que fan que el lloc resulti força bonic. Més endavant tornem a travessar el barranc, per tornar a la riba dreta.
Passem per davant d’un edifici abandonat i pel costat de més pins arrencats de soca-rel. El sender s’ha convertit en pista.
Seguint les marques, al cap d’una estona hem d’abandonar el camí i girar cap a l’esquerra per anar a creuar, per última vegada, el barranc de la Dòvia.
Un cop a l’altra banda del barranc, ens enfilem fins arribar sota la carretera. La travessem per un tub ample (i amb una acústica molt curiosa). Tot seguit es passa pel petit túnel de l’antiga carretera.
Seguint les marques blaves, arribem a un altre pal indicador situat al costat d’una pista. A mà dreta ens queda la carretera i a mà esquerra, la pista. Al nostre davant surt un sender desgastat i que s’enfila amb fort pendent per la muntanya: és l’inici del grauet de les Mugues.
Intentarem no perdre de vista les marques blaves, però en cas de perdre-les, cal anar-se enfilant encarats al mar i en direcció a una petita canal que ens queda a mà esquerra.
Pugem per la canal (des d’on, per cert, hi ha una vista molt aèria) sense gaires complicacions i decantem cap a la dreta, resseguint les Mugues per la seva vessant sud de forma bastant planera.
Arribem a un pal indicador metàl·lic que ens informa que, cap a l’esquerra, es va als Meners i, a la dreta, al Castellet de les Mugues.
Ens enfilarem a l’assentament ibèric del Castellet, ja que es aquí mateix i hi ha bona vista. Després tornem a aquest punt per seguir en direcció als Meners.
Continuem i arribem a una mena de placeta. A mà dreta surt una pista i al nostre davant hi ha el sender per on hem de continuar. Anem resseguint aquest vessant de les Mugues entre marjades, sense guanyar ni perdre desnivell.
Encarats ja cap a l’oest, comencem a guanyar alçada altra vegada. La pujada és bastant dreta.
Passem per una de les boques de les mines (els anomenats “meners”), concretament la boca 4. Més endavant es passa per davant de la boca 3, més ampla.
Arribem a la carena. Seguim cap a la dreta. Passem per davant d’un altre pal indicador metàl·lic, situat al coll de Meners, des d’on es veu el puig de Cabrafiga.
Després d’anar més o menys planers, ens tornem a enfilar: ara sí que ja trepitgem el que és pròpiament el Cabrafiga, malgrat que el cim no el veurem fins més endavant.
Arribem al cim, on hi ha un vèrtex geodèsic i un pal indicador metàl•lic. Les vistes són magnífiques: la serra de Llaberia en primeríssim pla, la Mola de Colldejou, el Montsant, les Muntanyes de Prades, el Camp de Tarragona, la Roca, Escornalbou, Trucafort, la serra de l’Argentera; a l’altra banda, el Montalt, les serres de Vandellòs, una part de les de Tivissa i el Port traient el nas, i al sud el mar, és clar.
Abandonarem el cim anant cap a l’esquerra, seguint la carena, en direcció a Pratdip.
Baixem per un grauet, seguint les marques blaves, passem per sota una torre elèctrica, continuem baixant. El grauet s’acaba en un camí que fa bastant baixada.
Pal indicador: venim del portell dels Grauets i seguirem pel camí de les Obagues, que forma part del “Tomb de la Cabrafiga”. Des d’aquí es pot anar a agafar el GR 192 pel coll de la Llena, passant per les Balagueres.
Per tant, deixem el camí i girem a mà esquerra, per un altre camí menys definit.
Passem per sota una torre de molt alta tensió; el camí s’ha acabat, seguim un sender que baixa entre el bosc.
Passem pel costat d’un forn de calç bastant gran. Més endavant, a mà esquerra surt un sender que no hem d’agafar.
El nostre sender desemboca en un altre, que hem de seguir cap a mà esquerra. El caminet ens durà fins a la carretera i Pratdip en un no res.

GR 11 Revival. Capítol 3

2009-01-15T17:39:00.008+01:00

4a etapa la Jonquera – Maçanet de Cabrenys
19 km. Desnivells acumulats: 600 m de pujada i 400 de baixada. Cota màxima: 515 m

25 de juny de 2005
[Vista l'experiència de les dues etapes anteriors, la nit abans vam anar a buscar les marques del GR per no perdre temps l'endemà. Les vam trobar al cap d'una bona estona i ens en vam anar a dormir tranquil·lament...]

Ens hem aixecat a les 5 del matí i a 3/4 de 6 ja caminàvem. Matinar tant, però, no ens ha servit de gaire, ja que les marques han desapargut de seguida enmig dels moviments de terra que ha fet Dragados per a les obres del TAV/AVE/TGV. Hem estat buscant una estona llarga i al final hem decidit anar per una pista, amb l'esperança de trobar el GR més endavant. A cada bifurcació ens hem vist obligats a mirar el mapa i prendre el camí que ens semblava més correcte, i sembla que ho hem fet bé, sobretot a partir de la nostra arribada casual al mas Gros, des d'on ens hem dirigit, amb una mica més de seguretat, cap al GR. Finalment n'hem trobat les marques i hem aprofitat per esmorzar.
Aquesta etapa, com la següent no està gaire marcada [no sé com estarà ara]. El recorregut és tot per pista transitable amb cotxe o 4x4. L'únic destacable: que es pot proveir d'aigua a l'ermita de Santa Eugènia (la font del Prat s'ha de buscar) i al poble de la Vajol (on, per cert, s'arriba després de 3,5 km de carretera). L'estiu no és bona època per fer aquesta ni l'etapa següent, ja que el clima, de muntanya, no en té res i a partir de les 11 ja fa calor.
Precisament amb la intenció de patir la calor el menys possible, no hem tingut ni ganes d'aturar-nos a xafardejar a la mina d'en Negrín.

Dormir a la Jonquera (Pensió Marfil *); a Maçanet de Cabrenys (Hotel Pirineus ***, on hem dinat, sopat i remullat a la piscina).

5a etapa Maçanet de Cabrenys – Albanyà
18 km. Desnivells acumulats: 500 m de pujada i 615 m de baixada. Cota màxima: 700 m

26 de juny de 2005
Hem tornat a aixecar-nos a les 5 i pràcticament a la mateixa hora del dia abans ja travessàvem el poble. Avui sí que sabíem d'on havíem de sortir, però aviat hem hagut de tornar a dubtar. Tot i això hem acabat arribant pel camí correcte al Molí d'en Robert, una zona d'esbarjo al costat del riu amb bar i una piscina clorada! En fi, aquí és l'únic lloc on ha fet fresca. Tot el camí ha sigut per pista excepte un bocí de sender entre el mas Rimaló i la Trilla, i l'últim quilòmetre abans d'arribar a Albanyà. Cada dos per tres hi ha bifurcacions i no sempre estan senyalitzades, com per exemple a la cruïlla entre la pista que va al restaurant Can Granja i la que va a l'ermita de Sant Miquel de Fontfreda (cal agafar aquesta).

Uns quants metres abans d'arribar al trencall on s'agafa el sender, hi ha una font (i ja no n'hi ha cap més). Després de l'agradable passeig pel sender fins a la Trilla (on, per cert, a l'època que toca hi ha pomes i figues), es baixa per una pista amb restes d'empedrat, es passa per l'església de Sant Feliu de Carbonils, i s'acaba fent cap a la pista que baixa en fort pendent cap a Albanyà (sense passar, com se suposa, pel mas Ferrerós). Poc després de començar a baixar per la pista, les marques del GR ens assenyalen un sender que encara baixa més dret enmig d'un bosc de pi blanc (a l'estiu, a la 1 del migdia un autèntic forn). Per sort, a Albanyà ens esperava la Festa Major de Sant Pere i uns xampús fresquets.

Gorgs del riu Siurana

2009-01-07T16:43:00.003+01:00

Excursió curteta (unes dues hores i mitja caminant sense comptar aturades), aconsellable de fer quan hagi plogut.

Aparquem a l’entrada de la Febró. Seguim les marques del PR-C 7 (franges blanques i grogues), que ens portaran pel mig del poble cap al riu Siurana. Sortim del poble per un carrer cimentat que, al cap de poc, ja es converteix en camí. En cas de dubte, només cal anar seguint les marques del PR. Deixem una pista que s’enfila per la nostra dreta i travessem el riu per seguir endavant.

Travessem el riu un parell de cops més. Quan comencem a enfilar-nos per una pista de terra, cal que estiguem a l’aguait a la nostra dreta, ja que una petita fita ens indicarà el començament del sender que hem de seguir. Som a l’esquerra del riu.

Passem per un petit prat i, poc després, ja som ben bé a la vora del riu. Comencem a veure alguna de les balmes que hi ha. Tot i això cal anar en compte per no perdre el sender, sinó ràpidament ens trobarem emboscats. En tot cas sempre s’és a temps de recular i recuperar-lo.

Com que és una excursió que val la pena fer després d’un bon període de pluges, anirem sentint el so del riu i dels petits salts que s’han format al llarg del seu recorregut. També podrem admirar diverses balmes i gorguets.

En un moment determinat, hem de travessar el riu. A partir d’aquí l’anirem seguint pel seu costat dret i guanyarem alçada. Trobarem indicis que estem passant per un antic camí empedrat. A causa de la humitat i que hi deu passar poca gent, hi ha trams on el camí està molt emredat, tot i això no s’acaba de perdre mai. Però sí que cal mirar per on caminem, ja que hi ha petites esllavissades que ens poden fer caure.
Anant per aquest camí tindrem molt bona vista cap a les parets del costat esquerre del riu Siurana, amb una bona perspectiva de la Desenrocada dels Castellans inclosa.

Finalment el sender comença a baixar cap al riu. Cal travessar-lo (veurem alguna marca de PR) i enfilar-se a l’altra riba. Seguim el sender i trobarem dues indicacions: “La Febró”, és a dir, d’on venim, i “Els Gorgs”, que és cap on anem. Ara, però, per a orientar-nos deixarem les marques de PR i seguirem unes franges blaves i grogues.

Així, doncs, seguim aquestes marques i ens enfilem ràpidament per un sender, també amb alguna petita resta de camí empedrat. Les marques ens indiquen que ens endinsem pel bosc. Aquest sender, frondós però net, ens porta directament a la Gorguina, un salt d’aigua sobre un toll que forma un conjunt molt bucòlic. Després de travessar el barranc a gual, ens hi podem acostar agafant un senderonet que es desvia cap a la dreta. Després de gaudir del lloc, tornem enrere a buscar el sender principal, que s’enfila bastant dret i ens permet agafar perspectiva altra vegada.

Arribem a una pista. Aquí abandonem les marques blaves i grogues (que se’n van recte) i agafem la pista que se’n va cap a l’esquerra. Aquest bocí que puja potser és el més fatigós, però té l’avantatge que ens ofereix una bona vista cap a les parets del costat dret del riu Siurana.

Arribem a una cruïlla de pistes. La de la nostra dreta ens portaria cap a la carretera i, també, cap als anomenats Gorgs de la Febró. Naltros seguim la de l’esquerra, ja que volem tornar cap al poble de la Febró.

Al cap de poca estona, la pista comença a baixar. Passem pel costat de les restes d’un forn que servia per a fer teules. Seguim i fem cap al mateix lloc on, al començament de l’excursió, hem abandonat la pista.

Ara ja només es tracta de retornar pel mateix lloc que hem vingut. És a dir, anar seguint el riu amunt i dirigir-se clarament cap a la Febró.

Mapa: Muntanyes de Prades escala 1:25.000 Editorial Piolet.

GR 11 Revival. Capítol 2

2009-01-02T17:21:00.011+01:00

Continuem amb el "revival". Suposo que ja us haureu adonat que estem fent la transpirenaica d'est a oest. Com a base per decidir les etapes, estem fent servir el llibre oficial GR 11 Senda Pirenaica de la Prames (per cert, actualitzada no fa gaire), que m'ha deixat l'Esteve, i l'especial Las grandes travesías GR 11 GR 10 que la revista Pirineos va treure el 2004, que m'ha deixat el David. Per estar al dia, fem mà d'internet.

2a etapa Llançà – Espolla
Aprox. 22 km. Desnivells acumulats: 450 m de pujada i 355 de baixada. Cota màxima: 230 m

25 de març de 2005
Ens hem posat a caminar a les 8 i 10. Hem esmorzat al voltant de l’ermita de Sant Silvestre. Al cap d'una estona hem arribat a Vilamaniscle, per on hem fet un petit tomb (visita a la petitíssima i senzilla església de la Mare de déu del Raïm) i tot seguit hem tirat cap al monestir de Sant Quirze de Colera; per un moment ens hem despistat, ja que en lloc de seguir les marques del GR hem anat seguint la pista asfaltada. Foto al menhir de Mas Roqué.

A Sant Quirze ens hem permès el luxe de fer una cervesa/xampú al restaurant que hi ha. Hem tirat cap al coll de Plaja on hem coincidit amb uns quants pixapins que hi havien arribat en 4x4.
Passat el Mas Pils, una mica més endavant, la pista és completament asfaltada fins a Espolla! Aquests quilòmetres per asfalt, junt amb els que ja ens hem trobat sortint de Vilamaniscle, ens han destrossat. La intenció era acabar als Vilars, però sense voler ens hem saltat el trencall i hem fet cap directament a Espolla.

A Espolla hem dormit en un pis de lloguer de la senyora Antònia Legrifa (també hi ha alguna casa de turisme rural). Els sopars els hem fet a La Fraternal.

3a etapa Espolla – la Jonquera
Aprox. 19 km. Desnivells acumulats: 1.180 m de pujada i 1.195 de baixada. Cota màxima: 778 m

26 de març de 2005
Si ahir estava núvol, avui estava emboirat. No hem tingut gens de vista, però tampoc hem patit calor. D’entrada ja no hem encertat el camí per anar als Vilars, on havíem de reenganxar el GR. En lloc de vorejar el turó dels Castellars d’Espolla per la dreta, ho hem fet per l’esquerra. Al final hem trobat el GR uns quants quilòmetres més envant.
Avui hi hagut un parell de pujades fortes. La primera, que acabava al coll de la Llosarda, ha combinat la pista (sense asfaltar) amb un sender que passava per un bosquet i per dalt del Puig de les Rouredes (721 m) i el Puig del Mig (730 m). La baixada fins a Mirapols va per un bosc preciós d’alzines, roures i faigs. D’aquí hem tirat cap a Recasens (poble; hem passat de visitar el castell).
De Recasens al Puig de Falgars també ha sigut pujar i pujar per una pista. A mig camí, poc després de visitar un avió apagafocs estavellat, ens hem aturat a dinar. Des del coll de l’Auleda hem travessat un paisatge rocallós molt original, després ja tot baixada fins a la Jonquera, entre roques de granit i sauló.

GR 11 Revival. Capítol 1

2008-12-31T17:08:00.011+01:00

He decidit penjar les notes escrites sobre les etapes del GR 11 que he fet fins ara. Segurament a aquestes alçades part de la informació pot ser obsoleta, però potser algú en pot treure profit...

1a etapa: Cap de Creus – Llançà
21 km. Cota màxima: 500 m

13 de novembre de 2004

Sol, vent molt fort tot el dia, però gens de fred. Hem matinat per anar a veure com sortia el sol des del far del cap de Creus i a 2/4 de 9 ens hem posat a caminar. Hem esmorzat arrecerats en un mas que hem trobat tot just hem deixat la carretera.
En algun punt sembla que hem seguit les marques que no havíem de seguir i no hem fet cap a la cala Tavellera i hem hagut de recular per veure-la. El mar esbravat feia goig.
Abans d'arribar al Port de la Selva hi ha el conjunt de runes de Sant Baldiri on val la pena entretindre's. Al Port de la Selva hem dinat en deu minuts, arrecerats del fort vent sota el porxo de l'Ajuntament.
Passat el Port hi ha l'única pujada dreta (500 m) de l'etapa d'avui per arribar a Sant Pere de Rodes. Fins a Llançà el camí primer és pla i després tot baixada. Hem arribat a Llançà que eren gairebé les 6 de la tarda.

Dormir a Llançà (Hotel Carbonell*)

L'endemà ens vam aixecar per fer Llançà - Espolla, però la forta tramuntana va fer que ho deixéssim córrer. Així, doncs, vam anar a buscar el cotxe a Espolla, on vam dinar al que havia estat l'Hostal Manela, un lloc que possiblement ja no existeix.

Notes: precisament un tram d'aqueta etapa actualment ja ha canviat. Consulteu la web de la FEEC (www.feec.org)

El molló Puntaire (muntanyes de Vandellòs)

2008-12-31T16:53:00.011+01:00

Ruta circular que comença al poble de Castelló, en runes però actualment en fase de recuperació per part de l'Associació Masia de Castelló. A Castelló s'hi pot arribar en cotxe per una pista asfaltada que surt de la carretera C-44.
Travessem el poble de Castelló en direcció a la muntanya. Sortint del poble, pel costat de l'era, cal seguir les marques blanques i vermelles del GR 192. Estem seguint una pista amb trams de terra i d'altres cimentats que puja molt dreta fent uns quants revolts. Cal dir que aquesta pista ha substituït i destrossat el que abans era l'antic camí empedrat, i picat a la roca, d'accés als conreus dels Dedalts, l'anomenat camí dels Graus de Castelló.
Arribem al collet de la Creu o del Vent. Hi ha un pal indicador (Dedalts – Corral del mas de la Torre); una marca del GR ens indica que hem d'abandonar la pista i agafar el sender que surt a mà dreta i s'enfila cap a la cresta. Anirem carenejant, amb vistes a la nostra dreta cap a Vandellòs, Castelló i el camí per on hem pujat.
Seguint el sender marcat com a GR hem arribat al collet del Corral de Ca la Torre. Aquí abandonarem el GR 192 i, en canvi, seguirem les marques del PR-C 92 (grogues i blanques), en direcció a la Font de Navaies – Coll de la Basseta. Tornem a caminar per pista, aquest cop força plana.
Arribem al coll de la Basseta. La pista o camí de Llèria se'n va en direcció cap al mar i ens permetria enllaçar amb el GR 92 a l'Acampador. Des d'aquí, també es podria baixar pel barranc de Lleriola i també es podria enllaçar amb el GR 92 a l'alçada de l'Almadrava.
Naltros, però, agafem el sender que segueix cap a mà esquerra, marcat com a PR, que ens portarà, tal com diu el pal indicador, a la font de Navaies, el grauet de Navaies i el molló Puntaire.
A partir d'aquí el paisatge es converteix en un món de roca ple de formes fantàstiques provocades per l'erosió de l'aigua. Sense que desmereixi, però, tota la raconada formada pel mas de Navaies, la seva font i les marjades.
Anem seguint les marques del PR. A les envistes del molló Puntaire (que podem reconèixer pel piló geodèsic), tenim dues alternatives per pujar-hi: una de més recta i dreta, sense marcar, o bé la marcada com a PR, que fa una miqueta més de tomb.
Som dalt del molló Puntaire, a 727 m. El piló està trencat i hi ha restes d'algun tipus d'antiga instal·lació metàl·lica. Però això no ens distreu gaire de la magnífica vista: tota la costa des del cap de Salou fins al Delta, el Montsià, el Port, Cardó, Boix, la tossa de l'Alzina i les moles del Taix, la moleta de Genessies, el Montsant, Escornalbou, Llaberia, el Cabrafiga, les Muntanyes de Prades i la plana del Camp de Tarragona.

Quan marxem del Puntaire, el camí ja no està marcat, ja que el PR-C 92, se'n va per la canal del Corb i l'antic camí de l'Aigualcoll fins a l'Hospitalet.
El que farem ara és anar resseguint la carena en direcció nord-est, cap a la torre elèctrica d'alta tensió i la pista cimentada que hi ha a la portella del Xato. Hi ha una mica de sender.
Un cop a la portella del Xato, seguirem la pista cap a mà esquerra. Baixant, podrem gaudir de la vistositat d'un bosc d'aurons (si fem l'excursió a la tardor).
El camí de la portella del Xato, que és per on hem estat baixant, desemboca a un altre camí (al de les Obagues de l'Irla). El seguim cap a la dreta.
Al cap de poc l'abandonem per seguir un camí que surt a mà esquerra, el qual ens portarà, pujant a poc a poc, fins al collet de la Creu altra vegada.
A partir d'aquí, baixarem pel mateix lloc que hem pujat, és a dir, per la pista de les obagues de Castelló. És evident que, si de pujada ha estat dura, també ho serà de baixada...
Arribem a Castelló.

Mapa utilitzat: Muntanyes de Vandellòs. Escala 1:20.000. Editorial Piolet